Qui sóc jo i per què escric

El primer llibre que vaig llegir va ser El tren que va perdre una roda. Mai n'he recordat l'autor: només importen les obres? En fi, també recordo que el vaig agafar de "la" bibliobús. El señor Granados, mestre dels nens de Santa Eulàlia de Puig-oriol, un poble viu del Lluçanès, ens va empènyer a fer-nos el carnet d'aquella biblioteca amb rodes que un bon dia va parar a la plaça. Va ser una sort molt gran tenir el señor Granados. Ell ens feia llegir en veu alta fragments de clàssics castellans i aquelles "clases de lectura" em van despertar el gust per les paraules, les imatges que suggereixen i les històries que enfilen les unes amb les altres. Suposo que tot això queia en un camp abonat: un pare sempre disposat a explicar històries i una mare que parla una llengua amb gust de fogons de tota la vida. I tots plegats sentint les històries que es poden sentir en una botigueta i fonda de poble. Després també hi podem afegir mossèn Jaume, que fa circular, a finals del franquisme, la revista Cavall Fort entre la canalla (els còmics també compten). Però això no seria res, segurament, si no fos per haver viscut l'adolèscencia en un poble amb poques distraccions. Si hagués sigut dels de la mena esportista, ja està, però sent dels de mirar cap a dintre, de seguida vaig veure que llegir era una mina. Una pàgina porta a una altra i ja ets víctima.

Vaig créixer, com a lector, en els temps en què el món editorial català traduïa a tota màquina. Col·leccions mítiques com l'Esparver, la MOLC, la MOLU, Clàssics Moderns, MOLU S.XX, A tot Vent, el Cangur, l'Escorpí... obres barates i assequibles. També era el moment del boom llatinoamericà. Tenia veïns i parents xerraires i amants del relat oral, potser per això vaig començar a relatar jo també les coses que em passaven, amb detallisme; un dia em van dir que era un xerramec. Llavors vaig callar una mica i vaig començar a escriure. Tot això podria ser una explicació de per què em vaig fer escriptor (si és que me'n vaig fer). Un dia, ajudant el meu pare a carregar llenya, vaig sentir a la ràdio que entrevistaven un autor de best sellers. Em va agradar com deia que omplia les hores, aquell home (m'estimo més no dir el seu nom per no haver-me de posar vermell).

De seguida vaig agafar el vici de comprar llibres. I de llegir-los. Vaig anar fent descobriments. Ciència ficció. Pedrolo. Rodoreda. Verne. Pla. Kafka. Cua de palla. Forster. Woolf. Kasperle en el castillo de Altocielo. El Hòbbit. La por a la llibertat. Joc brut. Niuada de gentilhomes. Els promesos. Temps difícils. L'home invisible. El coronel no tiene quien le escriba. Shogun, que el regalaven a la caixa de Catalunya. Quins temps. Moltes famílies només tenien, teníem, a casa, els llibres que regalaven les caixes per Sant Jordi. A casa meva, tot s'ha de dir en defensa dels nostres pares, de tant en tant, des que sabíem llegir, ens en compraven, a mi i a les meves germanes. La Marona, el Patufet, El urbano Ramón, Història de Catalunya il.lustrada, Els cinc les passen negres, Los hijos del capitán Grant, Heidi, La plaça del Diamant, Pipi Calcesllargues, Pinotxo, Grans Esperances, El tren de les quatre cinquanta... comprats a cal Violí de Prats o a la llibreria Anglada de Vic. O a d'altres llocs mítics. Sí, sí, així, barrejats, els recordo, Zipi y Zape, Història de dues ciutats, Miguel Strogoff, La crida del bosc, Assassinat a l'Orient Express. Llavors llegir era una cosa molt bèstia.

Amb el temps comences a buscar crítiques, assajos, biografies, estudis literaris, suplements d'algun diari i et vas "espatllant" com a lector "innocent" i potser et vas complicant la vida. Hi ha referents que m'han durat molt i d'altres que no tant. També hi ha descobriments de darrera hora i redescobertes de passats els quaranta. Suposo que llegir porta a escriure i si tens màquina olivetti a casa, t'hi poses. Després mínimament t'agrada. Ja has llepat, que diuen al meu poble. Buscar la publicació és sempre difícil, però arriba un dia que te'n surts: llavors ja has llepat definitivament. Sempre he mirat de lligar les paraules de la tribu amb idees de tot arreu i tècniques experimentals. Praga, Irlanda, París, l'Amèrica profunda. Vic, Girona, Canet de Mar, tot això afecta. I Barcelona. No podria entendre el món sense Barcelona. Sóc i seré sempre un sagal criat en un poble, però. Penseu que aquesta història de la meva formació com a escriptor, és vertadera i també és falsa. Vull dir que podria haver-ne una altra que digués tot el contrari i també seria vertadera i falsa. La literatura és una mentida que explica una veritat i també una veritat que explica una mentida. Ho sé gràcies als autors que admiro. Entre els que ara mateix em vénen al cap, hi posaria Virginia Woolf, Josep Pla, Bohumil Hrabal, Pierre Michon, Marc Twain, Faulkner, Calders, García Márquez, Rodoreda, Perucho, Porcel, Capote. Si això ho hagués escrit ahir o demà, hi hauria posat Ruyra, Trabal, Gògol, Proust, Puixkin, Nabokov i Josep Maria de Sagarra. I els poetes. Espriu. Sunyol. Salvat. La M. Mercè Marçal. Casasses. Vinyoli. March. Estellés. Oliver. I em deixava Balzac. Monzó. Sales. Verdaguer. Ibarz. Irving. Roth. Carver. Dickens. Joyce. Sebald. Flannery O'Connor... Dic autors quan hauria de dir obres. Em contradeixo. No hauria de fer llistes. Em descuido llibres molt importants, segur. Per exemple, Menys que zero, de Bret Easton Ellis, que va ser un xoc en el seu moment (però no he llegit mai més res d'aquest autor). Em penso que escriure és, sobretot, culpa de llegir.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra