Serra d'Or

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Revista nascuda l'any 1959 a partir de la fusió amb Germinabit, circular de la Unió Escolania de Montserrat i de la revista Serra d'Or del «Chor montserratí», de la qual prengué el nom (de clara inspiració verdagueriana), amb la voluntat de cercar un mitjà d'expressió que atorgués un lloc plural a les diferents expressions artístiques, literàries, historiogràfiques, polítiques i crítiques de la cultura catalana sota el franquisme.

Sota la protecció de l'abat Escarré, de Montserrat, i a instàncies d'un grup d'universitaris, l'octubre de 1959 sortí el primer número. Aviat formà part de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i si en començar tingué un tiratge de 1.500 exemplars, actualment arriba als 8.000. La seva tasca ha estat importantíssima per a la represa cultural del país, tot i enllaçant la tradició noucentista amb els moviments més contemporanis.

Entre els membres del seu Consell, hi trobem un gran ventall de noms i personalitats: Antoni Badia i Margarit, Oriol Bohigas, Ramon Bastardes, Sebastià Benet, Josep M. Bricall, Max Cahner, Jordi Carbonell, Josep M. Castellet, Alexandre Cirici, Joan Colomines, Xavier Fàbregas (que substituí Joan Triadú), Joaquim Molas, Miquel Porter i Moix, Antoni de Rosselló, Josep Termes, Francesc Vallverdú i Jordi Ventura, entre d'altres. Des del 1964 fins el 1995 ha estat dirigida pel pare Maur M. Boix, al qual ha substituït Josep M. Massot i Muntaner. D'ençà de 1963 Jordi Sarsanedas n'ha estat redactor en cap, càrrec que ocupa avui dia Marta Nadal. La llista de col·laboradors és extraordinària en tots els camps de la humanística. D'antuvi, la revista donà espai a joves escriptors com ara Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells. Comptà amb la col·laboració destacada d'aquells escriptors que havien vist interrompuda la seva tasca periodística en català durant la postguerra com per exemple J.V. Foix o Tomàs Garcés.

Al llarg de quaranta anys ha tingut cura de publicar números monogràfics dedicats a diferents intel·lectuals i teòrics dels diversos vessants de la història del pensament i la creació: religió, política, disseny, arquitectura, arts plàstiques, cinema, música, lletres, economia, teatre, etc. Cal esmentar els dossiers dedicats a Pompeu Fabra, Prat de la Riba, Josep Carner, Vidal i Barraquer, Ferran Soldevila, J.V. Foix, Joaquim Torres-Garcia, Salvat-Papasseit i Xavier Montsalvatge. Ha fet balanç del fet català al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya Nord així com a l'Alguer, o bé ha plantejat la revisió dels estudis sobre modernisme o noucentisme. Però, a més de la revista pròpiament dita, la col·lecció s'ha vist completada amb la inclusió d'una bibliografia excel·lent (que s'ha anat publicant fins fa ben poc), amb calendaris i amb uns índexs força acurats. A la dècada dels seixanta creà els premis Crítica Serra d'Or que inclouen les modalitats de novel·la, contes, poesia, traducció, literatura juvenil, crítica i teatre.

Copyright text ©1999 Ediuoc/ECSA

Els inicis d'una aventura intel·lectual

Marta Nadal

"A partir del mes d'octubre apareixerà la nova revista-circular Serra d'Or (2ª època) mensual format 22x29'5. 32 pàgines. Suma dels esforços desplegats fins avui per Germinàbit i Serra d'Or (...)" Amb aquest anunci, aparegut al número 65 i darrer de Germinàbit -corresponent als mesos d'agost-setembre de 1959 i pensat com a homenatge a Carles Riba, mort pel juliol del mateix any- es donava carta d'identitat a una publicació que, en aquell moment i malgrat els esforços dels monjos i dels intel.lectuals que hi col·laboraven, probablement era inimaginable pensar que podria sobreviure quatre dècades. I no només sobreviure, sinó intervenir amb dignitat i amb una categoria intel·lectual indiscutible dins la història cultural i social del país. Una intervenció que ha situat Serra d'Or en eina de primera mà, per a entendre, construir i reconstruir, divulgar i enriquir el nostre panorama cultural, al moment en què la seva actuació es feia absolutament en solitari. Aquesta seva tasca de suplència, sortosament, s'ha anat resituant i Serra d'Or, amb els anys, ha esdevingut, sense cap més responsabilitat afegida,i segons paraules d'Albert Manent, revista d'"alta cultura de divulgació", objectiu present ja en el seu punt de partida i que ha sabut mantenir fins ara, de manera insubstituïble.

De Germinabit a Serra d'Or

Per celebrar els vint-i-cinc anys de la revista, el número d'octubre de 1984 comptà amb un seguit de col·laboracions que, com ara, feien un balanç -el primer, després de tants anys- d'aquella aventura que s'inicià una mica ingènuament i que a poc a poc anà avançant, per la voluntat de servei al país i pel voluntarisme de tots aquells que hi col·laboraven, fins convertir-se en un punt de referència ineludible en gairebé tots els àmbits socials i culturals: des del disseny i l'arquitectura, fins a l'economia, passant pel teatre, les arts plàstiques, la literatura, l'espiritualitat...

D'entre els articles d'aquell número extraordinari, caldria destacar aquells que es dedicaren, precisament, a refer els orígens de la revista, el precedent de la qual va ser la circular montserratina Germinabit, escrita íntegrament en català, de la qual en va ser fundador, l'any 1949, Josep Benet. El mateix Benet en recorda, des de la perspectiva d'ara, els començaments: "Jo formava part de la Junta de l'associació d'antics escolans de Montserrat, que presidia Josep M. Muller d'Abadal, i se'm va acudir de fer un petit periòdic, modest, pensat com a Circular de la Unió Escolania Montserrat. Se'ns va acudir, per aquesta publicació, el nom de Germinabit, extret de l'antífona de la Missa matinal que cantaven cada dia els escolans, i, de mica en mica, vaig intentar convertir el que era un full modest, en una revista mensual, amb la voluntat que el seu contingut s'anés ampliant i pogués contenirr, també, aspectes culturals que tant ens mancaven en aquells moments. Des que va començar Germinabit, la meva idea va ser la d'anar burxant fins allà on puguéssim, fins al punt que el que va començar, com t'he dit, essent un full o dos, després es va convertir en una revista de cap a peus."

A mitjan anys cinquanta, entra en contacte amb Germinabit un jove emprenador, Ramon Bastardes, amic de Max Cahner, personatges tots dos decisius per a la publicació i per la seva futura transformació en Serra d'Or (segona època).

Reconstruir els orígens de la història, emparant-se en gran mesura en la memòria oral, comporta sovint opinions contradictòries, provocades per la percepció subjectiva que cadascú té dels fets, el seu grau d'implicació i la voluntat, en qualsevol cas, de tirar endavant una empresa difícil en temps de dicatadura. Segons Benet: "Bastardes i Cahner eren uns nois que voltaven pel Casal de Montserrat, possiblement pertanyien al moviment dels escoltes, i els vaig oferir de treballar a la meva revista. Es pot dir que la van acabar fent ells. Per a mi, l'important era trobar algú que se'n fes càrrec, i es pot dir que ells dos van ser essencials en aquell procés que va transformar Germinabit en Serra d'Or". Bastardes, però, precisa: "No ens van venir a buscar, en Cahner i a mi, perquè treballéssim a Germinabit, sinó que, a l'inici, jo vaig connectar amb la Unió Escolania de Montserrat, l'any 1956, per mitjà d'un dirigent escolta, Nemesi Solà, que em comentà els problemes que tenia la revista; a partir d'aquí, i amb un objectiu bastant intencionat, participo de les activitats escoltes, em vinculo al seu agrupament i, així, inicio les meves primeres col·laboracions a Germinabit."

Dins la història dels continguts d'aquesta Circular, un moment important és el número publicat el mes de desembre de 1956, quan hi constava com a director Joan M. Aragonès, en què hi comencen a participar intel·lectuals com Jaume Lorés, Ernest Lluch, Eduard Cardona, Agustí Duran i Sampere, Raimon Galí; si, fins ara, s'havien tractat, bàsicament, temes d'espiritualitat a càrrec dels membres de la UEM i de monjos de Montserrat, l'horitzó es veu ampliat, tant pel que fa als continguts com pel que fa als col·laboradors. Tal i com explica Ramon Bastardes a l'article "Sobre la gènesi i els primers anys de Serra d'Or, aparegut en aquesta mateixa revista l'octubre de 1984, "intentaríem de donar una altra dimensió i un altre interès a l'única publicació periòdica que, íntegrament en català, sortia a Barcelona, i que podia arribar a un públic més ampli que el dels socis de l'entitat que l'editava. L'any següent, el 1957, aportàvem nous col·laboradors: Maurici i Lluís Serrahima, Jordi Bonet, Osvald Cardona, Llorenç Gascon, Josep Fornas, etc."

