Màrius Torres: líric intemporal
Salvador Escuder i Margarida Prats
Vida i escriptura
Màrius Torres forma part de la generació "sacrificada", juntament amb Salvador Espriu, Rosa Leveroni, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Teixidor i Joan Vinyoli; els membres d'aquesta generació, nascuts la primera dècada del segle XX, van viure la guerra civil espanyola, en plena joventut, i van patir l'emmudiment a què va sotmetre la literatura catalana la dictadura franquista. En el cas de Màrius Torres, en conflicte bèl·lic es va superposar a una circumstància personal: l'aïllament de la societat, a causa de la tuberculosi pulmonar que va contraure, als vint-i-cinc anys, just quan envetava la seva professió com a metge, i que el va recloure al sanatori antituberculós del Puig d'Olena el desembre de 1935 fins a la seva mort. […]
L'aïllament forçós i la suspensió de l'activitat com a metge, malgrat les desfavorables condicions físiques, fornia un temps per a la dedicació a l'escriptura i afavoria unes condicions de concentració i d'autoexigència perquè pogués cristal·litzar una obra literària. Tanmateix, la vivència de les circumstàncies esmentades pot rebre molts tipus de respostes en el camp de la creació literària; per construir-ne una com la de Màrius Torres cal una capacitat de reflexió sobre la vida, uns fonaments filosòfics i un diàleg amb la tradició literària i artística, sobretot la musical. I cal, també, una capacitat per captar la realitat (personal, col·lectiva) i una imaginació artística capaç de construir formes de gran potència significativa. […]
Màrius Torres no va formar part de cap cenacle literari ni va establir relacions amb cap escriptor de la seva generació; tanmateix, va dedicar part del seu lleure a la lectura i la creació literària.[…] Contreu una tuberculosi pulmonar i el 18 de desembre de 1935 ingressa al sanatori antituberculós de Puig d'Olena. Tenia vint-i-cinc anys i ja no en sortiria més, llevat d'algun viatge a Barcelona i breus estades al Mas Blanc, masia situada a pocs quilòmetres del sanatori. El dia a dia al sanatori permetia cultivar les afeccions dels malalts, que, en el cas de Màrius Torres, era llegir, escriure, tocar el piano i passejar. Des de l'ingrés al sanatori fins a finals de 1938, el poeta alterna les lectures de medicina amb les de filosofia i les de literatura; en canvi, des de 1939 fins a la data de la seva mort, ja no llegeix obres de medicina i desplaça el seu interès cap a obres exclusivament de literatura i filosofia. El repertori de lectures és força extens i eclèctic. Així, en el camp de la filosofia trobem autors del món clàssic com Plató, Aristòtil i Lucreci, i autors contemporanis com Bergson i Nietzsche; pel que fa a les obres literàries, llegeix narrativa i assaig i, sobretot, poesia. […]
Al sanatori, Màrius Torres va haver d'acarar-se a una malaltia des dels seus coneixements mèdics, va haver de ser un testimoni passiu d'una guerra que tant incidiria en la seva vida i va haver de veure com les idees en què havia estat educat eren posades en qüestió per l'avenç dels sistemes totalitaris a Europa a l'inici de la dècada dels quaranta; va viure, també, el bàlsam de l'amistat. El poeta va trobar recolzament moral i companyia afectuosa en les tres amigues –Mercè i Esperança Figueras i Maria Planas– i Josep Saló. Aquestes amistats, a més, van ser el primer nucli lector dels seus poemes.
Mercè Figueras, malalta com ell, serà l'amistat més íntima durant els darrers set anys de la vida del poeta, la inspiradora de la sèrie "Cançons a Mahalta" i la persona que li va presentar Joan Sales, company de treball de la seva germana Esperança, a les oficines d'ensenyament de català de la Generalitat. Joan Sales i Màrius Torres es coneixen a primers de desembre de 1936. Tenen poques ocasions de compartir converses, però mantenen una intensa relació epistolar, un dels principals temes de la qual és la creació poètica i, més en concret, els comentaris sobre l'obra de Màrius Torres. […] És al llarg de l'etapa al sanatori de Puig d'Olena, quan Màrius Torres passa de considerar-se «un metge que fa versos» a confessar que és «aquesta cosa absurda: un poeta líric». La seva trajectòria literària, iniciada com a divertimento mentre cursava els estudis de Medicina, passa a ocupar el primer pla de la seva vida. […]
El 29 de desembre de 1942, Màrius Torres va morir al sanatori on havia ingressat a finals de 1935. La seva obra poètica no va poder veure la llum a Catalunya fins vuit anys després de la seva mort. La primera edició de la seva poesia va haver de ser publicada a l'exili mexicà pel seu amic, l'escriptor i editor Joan Sales, a causa de la repressió sobre la llengua catañana de la dictadura franquista. L'any 1950, va aparèixer la primera edició a Catalunya, apareguda dins la prestigiosa col·lecció «Llibres de l'Óssa Menor».
El breu recorregut que hem presentat per la vida de Màrius Torres mostra que, des de la seva primera joventut, la dedicació a l'escriptura i l'atenció al món artístic i literari són una constant en la vida del poeta; també revela com la progressiva dedicació a la poesia està profundament vinculada a una circumstància particular, la malaltia, i com el decantament ccap a una poesia lírica està relacionat amb una circumstància col·lectiva, la guerra civil. En suma, la poesia de Màrius Torres pot ser contemplada com una resposta artística a un conjunt d'adversitats; una resposta profundament vinculada al darrer període duna trajectòria vital, però volgudament deslligada de tots els referents particulars.
Valoració de Màrius Torres en la literatura catalana
L'obra de Màrius Torres no forma part del cànon nuclear de la literatura catalana del segle XX; tanmateix, ha estat presa en consideració en obres de referència, històries de la literatura, estudis sobre poesia catalana (Fuster: 1972; Sargatal: 1982, Bou: 1987); en general se n'ha fet una bona valoració, basada en els aspectes següents: intensitat moal i sentimental dels seus continguts; musicalitat dels seus versos, comparable a la dels millors simbolistes; simbiosi perfecta entre el missatge metafísic i els procediments poètics; coherència del conjunt, intensitat lírica i depuració formal. […]
El pròleg de Pere Gimferrer a la cinquena edició de l'obra del poeta (1977) obre una nova etapa en la valoració de l'obra de Màrius Torres. Aquest estudi, d'una banda, focalitza dos aspectes nuclears de la poesia de Màrius Torres des del punt de vista de l'escriptura de l'obra: el pes de la situació personal i del context històric en a gènesi de la tria poètica que deixà per ser publicada, i la relació que va establir el poeta amb el gènere líric, sobretot pel que fa a la tria de models literaris, entre els quals subratlla Baudelaire. D'altra part, a partir de la distinció entre l'anacronisme, que és involuntari i neix de la falta d'informació o de la incomprensió dels nous corrents, i la intemporalitat, que és volguda i respon a una tria, situa Màrius Torres com un poeta intemporal i afirma que no tindria sentit veure'l com un continuador tardà de l'estètica de Baudelaire. Aquesta aprortació és molt interessant per evitar de limitar la valoració estètica d'una obra literària únicament centrada en la contribució al trencament dels models estètics anteriors.
La lectura de Pere Ballart i Jordi Julià (2002) de l'obra poètica de Màrius Torres en subratlla la qualitat lírica, sobretot a partir de la vitalitat expressiva, sentimental i moral i de la capacitat de superposar sensació i memòria, idea i sentiment, amb el màxim ímpetu emotiu i amb la més perfecta naturalitat. Aquests crítics, que coincideixen amb Gimferrer a considerar que Baudelaire és el gran model literari de Torres, inclouen el poeta lleidatà entre els que, en comptes de deixar-se endur per una imaginació sense traves, prefereixen exhaurir les possibilitats que ofereix l'aparent restricció de les formes. Així, en les poesies de Torres «la forma mai no és una coartada, sinó que és realment allò que vertebra l'expressió mateixa de les emocions i els estats de consciència». [...]
El combat de Màrius Torres com a poeta líric
En un altre document epistolar, de l'any 1941, de l'any 1941, el poeta de Lleida respon al seu cosí Joan Pereña una pregunta que li havia formulat sobre la gestació dels poemes: «Vols que t'explici com faig els meus poemes. Doncs et diré, exactament com tu fas els teus. I és molt possible que els nostres versos no tinguin cap importància, però contra el que tu dius estic convençut que la veritable poesia es produeix sempre així. Que ella és, pel que es refereix al poeta, una vàlvula de seguretat per on es descarrega de l'excés de tensió emotiva»; i tot seguit assenyala: «no n'hi ha prou que un poema expressi un estat d'esperit autèntic i sincer perquè deixi de ser un document per convertir-se en obra d'art. La distància entre una cosa i una altra és enorme. (...) Cada poema és un combat i el poeta no té altra arma que el llenguatge, el seu estil propi. Com millor la manegi, com més destresa tingui en servir-se'n, més absoluta podrà ser la seva victòria». Segons aquestes paraules, Màrius Torres vincula la poesia amb la vida emocional i moral del poeta i, agudament, després de subratllar la distinció entre document personal i obra d'art, assenyala la funció del treball amb la llengua per transformar la matèria primera en obra artística. [...]
Un dels aspectes cabdals del combat de Màrius Torres com a poeta és la consciència del paper fonamental de la forma en el pas d'un document privat, el metall en brut, a una obra artística per al públic, al procés de transmutació dels «estats d'esperit autèntics».[...] Un altre aspecte cabdal del combat del poeta és el diàleg que estableix amb la tradició lírica: la manera com se'n serveix en l'escriptura de la seva poesia. Màrius Torres havia tingut accés a un ampli ventall de poetes de diferents èpoques i cultures a través de la lectura i de les seves temptatives de traduccions de poetes francesos, anglesos i portuguesos, que li havien permès un doble joc: aprenentatge de la llengua i apropiació de models. [...]
De vegades, el poeta ens mostra aquesta tria amb la incorporació de versos als seus poemes, sota forma d'epígrafs, que abracen un ampli ventall de poetes de diferents èpoques, des dels trobadors medievals fins a poetes contemporanis de l'autor; i de diverses cultures: provençal, catalana, espanyola, francesa, anglesa, portuguesa, italiana. [...] Torres s'inclina, sobretot, per l'estètica simbolista, i especialment per Baudelaire. El principi fonamental d'aquesta estètica –la traducció del món espiritual inefable mitjançant els signes de la realitat sensible i les seves correspondències (sons, colors, olors)– es pot resseguir en moltes composicions del poeta. [...] Torres també hereta del simbolisme una de les seves preocupacions centrals: la confrontació de la mortalitat humana amb la força de supervivència que es deriva de la conservació de la sensibilitat humana en les formes artístiques (Balakian, 1967). [...] Quan la tria de la tradició lírica afecta els elements eufònics del poema, a més dels models simbolistes francesos, Torres beu en la poesia de Carner; en canvi, quan ha de triar lèxic o patrons estròfics, s'inclina per la poesia de Riba. Per a la tria d'imatges, Màrius Torres espigola en molts poetes. […]
Principals trets del discurs líric del poeta
El sonet "El combat dels poetes" exemplifica dos trets nuclears del discurs líric del poeta: l'estructura analògica com a eix vertebrador del poema i l'ús del llenguatge dels sentits en forma d'imatges sensuals, sobretot visuals. […] Poder concretar l'abstracte i l'intangible –divinitat, emocions, sentiments, dubtes, idees– en seqüències d'imatges del món empíric, sobretot del món vegetal, de l'aigua, i de la música. […] Un altre recurs retòric interessant del combat del poeta en el procés de creació de la seva obra és el fet que el jo poètic s'adreça a una figura al·legòrica, a una entitat personificada, ja sia la mort a "Dolç àngel de la Mort…", la divinitat a "Sé que hauré d'oblidar…", o un moment del dia a "Abendlied". […]
La llengua dels versos de Màrius Torres aprofiita el redreç de Pompeu Fabra i defuig dels barbarismes. La tria lèxica configuta un estil intemporal, volgudament noble, allunyat de col·loquialismes i de localismes. En la prosòdia, Torres segueix el model del dialecte central, perquè, segons va explicar en una carta al seu pare de 1941, «és el que era precís adoptar en l'estat actual de la nostra història».
Mètrica
Màrius Torres sap explotar un immens cabal de recursos mètrics en la seva obra, la major part dels quals és exemplificada en la mostra d'aquesta antologia. Pel que fa a les formes compositives, el poeta alterna l'ús de formes fixes com el sonet, amb mostres del sonet anglès, l'estança o la tanka, amb tirades d'alexandrins apariats o composicions polimètriques. Entre els metres emprats trobem versos d'art major, decasíl·labs i alenxandrins, i combinacions polimètriques on aquests metres s'alternen amb versos d'art menor. Aquesta varietat de ritmes, d'estrofes i de formes compositives, sempre acompanya el sentit del poema de manera que el reforça i contribueix a fer de cada poesia una peça d'art on forma i contingut es fusionen.
Temàtica
El desplegament del reduït nombre de nuclis temàtics de l'obra de Torres presenta una diversitat en les maneres d'acarar-los. Tot i això, és possible agrupar els temes en un parell d'eixos on s'estructuren: la poesia com a expressió de sentiments i emocions i la poesia com a indagació filosoficomoral; mentre en el primer el jo líric deixa fluir angúnies, pors, neguits, esperances, en el segon s'interrroga i interroga sobre el sentit de la humanitat. El to dels poemes canvia en cadascun dels eixos: en el primer el to és més contemplatiu, podríem parlar de la "mirada" sobre el món; en el segon, el to és més inquisitiu i reflexiu, podríem parlar de la interrogació sobre el món. Un reduït nombre de poemes restaria fora d'aquest parell d'eixos: serien aquells on el jo líric rebutja el món que l'envolta i en proposa un d'alternatiu: "Pelegrins", "La galerna i el llamp…" i "La Ciutat Llunyana". Tot amb tot, per sobre d'aquestes classificacions, plana un element que unifica la temàtica de l'obra: l'aspiració a descobrir la dimensió transcendent de l'existència humana, a retrobar el fonament de la individualitat personal dins la vasta roda còsmica (Gimferrer, 1977).
En aquesta recerca es concreta la resposta de Màrius Torres com a poeta. La victòria del seu combat està lligada a la seva capacitat en la tria dels elements retòrics que s'adiuen amb el propòsit dels seus poemes, que es concreta en la tria del mot més escaient, de la imatge més suggeridora, de l'estrofa més adequada. En suma, Torres sap fusionar fons i forma, amb un to de confessió, a mitja veu; el to en què es fan les confidències i es revelen els secrets, sense retòriques buides. I aconsegueix que la seva veu flueixi melodiosa, a partir d'un ritme que se'ns enduu com la música de Mozart.
Pròleg a Com un foc invisible. Antologia poètica de Màrius Torres, a cura de Salvador Escuder i Margarida Prats. Edicions 62, Barcelona, 2009.
Fragment del pròleg de l'edició publicada al segell editorial Educaula, dins la col·lecció Educació. Copyright text © Edicions 62
