N'han dit...

La generació dels 70


Abans d’entrar en l’examen particular de l’obra d’aquests poetes, convé advertir que tota aquesta massa de versos no respon a una mateixa inspiració. Només negativament hi trobaríem una característica comuna: el trencament amb l’anterior tradició del realisme històric. Solament en la poesia de Pérez Montaner (el més vell del grup) i en la de Cremades i Arlandis, hi apunta una intenció de denúncia social. De totes formes, però, el seu discurs no es presenta d’una manera objectiva i narrativa sinó que està molt marcat per un llenguatge de factura subjectiva. Per altra banda, parlar de «formalisme» –etiqueta avui en curs– a propòsit de tots aquests poetes resulta un poc desorientador. El «formalisme» de Josep Piera, per exemple, es troba molt allunyat del d’un [Joan] Navarro. El que sí que podríem constatar en la producció d’aquests poetes és la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense altra finalitat que la de fer «litertura».

Beniopa, La Safor, 1947. Poeta, narrador i traductor



F[erran] Ros, [pseudònim de Josep Piera] en un comentari a Llibre de Meravelles, de V. Andrés Estellés, [Gorg n. 27, gener 1972] s’hi preguntava si encara no hi havia prou angoixa al món real, com «per a trobar-la també als poemes». Aquesta actitud, sense entrar en la seua valoració, evidenciava un cansament davant la reiterada via social i cívica? És possible. De moment, però, el compromís era el mot de consigna i, com ha dit encertadament Josep Iborra, «hi havia Raimon i la Nova Cançó: Raimon i tots els rapsodes que es van llançar pels camins del país amb una guitarra, van contribuir també, en gran part, a dissimular la manca d’una poesia. Ara, des del punt de mira de la història concreta del país, la cançó –bona o dolenta– ha estat la poesia viva d’aquells anys. El realisme «cívic» que [Lluís] Alpera demanava hi va trobar, ben mirat, la seva manifestació social més efectiva.»

El canvi d’orientació i el garbell del temps són ja evidents a l’antologia Carn fresca, preparada per Amadeu Fabregat, la qual en la primera part inclou [Josep Lluís] Fos, [Josep] Lozano, [Domènec] Canet i [Jesús] Huguet; i la segona allò que podríem dir «nova poesia». Aquesta divisió corresponia, segons A. Fabregat, «a la dicotomia realisme / no realisme». Al realisme li atribuïa compromís amb el redreçament del país, didactisme, presència d’un existencialisme humanista, manca de «preocupació per les eines lingüístiques o els aspectes formals de l’escriptura». I al no realisme, una decidida voluntat de millorar l’eina lingüística, un major acostament a la resta de la poesia catalana, pretensions de normalitat, subjectivisme, etc. Aquesta separació –en part didàctica– entre els uns i els altres va contribuir al plantejament de la polèmica realisme/formalisme, polèmica en principi necessària, però a la llarga clarament pertorbadora pel seu simplisme.

(...)

La nova promoció de poetes valencians –quasi tots nascuts després de 1945– tenen un cert aire de família, tot i la seua diversa procedència geogràfica. Així i tot, potser siga el rebuig del realisme el tret més definidor, encara que negativament, d’aquests nous poetes. Alguns havien rebut una formació castellana i havien iniciat la seua trajectòria literària en els rengles de la literatura espanyola. El canvi de llengua era una opció carregada de significat, de l’aspecte polític al literari, tot passant pel descobriment de les possibilitats estètiques de la llengua, fins aleshores només coneguda col·loquialment o d’oïda. Com ha escrit un d’ells, Josep Piera, «els joves escriptors descobrim, aleshores, la nostra pertinença a l’àrea cultural catalana, que tenim una llengua literària rica en expressió, capaç de vehicular, i expressar, el nostre problemàtic món». L’opció lingüística i el propòsit d’integrar-se plenament en la literatura catalana tenien un mèrit considerable perquè, com ha afirmat també Josep Piera, «la nostra sensibilitat poètica s’havia conformat amb lectures de més enllà de les nostres fronteres lingüístiques. El simbolisme i el surrealisme francesos; la Generación del 27 o, millor dit, Luis Cernuda i Vicente Aleixandre; els poetes metafísics anglesos d’una banda i els imaginistes d’altra, Ungaretti, Montale, Pavese i els novissimi italians; la recentment arribada poesia beat americana, ens oferien mons poètics que cadascú escollirà segons el gust, el temperament, la pròpia subjectivitat.» Després vindria la descoberta i la lectura apassionada dels Riba, Foix, Salvat-Pappasseit, Brossa, Vinyoli, Ferrater, Martí i Pol, Gimferrer, etc., i molt menys Espriu, Quart o el mateix Estellés. La lectura, finalment, dels nostres clàssics era el necessari retrobament amb una tradició viva i de gran qualitat estètica.