Pregunto a Bastardes en quin moment decideixen, ell i Cahner, de dedicar-se més íntegrament a la revista, no com a col·laboradors puntuals, sinó com a persones responsables, en gran mesura, de la redacció de la revista: "Primerament jo vaig anar aportant articles a la revista, i em dedico també al maquetatge i al procés d'impressió. En acabar el servei militar, l'estiu del 58, ens plantegem, Cahner i jo, de dedicar-nos seriosament a la publicació amb la voluntat de constituir un equip que la dinamitzés i l'estructurés; tot això amb el coneixement, sempre, de Josep Benet, que havia creat la publicació i n'havia recuperat la direcció el 1957. Un fet important, però, s'esdevé a finals de l'any 58: nosaltres dos anem a trobar l'abat Escarré, que ens rep en audiència a Barcelona, i li exposem el plantejament de fer una revista d'interès general. L'abat es mostrà decidit a donar-hi cobertura legal, emparant-se en el Concordat. D'altra banda, acceptà, també, que l'abadia cobrís econòmicament la revista allà on la UEM no hi pogués arribar. És aleshores quan, definitivament, ens hi posem a treballar Max Cahner i jo, en col·laboració amb Josep Benet, com a "editors", en el sentit anglosaxó de la paraula. Això va ser a finals de l'any 58, però, sobretot, a partir del 59, en què, també, jo sóc nomenat formalment director per la Junta de la UEM. El pare Miquel Estradé n'era el consiliari, i exercia de supervisor i aportava les col·laboracions de Montserrat. Per part de la UEM no existia cap més fiscalització dels continguts."

Paral·lelament a Germinabit, els treballadors de Montserrat publicaven Serra d'Or, circular del Cor Montserratí, de la qual foren consiliaris, entre altres, el futur abat Cassià M. Just i després el pare Jordi Pinell, que hi donà una volada més gran i l'obrí a la col·laboració de fora. Per qüestions de caràcter econòmic, i per pal·liar la càrrega que suposava mantenir les dues revistes, es pensà d'unificar-les. Aquesta unificació, a la pràctica, significava continuar amb els plantejaments culturals de Germinabit, però adoptant el nom de Serra d'Or, a la qual s'afegí "segona època" amb la intenció de fer evident que, malgrat el nom, es tractava d'una nova revista. L'homenatge a Carles Riba tancava l'etapa de Germinabit, dins el darrer número d'agost-setembre de 1959, i es donava pas, a l'octubre del mateix any, a la nova publicació. El nou Serra d'Or (segona època) comptà, com a consiliari, amb el pare Jordi Pinell.

Els primers temps de Serra d'Or

La revista, a començament de gener de 1960, queda estructurada en seccions, cadascuna de les quals s'encomana a un responsable, que actua amb una relativa autonomia. Les pàgines religioses -que van adoptant diferents noms, com passa amb d'altres seccions, i que cap a 1962 s'unificaran en "L'Evangeli i el Temps"- són a cura de monjos de Montserrat; l'apartat dedicat als llibres, inicialment "Les lletres" i, després, "Llibres", s'encarregà a J.V. Foix i, més endavant, a Albert Manent; de les "Arts plàstiques" en tenia cura A. Cirici i de "Disseny, arquitectura i urbanisme", Oriol Bohigas. "La música", primer a càrrec de Francesc Miracle, substituït després per Josep Soler, va ser tractada, amb alguna intermitència i fins fa ben poc, per Sebastià Benet. "El teatre", a cura de Jordi Carbonell; "Història i arqueologia" a cura, en un principi, d'Agustí Duran i Sanpere; Eduard Artells, corrector de la revista, tenia cura de la secció "De lingüística". De mica en mica, es van incorporant noms nous i, també, noves seccions, com la de "Geografia i economia" a càrrec, primer, d'Enric Lluch i, després, del seu germà Ernest. O la secció de "Cinema", a càrrec de Miquel Porter, el qual, si no vaig errada, és el col·laborador que ha mantingut durant més anys la seva secció d'una manera ininterrompuda i que, encara ara, ens continua oferint, a les actuals pàgines de Serra d'Or, la seva inestimable aportació sobre cinema.

