Ets a:

Joaquim Molas

Joaquim Molas

El meu tòpic dels orígens

("Qui sóc i per què escric...")

Vaig començar a escriure, no per vocació irresistible ni per salvar l'home dels seus dimonis, sinó per mimetisme. De fet, primer, vaig començar a llegir. I, després, per un simple acte reflex, vaig començar a escriure. A "imitar", a propòsit o sense adonar-me'n, allò que llegia. En efecte: en els inacabables estius del meu batxillerat, solia disposar de moltes hores mortes, que aprofitava per remenar la biblioteca del meu pare, no massa copiosa, però escollida. O, quan, per raons de feina, el meu pare era de viatge, per remenar els calaixos de la seva taula de treball, plena de papers i d'andròmines. Altrament, per omplir els matins de diumenge, solia recórrer, una per una, les velles parades del mercat de sant Antoni, que el meu avi havia descobert al meu pare i que aquest m'havia descobert a mi perquè jo, al meu torn, les descobrís al meu germà. A vegades, perseguint un autor, un títol remarcat a les classes de l'institut.


Barcelona, 1930-2015. Escriptor, historiador i catedràtic de llengua i literatura catalanes

D'altres, intentant d'ampliar la llista dels que tenia, ja, a casa. I d'altres, en fi, intentant d'obrir-ne de noves, que podien desembocar en troballes decisives. O, al contrari, en fracassos sonats. A més, entre els llibres de casa, vaig trobar uns àlbums d'escrits del meu avi i del meu pare fets amb retalls de les publicacions on havien sortit per primer cop, curosament ordenats i enganxats. I, entre els papers del despatx, un munt de manuscrits lírics i teatrals, sovint amb el llapis mig menjat pel temps, del meu avi. O un munt de manuscrits musicals i literaris del meu pare. Amb els llibres de casa i amb els que comprava al mercat, vaig començar a llegir. I a fer la descoberta de les primeres obres, incloses les de consum, com el Coyote o Edgar Wallace, que em van deixar marca i que, entre totes les possibles, em van dur a triar la carrera de Lletres. Per a mi, el fet de llegir suposava moltes coses: omplir les hores buides de l'estiu i, més en concret, la meva vaga solitud d'adolescent o la més real d'uns mesos en els quals s'havia produït l'escampada dels amics de joc. O dels companys d'estudi. I, sobretot, racionalitzar o, almenys, formalitzar les meves dèries, les meves ànsies: el sentit de la vida, l'afany d'aventura, els rars sentiments que em provocaven les veïnes de l'escala o del barri o simplement les noies que veia passar de manera fugaç pel carrer. A poc a poc, el costum em va portar a buscar els mecanismes interns que feien possible el llibre. Que feien que uns m'apassionessin. I que, per contra, uns altres em deixessin fred, que fins i tot em resultessin abominables.

De forma natural i sense proposar-m'ho, estimulat per la lectura i pels àlbums i els manuscrits de la família, em vaig posar a escriure. A "imitar-los". Vaig escriure versos. Peces de teatre. "Pensaments". Algun conte. I fins vaig fer, com el meu avi i el meu pare, una revista, en el meu cas, esportiva, que redactava, dibuixava i consumia tot sol i en la qual feia comptes dels campionats de futbol que organitzava amb els meus equips de botons. De seguida, imitant els autors que llegia i els àlbums dels de casa, vaig provar de publicar els meus escrits a les planes de les revistes que tenia a l'abast i compondre amb els retalls el meu propi àlbum. El 1945, per exemple, vaig publicar a la revista Chicos, de Madrid, el primer text, un article, plantejat en termes estadístics, on comparava els dos grans clubs futbolers de Barcelona. I els primers versos: una oda al campió de lliga, el Barcelona. Que va provocar la primera crítica de què he estat objecte: "aunque los versos no son lo más apropiado para una página deportiva, me da pena echar al cesto éstos que el chiquitista barcelonés J. Molas Batllori envía dedicados a su equipo favorito". I afegeix: "al fin y al cabo, los más grandes poetas griegos de la antigüedad no desdeñaban el entonar sus himnos en honor de los vencedores en las Olimpiadas. Claro que a mi no se me ocurrirá nunca -y supongo que tampoco al amigo Molas- comparar esta composición con los poemas griegos, ¡desde luego!". Per desgràcia, en els darrers anys de batxillerat i en els cinc de carrera, en els quals vaig tornar a fer una revista, aquest cop, ciclostilada i, per tant, pública, vaig tenir massa facilitats per accedir a la lletra impresa. I fins vaig arribar a escriure i publicar, instigat pel meu pare, la lletra d'alguns dels seus productes melòdics (un d'ells, potser del 47 o del 48, sobre els ametllers en flor de Mallorca). A poc a poc, em vaig adonar que l'escriptura és un ofici complex, difícil, feroçment competitiu. Una jugada, com solia dir Riba, a tot o res. I, doncs, només accessible a uns pocs, els "escollits". Un dia, com he dit moltes vegades, vaig llegir, no en la versió catalana de Montoliu, sinó en l'original italià, la Vita nuova. Vaig quedar enlluernat. I vaig pensar que si no era capaç de fer, no ja el mateix, sinó alguna cosa equivalent més valia deixar descriure. Vaig veure que no n'era capaç. I vaig deixar d'escriure. En el fons, el joc, i el goig, de la "imitació", ni que sigui vagament original, no passa de ser un joc, i un goig, "lícit", però "privat". I la literatura és, per damunt de tot, un joc, i un goig, "públic". Vull dir que no sols crema totes les energies d'una vida, sinó que, a més, demana que els resultats siguin competitius. Continua llegint...

Paraules clau d'aquest autor

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Joaquim Molas a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/joaquim-molas>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>