Ets a:

Serrahima i el passat imperfecte

Xavier Pla

En una literatura com la catalana, tan faltada de documents personals, de textos autobiogràfics, de retrats i descripcions de la vida interior dels escriptors, la publicació dels dietaris de Maurici Serrahima hauria de ser saldudada de manera unànime. Fill d'una família d'advocats barcelonins, Serrahima (1902-1979) va ser un destacat catalanista, catòlic i republicà, amb una intensa carrera com a assagista, crític literari i, sobretot, bon lector de la prosa catalana contemporània. Les seves temptatives novel·lístiques, vagament psicològiques o d'intriga detectivesca, en canvi, van resultar més discretes.

Segur que n'hi hauria prou dient que Maurici Serrahima és l'autor d'un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània, Dotze mestres (Destino, 1972), veritablement una de les fites de la crítica literària catalana del segle XX, per justificar que el seu nom figuri amb tots els honors en les històries de la literatura catalana. O afegir-hi que, a més, va publicar una personal i massa poc reconeguda interpretació de l'obra de Marcel Proust ("Antologia Catalana”, n. 63, Edicions 62, 1971), una de les seves grans passions, un llibret que, juntament amb els assajos literaris La crisi de la ficció (Destino, 1965) i Sobre llegir i escriure (Selecta, 1966), que no han estat reeditats mai més, donaven testimoni del seu interès pel fenomen literari i per la reflexió estètica. O bé, encara, que Serrahima va publicar una biografia de Joan Maragall (Bruguera, 1966) i un assaig biogràfic sobre Josep M. Capdevila (Barcino, 1974). En fi, també es podria adduir que Serrahima va protagonitzar la coneguda resposta a Julián Marías sobre la realitat de Catalunya, que destacava pel seu caràcter de nacionalista català demòcrata i tolerant.

Però el personatge i el seu llegat literari no estarien perfilats del tot si no afirméssim que Serrahima és un dels memorialistes més destacables del segle passat. És l'autor d'uns dietaris, extensíssims i minuciosos, que es van publicar als anys setanta, un moment en què aquest gènere estava menys divulgat o no es valorava tant com avui. Des de 1940 fins a la seva mort, Serrahima va tenir "obert" un dietari (per recollir aquí una expressió de Josep Pla) que permet al lector actual endinsar-se per la vida cultural clandestina de la postguerra. L'any 2003 Edicions 62 va reeditar, en versió íntegra, el primer volum, que anava dels anys 1940 al 1947. Les Publicacions de l'Abadia de Montserrat han assumit fins ara l'edició de la resta de nous volums (fins al 1974), amb una gran part de material inèdit, sempre a cura de Josep Poca.

Aquesta és una obra d'aquelles que donen gruix a una cultura, que ajuden a entendre millor el teixit humà que forma una societat literària, en definitiva, que vivifiquen el nostre patrimoni escrit. Hi ha una gran quantitat de notes, breus, gairebé diàries, d'introspecció de l'autor (amb els seus neguits familiars, els viatges professionals, les lectures, tan influïdes per l'obra de Proust i Pla) i de la seva vida social. També hi ha pàgines senceres que agradaran al lector que s'interessi pels potins dels premis, per l'inevitable "factor humà” en les polèmiques entre escriptors, que vulgui comprendre com va ser d'injusta la crítica contra l'obra de Josep M. de Sagarra. Per això, potser val la pena subratllar la finor amb què Serrahima aporta adjectius, colors, matisos, contrastos, a les tres grans figures de la literatura catalana de postguerra. Només per la crònica de les morts de Carles Riba i Josep M. de Sagarra i la seva coneixença amb Josep Pla, la lectura d'aquests volums ja estaria justificada. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Maurici Serrahima a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/maurici-serrahima>

 
   
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>