Albert Manent recorda: "Cahner i Bastardas feien un tàndem absolutament perfecte. Suposo que van caure força bé a l'abat Escarré i això va fer que els donés absoluta confiança. Eren uns nois que portaven molt de gas..."

La revista, que no deixava de tenir els problemes externs obvis que en feien perillar a cada moment la seva continuació, passà també per un moment de conflicte intern, el 1961, entre Jordi Pinell i els dos joves redactors: "El pare Pinell no s'hi va entendre, en un determinat moment, potser perquè tots eren tossuts i tots tenien raó -em diu Albert Manent-. Potser, Cahner i Bastardas volien massa independència i pensaven que la situació política condicionava poc quan, en realitat, condicionava més del que podíem pensar."

Aviat es va crear un Consell assessor, format, inicialment, per Oriol Bohigas, Jordi Carbonell, Joan Triadú i Maurici Serrahima -que més tard fou substituït per Josep Benet i aquest, al seu torn, per Albert Manent- al qual s'afegien el consiliari, i els mateixos Cahner i Bastardes.

El camí de la consolidació

Parlar de "consolidació" d'una revista catalana a la dècada dels seixanta, en plena efervescència del franquisme, sembla una contradicció històrica d'impossible solució. Però la realitat és que, durant aquests anys, Serra d'Or va créixer, en subscriptors i en col·laboradors, que aniran augmentant a la dècada següent -si algun dia es fes la nòmina de tots aquells que han col·laborat a la revista potser depassarien els mil cinc-cents- i tothom, d'una manera o altra, diposità a la revista esforços i il·lusions sentint que es destinaven a una empresa, no externa, sinó absolutament personal i pròpia. Possiblement, aquesta consolidació de Serra d'Or es degué, en part, i durant el directori del pare Maur M. Boix, al fet que des de la revista "no vam fer mai oposició sinó resistència", segons paraules del mateix pare Maur.

El 1962, any del Concili Vaticà II, el pare Boix, que havia estat secretari de l'abat Escarré, és proposat perquè exerceixi de consiliari de la revista. Tal com ell mateix em recorda, "la idea va ser de l'abat Brasó, que m'ho va proposar, de manera provisional, per un any, mentre el pare Jordi Pinell era a Roma, també de manera provisional, exercint de professor a l'Ateneu benedictí de Sant Anselm." Aquesta provisionalitat, finalment, deixà de ser-ho -el pare Pinell continuà el seu magisteri a Roma- i el pare Boix continuà de primer com a consolidari i després com a director de la revista fins l'any 1994.

Una direcció de la qual convindria destacar algunes coses, vist ara amb la perspectiva del temps i des d'una posició externa a aquells inicis: d'una banda, el saber fer d'aquest monjo, de posat bonhomiós, quan va haver-se d'enfrontar amb la legalització de la revista. Si fins a la primeria dels anys seixanta Serra d'Or podia emparar-se en el Concordat i anar fent la viu-viu, el moment temut arriba el 1964, quan ha d'assumir la legalització o bé la clandestinitat: "Estava a punt de sortir el número, quan ens van dir que es paralitzava i que havíem de signar un paper, la sol·licitud del permís de publicació. Des d'aquí vam dir que no, però després de tota un sèrie llarga de gestions, i consultat el Consell de Redacció de la revista, vam acceptar la legalització, és a dir, sotmetre'ns a censura. Era una manera d'obrir forat per a d'altres publicacions catalanes, entenent que Serra d'Or no havia de renunciar, essencialment, a res del que fins aleshores havia estat. L'abat Brasó va escriure una carta a Fraga, el ministre va dir: "¡Cartas como ésta no se escriben a un ministro!", i tots dos vam anar a Madrid. Sempre vam voler negociar en pla d'igualtat, mai demanant favors. I vam aconseguir que Serra d'Or continués essent com era però, ara ja, passant per censura."

D'altra banda, l'habilitat del pare Maur, sense ser periodista, bregant amb censura, podria definir-se, com la seva "gran feina" dins de la publicació: "Es tractava de tenir mà dreta i mà esquerra. De vegades, posàvem tres cops la mateixa paraula, "nacional", per exemple, que referit a Catalunya no els agradava gens; ens en feien treure una, però en quedaven dues més...O dir, en lloc d'"Espanya", "Estat Espanyol", que ara ho diu tothom i jo diria que ho vam consolidar nosaltres. En aquest sentit, jo de director no me n'hi vaig considerar mai, en tot cas responsable, moderador de la revista. Quan va caldre anar a declarar perquè algun col·laborador havia escrit algun article que consideraven "molt greu" -com el d'Oriol Bohigas sobre els interessos amagats en la tallada d'arbres- hi vaig anar sense pensar-m'hi dues vegades"

Potser aquesta habilitat, combinada amb el caràcter suau i cordial del pare Maur, -que em diu que el secret de la vida és viure-la amb "amor i humor"- va fer possible, també, l'entesa, malgrat les tensions lògiques d'alguns moments, entre tots els membres integrants del Consell ample i del Consell restringit. Ell mateix explica: "Per elecció del Consell ample, -on hi havia des de Badia i Margarit a Josep Termes, i on havien quedat integrats Cahner i Bastardas- va quedar configurat el restringit, on hi havia Albert Manent, Xavier Fàbregas, Ernest Lluch, Jordi Sarsanedas i jo mateix. Vam tenir, tots plegats, algunes baralles fortes, però bé, vam aconseguir d'avenir-nos malgrat ser tan diferents. Jo baixava tots els dijous al migdia, i cada vegada veia un ambient diferent. Ara, sempre hi havia gent de bon humor, com en Cirici, en Molas, en Triadú... En aquell moment predominava molt l'element marxista, i ara penso que la sort que vaig tenir és que no vaig encarar-me mai amb ningú". Com diu Jordi Sarsanedas: "Tots teníem molt clar que havíem de lluitar per la cultura catalana i refer el país. I teníem, per fer-ho, una eina a l'abast. És clar que del Consell se'n podria parlar com d'una autèntica assemblea parlamentària, de vegades contradictòria i, fins i tot, tumultuosa. Del costat d'aquesta "direcció col·lectiva" que exercia el Consell, en podien venir decisions sorprenents, com la tasca desagradable que em va tocar fer de seguida d'haver de dir a Calders que s'interrompia la seva col·laboració a la revista, o la frustrada col·laboració de Tísner, així que tornà de Mèxic".

Cap a la professionalització

La marxa de la revista feia necessària la presència d'una persona que se'n pogués ocupar, de forma més o menys permanent, com a Redactor en cap, encara que el seu càrrec no va figurar mai als crèdits de la publicació, com tampoc hi havien sortit Bastardes ni Cahner. Es va creure que Jordi Sarsanedas, escriptor, professor, home d'èxit amb els seus Mites, era la persona idònia per a desenvolupar la feina. Durant molts anys, fins i tot li tocà de maquetar cada número de la revista, d'acord amb el patró que n'havia fet Jordi Fornas, sempre encarregat de dissenyar la coberta.

Sarsanedas explica: "Crec que va ésser en Joan Triadú qui va suggerir el meu nom. Volien algú amb un interès viu per la nostra cultura i, al mateix temps, amb seny i sentit pràctic. En Jordi Carbonell es va encarregar de fer-me confirmar que per a mi eren importants les reivindicacions nacional i social. Recordo com ho va fer, en el seu cotxe, ell al volant. És clar que sabia prou quina fóra la meva resposta. De fet, ja abans ell m'havia dut a col·laborar a la revista, dins la secció de teatre. D'altra banda, el pare Maur em va preguntar si jo era catòlic. Vaig respondre que devia ésser un mal catòlic. Ell va dir: "Però no heu pas estripat el carnet?" i en va tenir prou.

"Van voler que, abans de començar a treballar, anés a veure en Josep Benet. Ja feia molts anys que ens coneixíem. Vaig anar-lo a veure al despatx de can Maurici Serrahima, vam tenir una bona conversa, però aleshores no vaig pas entendre del tot per què hi havia hagut d'anar. Segurament es tractava de marcar una continuïtat. Molt poc després, el pare Escarré -que de fet ja no exercia el govern a Montserrat- em va cridar. Em va citar a la residència de la senyora Tecla Sala, a la casa de Sant Jordi del carrer de Claris. Donava el seu beneplàcit al meu nomenament però va tenir interès a explicar-me el funcionament econòmic del monestir, que patia, o pateix, particularment de l'estacionalitat; segurament es tractava de fer-me entendre que no pensés a provocar despeses fora de lloc. Però també em va dir: "Sobretot, vetlleu que ningú no desviï la revista cap a la dreta", després d'haver dubtat un moment sobre la precisió "cap a la dreta".

