Ets a:

Enric Sòria

Enric Sòria: el goig de saber i escriure

Francesc Calafat

Enric Sòria (Oliva, 1958), llicenciat en Història, de ben aviat es dedicà al periodisme en la revista El temps. Encara que després ingressà com a corrector lingüístic a la Diputació de València, no va abandonar mai les col·laboracions en premsa. L'any 1997 es traslladà a viure a Barcelona, on treballà com a coordinador de la secció d'opinió de l'Avui. En l'actualitat exerceix de professor de periodisme en la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha col·laborat en El Observador, La Vanguardia i Saó, i en revistes literàries com Daina, Caràcters o L'Espill. Actualment manté una columna setmanal en l'Avui i en l'edició valenciana d'El País, i fa de pont entre el món cultural del País Valencia i el de Catalunya. Enric Sòria és un escriptor versàtil i ha tocat amb fortuna distintes tecles literàries: la poesia, la prosa del jo, distints registres de l'assaig i la traducció.

La poesia d'Enric Sòria és de dimensions breus, però llarga en intencions. Mirall de miratges (1981) i Varia et memorabilia (1984 i 1988, ampliat) -la manifestació ferma d'una veu que sap ja al que aspira- sorprengueren perquè plantava cara a l'imperi de la poesia revoltada i d'arrel simbolista dels anys setanta. La retòrica desbocada i l'arbitrarietat, la manca de sentit, segons anota en el dietari, l'enervaven. Així, allunyat de l'atmosfera opressiva i tortuosa del nucli dur dels creadors lírics més representatius del moment, per la seua poesia passa l'aire, vital i hedonista, i amb la defensa de la claredat dels clàssics expressa la quotidianitat estricta i la realitat dels somnis. Aquest cant de la joventut, una màquina de generar desitjos, clama la carnalitat desinhibida, la tendresa i la jovialitat, però també, com tota lírica de la identitat, sismografia el desfici de l'ànsia, les espines del pas del temps, les impostures i les fractures de les relacions. Una joventut, en ocasions, amb somnis delirants i teatralitat d'esteta, que fa bandera de la promiscuïtat vital i depredadora, ja que per als joves pintats ací el vagareig, la dispersió i els projectes impossibles eren una forma de guanyar la vida. Al remat, el protagonista, per dir-ho així, comença a veure clar que, encara que enyore aquell "amor tan lliure que jo era", viure amb l'accelerador posat també desconcerta, i es veu obligat a entendre les regles dels deures. Cau en el compte que les limitacions no només frustren sinó que, segons com es miren, poden protegir i estimular l'atenció cap a l'avidesa de gaudir de les coses. En Compàs d'espera (1993) i L'instant etern (premi Carles Riba 1998)) amb una veu cada vegada més sòlida i més severa en el darrer llibre, el poeta ens descabdella la seua mirada a partir de la idea que el temps, mentre el fem, també ens fa, i, per això, és de raó "estimar cada cosa purament mentre passa" i copsar els instants escàpols a fi de percebre el sentit que s'escola entre les paraules i les accions, capir "aquella forma amagada", que conforma l'home i "que no sentim aliena i en el canvi perdura". Mentre que en la primera joventut es vivia "com si cada moment poguera ser-nos l'últim", amb la maduresa s'afua la sensibilitat cap a la fruïció de la màgia de l'instant -i de les coses-, a viure'l com un "breu tast d'eternitat", que segurament és l'estratègia dels humans per viure plenament. Per aquesta raó, en un poema gloriós s'entonen en una bella melodia els "talismans" que justifiquen l'existència. Al costat de la intensitat del moment, plana una ànsia - sovint interrogant- que converteix el poeta en una figura o una ombra, que persegueix una ombra que mai no alcança.

L'actitud omnívora no és tradueix en un desplegament massiu de poemes a l'estil d'un poeta estimat per Enric Sòria, com és Estellés, sinó que més aviat ens trobem davant una poesia reticent, austera, que aposta per poemes estratègics que il·luminen els corrents oceànics que circulen per la història de la qual li ha tocat ser testimoni. Potser per aquest motiu, com ha dit moltes vegades l'autor, no ha tingut interès per construir poemaris unitaris. Cada poema és una fita, té una modulació pròpia. Siga com vulga, també ha provat en una plaquette poc coneguda, Deu vinyetes per a un poeta valencià de preguerra (1993), una concepció de conjunt amb l'objectiu d'integrar la mirada local amb els neguits europeus. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Enric Sòria a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/enric-soria>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra