Ets a:

Quim Monzó

Quim Monzó

Manel Ollé (Universitat Pompeu Fabra)

Quim Monzó va néixer a Barcelona el 1952. Ha fet entre altres coses de dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de lletres de cançons, guionista de ràdio i de televisió, traductor (Jude l'obscur, de Thomas Hardy, Cròniques marcianes, de Ray Bradbury, Nou històries, de J.D. Salinger...) i per sobre de tot d'escriptor. Monzó es va donar a conèixer l'any 1976 guanyant el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres, que no ha volgut mai reeditar. Va ser a partir del recull de contes Uf, va dir ell (1978) que la seva obra emprendria la direcció de fer compatibles la llegibilitat i la força dissolvent de l'escriptura.

Quim Monzó s'ha prodigat en gèneres "menors" com ara el conte o la literatura periodística. I quan ha fet novel·la ho ha fet amb procediments narratius aliens a la convenció vuitcentista (psicologia dels personatges...) que han conduït determinada crítica a qualificar de forma arbitrària les novel·les de Quim Monzó com a "contes allargassats". Quim Monzó ha rebut una escassa influència de la tradició narrativa catalana. Tan sols Pere Calders i Francesc Trabal se situen en la nòmina dels autors que acostuma a citar quan se li demana sobre els seus models. Entre els autors amb més ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Robert Coover, John Barth, Donald Barthelme, Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar, Adolfo Bioy Casares, Raymond Queneau... Això a més d'influències no literàries (els videojocs, els còmics de Massimo Mattioli, els dibuixos animats de Tex Avery).

En diverses entrevistes, Monzó descriu el procés d'escriptura de les seves obres narratives com un procés d'improvisació sense pla previ, que basa la seva eficàcia en el llançament immediat a la paperera de nombrosos inicis i esborranys descartats per inviables i en la metòdica i reiterada reescriptura de dalt a baix dels esborranys que funcionen: "Un conte el començo a escriure sense saber cap a on vaig, i em deixo portar. Per això el cinquanta per cent dels contes que escric se'n van a la paperera, perquè potser tenen inicis brillants però no funcionen, no van enlloc: no són contes, en tot cas són narracions. No pots començar un conte sabent com acabarà ni què passarà, perquè llavors ja no l'escrius." (Eva Piquer: "Quim Monzó periodista", Revue... , 1998).

L'escriptura de Quim Monzó es mou empesa per la tensió entre l'expansió narrativa i la cristal·lització formal dels materials. El que sembla d'entrada casual, substantiu i fluid, tot d'una pren una forma geomètrica. El procés de formalització dels materials és força present en els contes i en menor mesura en les novel·les, on s'imposa la tendència expansiva. També en els articles emergeix una mesurada formalització literària dels materials.

L'escriptura de Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector en una acció desmitificadora que no es mou per impulsos iconoclastes sinó per despullar les coses: per dir-les pel seu nom. Quim Monzó explica històries i alhora les interroga i les analitza. L'ús dels incisos entre parèntesis com un mecanisme d'ironia i de refracció de la veu i dels interrogants com un mecanisme d'assetjament del sentit dels fets són una constant en la textura de la prosa monzoniana. Quim Monzó fa metaficció, però no a la manera culturalista en què tot sovint cauen els que es prodiguen en citacions i reescriptures. A més d'interrogar i desdoblar les veus, utilitza en alguns casos com a primera matèria dels seus relats ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors per tal d'invertir-les, deformar-les pervertint-ne la lògica interna. Els inicis idíl·lics o, si més no, convencionals, ben aviat es converteixen en inferns particulars: una visita a la torre de Pisa o una trempera persistent no s'escapen de la llei de Murphy que governa els mons monzonians. Michèle Gazier ha dit: Derrière le pilotage automatique auquel nous abandonnons nos vies rôdent, selon Monzo, des fantômes cruels." (Télérama, 16-III-1994). Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Quim Monzó a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/quim-monzo>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>