De mica en mica, Serra d'Or s'anà professionalitzant, -"el terme professionalització sonava com una consigna", diu Sarsanedas, "però segurament no va poder anar gaire més enllà ..."-. És en aqeust sentit que cal dir, també, que Serra d'Or va esdevenir, en part, una "escola d'escriptura"; una eina d'autoaprenentatge lingüístic per aquells que, en alguns casos, provinents d'altres camps generalment no humanístics, tenien certes dificultats a l'hora d'expressar per escrit els seus coneixements. Sobre això, Bastardas assenyala: "La gent jove que hi col·laborava, generalment, no tenia una formació lingüística prou sòlida ni, tampoc, no havia tingut, abans, cap oportunitat d'escriure. I van poder fer-ho a Serra d'Or. En aquest sentit, jo crec que la revista ha estat una plataforma d'autoaprenentatge molt important..." També, Albert Manent, pensa que la revista "va ser una escola de bona escriptura per a gent que no provenia del camp literari; es van anar polint a còpia d'escriure a Serra d'Or. Insistint en aquesta qüestió, Sarsanedas diu: "Sobretot al primer temps, el del desert quasi absolut, un paper que signaven Joan Oliver, Joan Fuster, J.V. Foix, etc., bé havia de prendre un valor educatiu, d'ensenyament, pel que fa a l'escriptura. D'altra banda,quan, per dir-ho així, em van contractar, van deixar-me clar que una de les meves feines podia ésser, sovint, reescriure -com diuen que es fa en publicacions nordamericanes- articles rebuts. Perquè es tenia clar que malauradament entre nosaltres hi ha fins i tot doctors en això i en allò que no saben gens d'escriure. Aquesta feina la vaig fer ben poc. Era socialment impossible en cada cas particular."

(...)

La qüestió dels cànons

Va exercir un cànon, Serra d'Or, en algun àmbit específic? És lògic pensar que potser sí. En matèria lingüística, sobretot. Eduard Artells, vinculat a l'Institut d'Estudis Catalans, n'era el corrector durant els primers anys, i és obvi pensar que el seu criteri, amb el beneplàcit de gairebé tothom, planava a les pàgines de la revista. Potser, ara, i vist a distància "alguns criteris eren massa estrictes", com afirma Ramon Bastardas. En qualsevol cas, però, la gent de Serra d'Or tenia molt clar que calia una correcció lingüística per posar la llengua al nivell que li tocava. I que calia depurar-la. Criteris que, és clar, s'han anat adaptant, posteriorment, i amb l'aparició de nous correctors -Àlvar Valls succeí Artells- adequant-se a la realitat de cada moment.

I, en d'altres àmbits, es féu notar un cànon? És lògic pensar que també, entre d'altres coses perquè, els responsables de les seccions tenien una personalitat i uns objectius molt clars, sabien molt bé què volien dir i de què els interessava parlar. Ara, això no vol dir que ni ells ni la revista estiguessin tancats a d'altres orientacions. En aquest sentit, Albert Manent em recorda que Alexandre Cirici "empipava sectors de la pintura formalista. I hi havia protestes, com un article de Tasis, contra una mena de terrorisme en art i en lletres, d'una violència terrible. I es va publicar."

Totes les opcions impliquen una tria prèvia -un cànon?- en funció d'uns interessos, d'una visió històrica determinada, d'un criteri personal... I això és el que marca unes línies determinades, una estructura, present, abans com ara, a qualsevol l'activitat intel·lectual, de pensament. En qualsevol cas, per aclarir-ho, i com diu Jordi Sarsanedas, "caldria un estudi detallat i objectiu del que ha estat la revista".

Més enllà de tot això, però, el que sí podem afirmar és que Serra d'Or, emparada per l'Abadia de Montserrat, -que, segons Benet, "de seguida va tenir clar el seu deure d'obrir la revista a la intel·lectualitat i a la societat"- es va anar confirmant en aquell desig dels qui la van crear com a publicació autènticament catalana, oberta a tots els corrents del país, i oberta, també, al que passava pel món.

Un cànon de modernitat.

Article aparegut a Serra d'Or, núm. 478, octubre 1999, pp. 18-29.