Serrahima i el passat imperfecte

Xavier Pla

En una literatura com la catalana, tan faltada de documents personals, de textos autobiogràfics, de retrats i descripcions de la vida interior dels escriptors, la publicació dels dietaris de Maurici Serrahima hauria de ser saldudada de manera unànime. Fill d'una família d'advocats barcelonins, Serrahima (1902-1979) va ser un destacat catalanista, catòlic i republicà, amb una intensa carrera com a assagista, crític literari i, sobretot, bon lector de la prosa catalana contemporània. Les seves temptatives novel·lístiques, vagament psicològiques o d'intriga detectivesca, en canvi, van resultar més discretes.

Segur que n'hi hauria prou dient que Maurici Serrahima és l'autor d'un assaig imprescindible per a l'estudi de la prosa catalana contemporània, Dotze mestres (Destino, 1972), veritablement una de les fites de la crítica literària catalana del segle XX, per justificar que el seu nom figuri amb tots els honors en les històries de la literatura catalana. O afegir-hi que, a més, va publicar una personal i massa poc reconeguda interpretació de l'obra de Marcel Proust ("Antologia Catalana”, n. 63, Edicions 62, 1971), una de les seves grans passions, un llibret que, juntament amb els assajos literaris La crisi de la ficció (Destino, 1965) i Sobre llegir i escriure (Selecta, 1966), que no han estat reeditats mai més, donaven testimoni del seu interès pel fenomen literari i per la reflexió estètica. O bé, encara, que Serrahima va publicar una biografia de Joan Maragall (Bruguera, 1966) i un assaig biogràfic sobre Josep M. Capdevila (Barcino, 1974). En fi, també es podria adduir que Serrahima va protagonitzar la coneguda resposta a Julián Marías sobre la realitat de Catalunya, que destacava pel seu caràcter de nacionalista català demòcrata i tolerant.

Però el personatge i el seu llegat literari no estarien perfilats del tot si no afirméssim que Serrahima és un dels memorialistes més destacables del segle passat. És l'autor d'uns dietaris, extensíssims i minuciosos, que es van publicar als anys setanta, un moment en què aquest gènere estava menys divulgat o no es valorava tant com avui. Des de 1940 fins a la seva mort, Serrahima va tenir "obert" un dietari (per recollir aquí una expressió de Josep Pla) que permet al lector actual endinsar-se per la vida cultural clandestina de la postguerra. L'any 2003 Edicions 62 va reeditar, en versió íntegra, el primer volum, que anava dels anys 1940 al 1947. Les Publicacions de l'Abadia de Montserrat han assumit fins ara l'edició de la resta de nous volums (fins al 1974), amb una gran part de material inèdit, sempre a cura de Josep Poca.

Aquesta és una obra d'aquelles que donen gruix a una cultura, que ajuden a entendre millor el teixit humà que forma una societat literària, en definitiva, que vivifiquen el nostre patrimoni escrit. Hi ha una gran quantitat de notes, breus, gairebé diàries, d'introspecció de l'autor (amb els seus neguits familiars, els viatges professionals, les lectures, tan influïdes per l'obra de Proust i Pla) i de la seva vida social. També hi ha pàgines senceres que agradaran al lector que s'interessi pels potins dels premis, per l'inevitable "factor humà” en les polèmiques entre escriptors, que vulgui comprendre com va ser d'injusta la crítica contra l'obra de Josep M. de Sagarra. Per això, potser val la pena subratllar la finor amb què Serrahima aporta adjectius, colors, matisos, contrastos, a les tres grans figures de la literatura catalana de postguerra. Només per la crònica de les morts de Carles Riba i Josep M. de Sagarra i la seva coneixença amb Josep Pla, la lectura d'aquests volums ja estaria justificada.

Serrahima s'havia començat a donar a conèixer com a crític literari amb la publicació del volum Assaigs sobre la novel·la (La Revista, 1934), un recull dels seus articles publicats al diari El Matí, en el qual col·laborava des de l'any 1929. Es tracta d'un volum que avui encara es pot llegir com a eco de les polèmiques sobre la novel·la catalana i sobre la moralitat del gènere que havien dominat en el tombant dels anys vint. Serrahima defensava un catalanisme catòlic que es va quedar sense espai durant el conflicte bèl·lic. Exiliat un temps a Bordeus, protegit per la figura de François Mauriac, el seu perfil polític, possibilista i sempre partidari de les terceres vies, configura una biografia intel·lectual que acosta Maurici Serrahima al tipus d'intel·lectual francès de postguerra, el de l'escriptor compromès que es plantejava la recerca col·lectiva de nous valors humans. Serrahima exemplifica, doncs, a la perfecció un dels grans drames històrics del catalanisme polític: el d'aquells que, defensors dels valors republicans i catalanistes, van ser progressivament marginats de la vida pública pel seu catolicisme.

Publicat per primera vegada l'any 1972, el primer volum de Del passat quan era present recull les anotacions dels anys 1940 a 1947 i va aparèixer sensiblement retocat i mutilat per causa de la censura i algunes referències a persones vives. Acceptant les seves petites (o no tan petites) vanitats personals, que són molt freqüents, i algunes ingenuïtats de l'escriptor jove i immadur, aquests volums, aquest dietari, format en general per breus notes gairebé diàries, reflexions més polítiques o ciutadanes que escrictament literàries, constitueix un retrat molt pròxim de la vida cultural de la Barcelona de la postguerra, condemnada inevitablement a les catacumbes. Modestos sopars clandestins en domicilis particulars, lectures privades de peces teatrals en llengua catalana, projectes frustrats de revistes, i els primers símptomes positius de resistència cultural es combinen amb visites de cortesia i també mínimes concessions davant de les imposicions administratives de la dictadura. En aquell ambient gairebé sempre sòrdid, destaca en el dietari de Serrahima la presència constant de Josep M. de Segarra, fent per exemple les primeres lectures de la seva inoblidable traducció de la Divina Comèdia, i les contínues visites al poeta J. V. Foix. Tots dos exercien amb valentia i serenitat el paper de mentors dels joves intel·lectuals del moment i de continuadors de la tradició literària perquè, en els primers anys quaranta, Carles Riba era encara a l'exili. També val la pena subratllar les freqüents digressions o els records d'esdeveniments importants per a la vida de Serrahima, com la seva assistència a un congrés de la revista Esprit, on va conèxier Emmanuel Mounier i Jean Lacroix, a més de José M. Semprún, o el relat detallat del viatge de retorn en tren, el 8 de setembre de 1940, de Bordeus a Barcelona. Tres dies després, l'11 de setembre, Barcelona es despertava silenciosa, entristida, els seus habitants mostraven en els seus rostres la fam i el sofriment, les seqüeles de la guerra encara eren ben visibles en els edificis de la ciutat, en els cotxes, antiquats i polsegosos. El jove Serrahima constatava que l'acceptació de la realitat és la base primera per canviar-la en el futur: «La consciència de la desfeta és present en l'esperit de tots, fins dels que creuen que han guanyat».



N'han dit...

Dos novel·listes literalment "burgesos" són Maurici Serrahima (Barcelona, 1902) i Xavier Benguerel (Barcelona, el Poble Nou, 1905). Serrahima, crític i assagista, s'estrenà com a narrador el 1934 amb la novel·la El principi de Felip Lafont. Tres llibres de contes -El seductor devot (1937), Petit món enfebrat (1947), Contes d'aquest temps (1955)- i dues novel·les més -Després (1951) i Estimat senyor fiscal (1955)- és tot el que ha afegit posteriorment. Ens trobem davant d'una obra curta, poc brillant, però bastida sobre una notabilíssima habilitat d'escriptura i una molt esmolada penetració analítica. Serrahima, indiferent a la "desigual transcendència" i a "l'interès extern" que presenten els homes i les coses que els passen, s'interessa sobretot pel fet que "els homes són i les coses passen", simplement, i en té prou amb això per a apassionar-se en la indagació de tot el que forneix la trama de la seva existència. Amb personatges sense relleu i amb arguments grisos, els seus relats adquireixen un vigor particular: mòbils, gestos, paraules, clima, aconsegueixen un perfil tan definit com convincent. És la "novel·la psicològica" en la seva modalitat més típica: potser la de major maduresa tècnica, dins de la literatura catalana. Tots dos, Serrahima i Benguerel, concedeixen una certa importància al sentiment religiós, menys com a problema que com a connotació social. Espriu ha pogut qualificar el "món" novel·lesc de Serrahima d'"alta burgesia".
[...] I això em dóna peu per a comentar el seu estil literari. Ell mateix ens el descriu: "Quan em diuen -sobretot les dones- que, en llegir-me, han tingut la impressió que allò havia estat una conversa amb mi, no van pas errades. Mentre escric, em sento, més "interlocutor" que no pas "locutor". I els models per al meu estil, molt més que de pensament, o del record d'alguna lectura, vénen de la conversa. Del llenguatge parlat. De la manera com fem servir el llenguatge per parlar." Aquest estil directe, de conversa amical, es fa més evident en el primer redactat dels seus escrits. L'elaboració posterior ("ben poques pàgines he escrit que no les hagi retocades") de vegades li fa perdre una mica la frescor i l'espontaneïtat inicials. Serrahima, que afirma: "he estat sempre un enemic de l'anarquia lingüística [...], he procurat escriure tan correctament com he sabut i fins parlar-hi", no era gaire amic de correctors d'estil, s'oposava obertament a la manipulació dels seus textos: "si bé, per una banda, considero els correctors de català totalment indispensables i crec que fan una tasca imprescindible molt meritòria [...], tendeixen, per altra banda, a imposar un català teòric, abstracte, esterilitzat, i igual per a tots els escriptors, amb reminiscències de l'etapa "noucentista" -o "prenoucentista"- que avui resulten sobrepassades." [...]

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra