Ets a:

A la ciutat en obres

Enric Sòria

A la ciutat en obres de Mercè Ibarz se'ns apareix, dins del conjunt de la seua obra, com el preludi d'una música nova, tant per la varietat de temes i registres que anuncia com pel seu caràcter novedós dins l'evolució literària de l'autora.

Aquesta última afirmació requerirà, probablement, algunes precisions afegides. L'executòria de Mercè Ibarz com a escriptora és llarga. Des d'un ja molt llunyà assaig sobre la història d'ETA, en 1981, la nostra autora ha editat nombrosos articles i assajos en diverses publicacions i, entre els seus llibres, es compten una biografia de Mercè Rodoreda (1991, 1997) i un notable estudi sobre Tierra sin pan, l'esborronador film de Luis Buñuel (1999). Cenyint-nos a la narrativa, va publicar el 1993 un llibre, La terra retirada, atractiu i difícil de classificar, entre l'evocació, el relat i el reportatge, que ens parla del passat i el present de la vida d'un poble de la ratlla de l'Aragó i Catalunya, Saidí, al baix Cinca, el lloc en què va nàixer l'autora: un fragment d'una terra oblidada i sovint menystinguda, que ha viscut una transformació accelerada del seu món, no sempre o no del tot per a bé, i que ara es troba desorientada entre l'economia de mercat i la subvenció improductiva, en un estrany parèntesi, com una terra marginada, apartada i, a pesar d'això, viva i bella. El retorn intermitent de la protagonista narradora a aquesta terra retirada és, alhora, un viatge al passat, que evoca amb notable vivesa, i una confrontació amb els problemes i les angúnies del present, entre el desconcert i l'actualització, i que es resol, de tant en tant, amb paraules de denúncia. Ho lliga tot un llenguatge ric, d'enorme precisió i sabor, i que a mi, personalment, em resulta molt familiar, propi.

La narració, entesa com a descabdellament d'una peripècia individual o col·lectiva, amb nus i desenllaç, està reduïda als mínims detalls precisos: uns personatges convertits en presències, paraules i temors, unes poques anècdotes il·lustratives, tot suspès dins aquest buit o parèntesi en què s'ha convertit, als ulls de la protagonista, la vida en aquest nucli o centre del món de la memòria de la protagonista, que s'ha convertit, als ulls de tots, en perifèria, en terra exclosa.

El segon llibre narratiu de Mercè Ibarz, La palmera de blat (1995) recobrava els mateixos personatges, llocs, circumstàncies i protagonista-narradora, ara amb un to menys evocador i més decididament narratiu. Després, hi va haver un parèntesi de set anys sense publicar cap obra narrativa, trencat enguany per A la ciutat en obres. No és que no hi haja cap continuïtat entre les obres anteriors i aquesta. Per poc de deteniment que posem en la lectura, algunes relacions se'ns faran patents. Hi ha, en primer lloc, la constitució d'una veu en primera persona molt articulada i definida. Es tracta d'una narrativa traçada des de la individualitat més exigent, tot i que la seua mirada capta amb atenció (i quan cal denuncia, ja ho hem dit) els avatars de la vida col·lectiva. Però la seua, en aquests llibres, és la mirada distant d'un testimoni. Un testimoni que és, per dir-ho així, un partícep allunyat. Retirat també, en certa manera. No és un fluid de consciència lliure, a la manera joyciana, sinó la veu d'algú que observa atentament, que constata i que reflexiona. Tant en els primers llibres com en alguns dels relats d'A la ciutat en obres, no és debades que la veu que ens parla siga la d'algú que treballa de periodista.

Però aquest, la constitució d'una veu que reflexiona sobre l'esdevenir col·lectiu a partir d'una marcada individualitat pròpia, no és l'únic vincle entre els tres llibres; hi ha també, per exemple, la importància del paisatge -rural o urbà, tant fa ara- pel seu valor propi com a espai on la vida es viu i també pel seu valor simbòlic, com a motor d'evocacions i reflexions, entre l'il·limitat i l'avenir; com a signe d'una altra realitat subjacent o imaginable. En els detallats periples de les protagonistes de Mercè Ibarz hi ha alguna cosa de viatge iniciàtic, com si els paisatges visibles foren la clau que ens obri el pas als paisatges invisibles, però tant més reals i significatius, de la terra interior, aquest territori propi, làbil, entre el son i la vigília, on nien els somnis, els records i les esperances de la gent. Un àmbit, el de la terra interior, on només es pot entrar d'un en un, però que busca ser compartit. Al capdavall, bé pot ser que la terra també tinga vida pròpia, en cert sentit, i el que ens té a dir, només podrem escoltar-ho amb l'atenció, i la intuïció, ben despertes. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Mercè Ibarz a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-ibarz>

 
   

multimèdia sobre l'autora

més

       
       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra