Ets a:

El Noucentisme

El Noucentisme

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Noucentisme és d'antuvi un terme degut a la facúndia d'Eugeni d'Ors. Aquest l'encunya per analogia amb la denominació que fan dels segles els historiadors d'art italians: Quattrocento, Cinquecento. I jugant de manera implícita amb l'homofonia existent en català entre nou, adjectiu contraposat a vell, i nou, de número 9, l'indicador centesimal del segle just acabat d'encetar, el 1900. Se'n serveix de primer, ja des dels inicis del Glosari el 1906, en la seva forma adjectiva, «noucentista», aplicada a persones, de la qual aviat en derivarà la substantiva genèrica: «noucentisme». Tot plegat en un devessall retoricoconceptual amb vista a designar les expectatives de canvi que, en el si d'una societat amb consciència d'endarreriment i amb afany de modernització, s'havien generat arran del traspàs d'una centúria a l'altra.

Per bé que en un sentit força vague i genèric, el terme fa fortuna fins entrats els anys vint, quan, en la mateixa mesura que es dilueixen les condicions que n'havien propiciat la difusió, va adquirint un sentit quasi despectiu que l'identifica en exclusiva amb una escola literària afectada i artificiosa. A desgrat d'un article lluminós de Josep Pla del 1924, que el qualifica de «moviment d'idees» i el relaciona amb els intents de Prat de la Riba per fer viable «l'estatització de la cultura catalana» tot «donant feina als intel·lectuals» i poder «resoldre, en aquest camp, el problema de l'Autoritat», el cert és que no serà fins a partir dels seixanta quan, ja en mans dels historiadors a tall d'eina taxonòmica, Noucentisme esdevé progressivament sinònim de la singular conjunció de política i cultura que es dóna en la Catalunya de començaments del segle XX per obra de la burgesia compromesa amb el catalanisme i de la intel·lectualitat que accepta de col·laborar en el projecte de transformació encapçalat per aquella.

A hores d'ara, d'acord amb una de les definicions més esteses, és habitual d'entendre per Noucentisme la ideologia que, aproximadament entre el 1906 -any, entre altres efemèrides, de la Solidaritat Catalana- i el 1923 -any del cop d'Estat de Primo de Rivera-, tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de la burgesia catalana, postula els seus interessos en un pla ideal i, mitjançant la creació d'un complex sistema de signes lingüístics i iconogràfics, formula models i projectes que, a més d'explicar analògicament la realitat, contribueixen a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar la viabilitat d'una acció reformista.

En el magma ideològic del Noucentisme concorren, de manera prou indistinta, d'una banda, elements manllevats dels trets reactius que, a l'Europa de finals del segle xix, emergien en contra d'alguns dels grans principis configuradors de la revolució industrial i burgesa encetada una centúria abans; d'altra banda, hi ha també una acusada presència de Leitmotive en part heretats del regeneracionisme finisecular i degudament adaptats a les conveniències d'una societat en vies d'industrialització. Entre els primers, la reacció contra el liberalisme, el materialisme i el positivisme, el romanticisme i el naturalisme, també el laicisme, consistia a contraposar-hi una exigència intervencionista en els afers públics, un renovat espiritualisme i una emfasització de la voluntat enfront del sotmetiment a la dada empírica, una disciplina de grup cohesionat i una idealitat utopitzant, també una acceptació de la religiositat i d'un cert misticisme. Trets reactius, tots ells, que s'adeien amb les limitacions i les disponibilitats d'una burgesia tocatardana, com era la de Catalunya, delerosa de realitzar-hi el seu projecte de reforma, tot exportant-lo també a la societat espanyola, i alhora d'afermar-s'hi com a classe hegemònica. Esbombar, com feia, l'anomenat «imperialisme», ultra l'avantatge d'esquivar així el terme incòmode de «nacionalisme» i de no fer-se suspecta de temptacions separatistes, li permetia legitimar el propòsit intervencionista tot dreçant-lo com a tercera via entre el laissez faire, laissez passer liberal i les col·lectivitzacions propugnades pel socialisme revolucionari. L'exaltació de l'arbitrarietat (o arbitrarisme) -sens dubte el terme més polisèmic dels propagats per Ors- venia a designar en el fons l'ètica justificadora de l'actitud intervencionista o imperialista tant en qüestions socials o polítiques com estètiques i culturals, o sigui, una ètica basada en l'afirmació de la voluntat com a correctiu subsidiari de les limitacions imposades pel racionalisme burgès i pels condicionants materials adversos a què aquest s'enfrontava. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre el Noucentisme a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/periode/el-noucentisme>

 
   
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>