Aquesta càrrega intel·lectual era ben útil, perquè els joves poetes arribaven a la literatura pròpia amb el propòsit de fer-hi un treball exigent. Hi van aportar, a més, una notable continuïtat –tan estranya en la nostra literatura, dissortadament– en el treball creatiu i en la publicació dels seus poemes.



La presència de l’obra de Josep Piera, si ens posem a mirar amb atenció, ha sigut constant des dels anys setanta del segle passat en la literatura catalana. Ben aviat se significà com un dels renovadors de la poesia; es rebel·là, juntament amb els seus companys de generació, contra una literatura de resistència i aspirava a una poesia concebuda com a experiència estètica. En aquell clima juvenil s’entusiasmà amb els corrents estètics més atrevits i vitals; coquetejà amb les actituds més rupturistes, però mai no es va deixar dur del tot pels seus abismes. En Presoners d’un parèntesi, per exemple, fa un ús grotesc i irònic d’alguns recursos de l’avantguarda. Fa la impressió que a Piera, d’aquella gresca, l’atreia la voluntat d’indagar i d’integrar gèneres, la consciència refinada de la literatura i dels seus límits, però tenia la lucidesa per comprendre que a les actituds més radicals, una vegada arrasada la cultura, només els quedaven les ruïnes, i recrear-se en les ruïnes no du enlloc. Així, dirà en El somriure de l’herba: «El luxe de l’angoixa / el deixe a aquells qui dormen / lents somnis de derrota, / silencis amagats / sota els plecs de la pols.» A partir d’aquest llibre emblemàtic bandeja l’atracció pel precipici i aposta obertament per «viure la saviesa de l’instant / vinguen d’on vinguen meravelles», que d’altra banda ja hi era present en la seua obra. El «viure el temps intens de cada instant» comporta una literatura enèrgica, un radar sensitiu i alhora imaginatiu, que copsa l’emoció fugissera del moment. El gaudi de l’instant juga amb l’hedonisme, però va més enllà perquè pot atrapar el seu tremolor tràgic, la tensió del conflicte, ja que sovint del sacseig de la vivència ens resta el «record esgarrat / dels plaers de la lluita». Aquest ideari, per dir-ho així, vital i literari serà viscut i escrit a partir del poemari Maremar i dels llibres de prosa, que són el viatge perenne per la Mediterrània, esdevinguda en l’escriptura de l’autor valencià una metàfora de vida i de cultura.


La poesia de Josep Piera


La poesia de Josep Piera és lírica, abans de res i sobretot, en el sentit de la definició que ell mateix en dóna: «paraula feta música»; discurs de sensacions fetes so, emotiu i punyent; discurs que intenta acostar-se a les coses, imitar-ne la freqüència d’ona, per dir-ho així, per traspassar-nos-en el dring sense la reducció que implica tota esforçada traducció al verb eixutament humà. La música dels mots, «sàviament governada», no deu ser, probablement, la música de les coses, cas que en tinguen, ni, encara, la dels sentiments, però ens en dóna, i ací hi ha l’art, una equivalència plausible, dotada amb el poder d’emocionar-nos sense que, necessàriament, en copsem la raó.

Anomenem, si volem, «música» la suggestió que fa possible aquesta mena de miratge. Des d’aquell extraordinari Rondó amb què va fer la seua entrada, l’any 1974, en l’àmbit de la literatura catalana, la poesia de Josep Piera, la més intensa i la més seua també, recerca i posseeix aquesta música. En els seus poemes lírics, que n’informen la major i millor part, hi ha, a parer meu, el moll de l’estètica de Josep Piera, i és, com calia esperar, en el seu tractament del tema amorós, de la reflexió existencial o de l’impromptu paisatgístic on el lirisme consubstancial amb el seu tarannà poètic es manifesta amb major profunditat, elegància i eficàcia expressiva.


Els llibres de viatges


Enric Bou ha escrit que «el turista de la segona meitat del segle XX s’assembla cada cop més a un pelegrí civil, a la recerca de relíquies». Això podria caracteritzar només en part l’actitud del Josep Piera viatger, perquè, a més de cercar les relíquies que venera, ell també vol transcriure un món viu; transcriure’l i apropiar-se’l (perquè, per a Josep Piera, dir és donar vida, i també és prendre possessió). És cert que per tota la Mediterrània busca records que actualitzen les seues pròpies dèries, de Micenes a Sant Jeroni de Cotalba (o d’Homer a Ausiàs March), però, a més de relíquies, busca sobretot vida i coneixement, i es busca a si mateix. El viatger d’aquests llibres és un periodista, un historiador, un etnòleg, un crític literari i un poeta no sempre de vacances, tot alhora. D’altra banda procura que el seu bagatge d’informacions prèvies no li destorbe de veure el que se li posa al davant. Més aviat, intenta d’establir un diàleg fructífer entre el que sap o llegeix i el que veu o experimenta. (...) Aquest diàleg dibuixa constantment una espiral recursiva, perquè tot el que veu i aprén Josep Piera pel món mediterrani el retorna tard o d’hora a casa. En un palau de Nàpols és un taulellet del segle XV que du inscrit un vers ni més ni menys que d’Ausiàs March –«temps és de penedir»–, precisament; a Rodes és un escut amb les quatre barres; a Patmos són les ermites blanques i les veus dels camperols, tan saforenques; en una aldea de l’Atles, uns xiquets li porten ma, i amb l’aigua, de sobte, el record que tots els xiquets valencians demanàvem ma a les nostres mares quan teníem set –ningú no sap per què, el nostre dialecte infantil ha conservat viu aquest vocable àrab– i d’ací, inevitablement, vora la gran serralada que cimeja i tanca pel sud el món mediterrani, el record se’n va cap a la mare morta i cap al temps feliç de la infantesa (aquesta és una pàgina commovedora).

El cert és que Josep Piera, d’una vora a l’altra de la mar, sempre recorre el seu món, i per això pot anar endavant i endarrere. En l’exòtic troba el familiar, de la mateixa manera que en el familiar troba l’exòtic (i pot evocar els paisatges valencians amb versos d’Ibn Khafaja, per exemple). Amb el fil d’Ariadna del record ben agafat, no es perd mai pels seus laberints especulars. Per això, aquests llibres són i no són llibres de viatges, i qui espere que siguen això i res més, es trobarà, en llegir-los, una bona sorpresa. Dir que són capítols de l’autobiografia d’un viatger no els esgota; ja ens hi acostaríem més si dèiem que són indagacions parcials en la memòria d’una civilització, fetes per un dels seus membres més conscients, o més convençuts, de pertànyer-hi (i, doncs, més autoconscient). En tot cas, se’ns presenten com una elaborada miscel·lània de fragments on conviuen el report puntual de llocs vistos, les converses, les narracions intercalades, els poemes, els comentaris, sobre literatura i sobre història, les divagacions sobre els diví i l’humà, les vinyetes d’art o les anotacions diarístiques.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA