Joan Roís de Corella

Una àmplia i selecta audiència


La biografia del cavaller Joan Roís de Corella (1435-1497) ens és mal coneguda i la seva obra presenta, molt sovint, una datació problemàtica. Nascut al voltant del 1435, sens dubte va ser un escriptor de vocació literària molt primerenca i devia assolir, encara en plena joventut, un ràpid i ben reconegut prestigi literari. Així ho fa pensar, com ara, el Debat que va sostenir amb el príncep de Viana. L’hereu de la Corona li va adreçar una carta per debatre amb ell quina, de dues possibles dames, deu preferir l’enamorat: «de las cuales damas fuesse la una muncho amada –per aquest enamorat– y él non d’ella amado, e la otra que a él amase y él no a ella, ¿a cuál d’estas daría la vida?». Si tenim en compte que aquest dissortat príncep va morir el 23 de setembre del 1461, Joan Roís de Corella devia tenir –màxim– uns vint-i-cinc anys d’edat quan el de Viana el va distingir proposant-li aquell joc literari, una mica innocent, però ben simptomàtic pel que fa al reconeixement del jove escriptor. I sembla que aquest interès per l’obra de Corella entre els cercles cultivats pròxims a la casa reial devia ser sostingut. L’any 1496 el rei Ferran el Catòlic escrivia al batle general del regne de València perquè li procurés un exemplar de la traducció, feta pel mateix Corella, del Vita Christi o Cartoixà. El rei va promoure poc després la traducció i publicació (1502-1503) d’aquella mateixa obra al castellà.

Gandia, 1435 - València, 1497. Escriptor i mestre en teologia

El Tirant lo Blanc aporta així mateix un altre indici poderós de l’èxit i reconeixement immediats que devia aconseguir Corella amb les obres de joventut. Les seves narracions basades en temes de la mitologia clàssica van admirar i inspirar en alt grau Joan Martorell, que no va dubtar a plagiar-les ara i adés, com també va plagiar el Debat amb el príncep de Viana, quan escrivia la novel·la, entre el 1460 i el 1464, un temps en què Corella no devia arribar encara als trenta anys.

D’altra banda, l’èxit de públic lector obtingut per l’obra corelliana sembla haver estat, així mateix, molt notable. A Lo somni de Joan Joan (1497), de Jaume Gassull, en una moguda escena costumista, hi trobem unes dames de l’alta societat valenciana parlant de les seves lectures. Una d’elles fa:

–Digau, senyora:
i vós que sou gran oradora
i gran legista,
que al·legau tant lo Psalmista
e lo Tirant,
perquè esta i io estam altercant,
digau-nos, com
lo déu d’amor ha nom de nom?

La interpel·lada, incapaç d’anomenar Cupido, l’adreça a una altra senyora present en la reunió, que suposa de més cultura literària:

–Diga-us-ho ella,
Que del senyor mossèn Corella
llig los més dies
totes les sues poesies.

Al costat del Tirant lo Blanc i del Llibre dels Salms, doncs, les obres rimades de Corella eren d’obligada lectura entre les dames de l’alta burgesia i de l’aristocràcia valenciana. I potser no sols les rimades. Referint-se a les seves narracions de temàtica mitològica, Joan Fuster apunta que el públic femení, d’alguna manera ja entrava en els càlculs de l’escriptor, i li condicionava l’escriptura. Corella, diu Fuster, «a l’hora de planejar les seves narracions, procurava centrar-les sempre en una figura de dona, i per poc que pogués, situava el relat en la ploma d’una dona. Les heroïnes de Corella, en efecte, “escriuen”: Ècuba “escriu” el seu Plant; Biblis “escriu” la seva Lamentació; la Història de Jason i Medea és una admonició que la mateixa Meda “escriu” per a adoctrinament de les dones. El fet de ser contada en primera persona conferia a la relació un accent més colpidor.»


L’obra de Joan Roís de Corella


La producció literària de Corella és molt diversa. Les narracions, sempre breus, de tema mitològic –inspirades sobretot en Ovidi–, en nombre de nou, conformen un apartat important del conjunt de la seva obra, i ja hem vist que responen a una època de joventut. Datable el 1458 és la Tagèdia de Caldesa, una narració difícil de classificar que ha atret poderosament l’atenció dels crítics. Un altre bloc de prosa el constitueixen les vides de sants (de santa Anna, de santa Magdalena) o de tema bíblic (Història de Josef). Hi ha també, encara en el capítol de la prosa, altres peces més o menys de circumstàncies. Molt importants són també les traduccions. Corella va traduir i va fer imprimir el Psalteri o llibre dels Salms (Venècia, 1490) i el Cartoixà o Vita Christi de Ludolf de Saxònia (València, 1495-1500), una obra monumental, de gran difusió a tot Europa. D’altra banda, l’obra en vers la componen divuit poemes, tres dels qual són religiosos i la resta, profans. Aquests es poden agrupar en diversos cicles. Així, per exemple, relacionats amb la Tragèdia, hi trobem A Caldesa, Debat ab Caldesa i, potser també Desengany. Entre els altres poemes, és justament famós i tingut per excel·lent, per la seva elegància i musicalitat, la Balada de la garsa i l’esmerla.

És difícil, però, d’establir en l’obra de Corella una classificació indiscutible, en apartats ben separats. Ni tan sols la divisió entre prosa i vers es pot fer de forma nítida i absoluta, ja que algunes narracions seves presenten, intercalats en el cos de la prosa, textos versificats. Corella va ser un estilista, un innovador de la llengua literària. El seu estil es caracteritza, segons Jordi Carbonell, «per l’aplicació a la prosa de les tècniques d’expressió pròpies fins aleshores de la poesia. I no pas de la poesia banal i arcaica dels poetes de certamen, sinó de la poesia personalíssima, nova de trinca, vital, moderna que escrivia el mateix Corella. És això que facilita la inserció freqüent de fragments en vers enmig de les seves narracions: la proximitat entre la tònica literària dels fragments en prosa i la dels fragments en vers és tan gran que aquestes insercions no trenquen el ritme de l’obra ni n’interrompen el clima.»

En aquest aspecte, hi hauria una notable coherència entre el fons i la forma. Diu Carbonell, parlant de l’opció narrativa de Corella: «una de les característiques noves del seu art, i no pas la menys sobresortint, serà la penetració dels elements autobiogràfics, sentimentals i incidentals, en l’obra literària, considerada (...) com un mitjà per a alleujar els sofriments de l’escriptor. Aquesta tècnica de terapèutica sentimental, essent més pròpia de la poesia que de la prosa narrativa, no és estrany que trobem en Roís de Corella una contínua interferència entre els dos camps.»

També és problemàtica, en Corella, l’oposició entre obra profana i religiosa, que tradicionalment s’hi havia aplicat. Diversos crítics han insistit en la unitat d’intenció de tota la producció literària de Corella. Joan Fuster ja havia advertit:

«Si ens hi fixem bé, trobarem ací i allà, al llarg de l’obra de Corella, amb paraules tangencials o franques, la presència del propòsit moralitzador: de prevenció o profilaxi contra els inqüestionables mals de l’amor. I emprar Ovidi, justament Ovidi, com a esquer d’una “moral” que, tot compte fet, és una moral de sagristia, o pitjor encara, una pseudo-moral de d’aristòcrates desvagats, haurà de semblar-nos un estratagema una mica estrany.»

Aquesta observació li permet d’establir una interessant comparació, que ajuda a caracteritzar el nostre humanisme: «Corella fa com havia fet, cent anys abans, Antoni Canals: es val del prestigi d’un autor “clàssic” i “antic”, un autor “de moda” entre la societat per a la qual ell escriu, a fi d’avalar amb la seva autoritat uns objectius actuals i personals.» L’operació, segons Fuster, és d’una lògica perfecta i una mica primària: «Hi havia en l’aire del nostre “ocàs de l’Edat Mitjana” una demanda d’Ovidi, i Corella es decidí a satisfer-la. La va satisfer, però pro domo: tergiversant, fins a cert punt, l’Ovidi original, batejant-lo...»

Certament, Corella, en els temes mitològics que tria, sempre hi subratlla les conseqüències terribles d’un amor ultrat. Els seus campions i, sobretot, campiones de l’amor en l’antiguitat llatina hi acaben sempre de la pitjor manera, decebudes, desesperades, físicament destruïdes. És el preu que indefectiblement havien de pagar per haver-se lliurat a una passió sense mesura. Són un exemple negatiu, que només haurien de seguir els disposats a buscar-se la perdició. Per tant, amb aquestes intencions, l’humanisme de Corella es presenta, segons Fuster, molt limitat. Molt medieval, diríem. Es circumscriu, doncs, als aspectes formals. No afectaria les estructures de pensament, de concepció moral.

Joan Roís de Corella va aconseguir un estil molt personal, que sovint s’ha associat a la valenciana prosa. El significat d’aquesta fórmula que ell, entre altres, va fer servir no és gaire precís. Diu Martí de Riquer: «Hom s’ha posat el problema de si “valenciana prosa” vol dir simplement “prosa valenciana” o bé estil culte i filigranat propi de prosistes valencians.» Sense pretendre donar-hi una resposta concloent, el mateix Riquer, s’inclina per la segona opció: «Encara que no es pot donar com a segur, i encara que potser no hi ha en tot això una intenció plenament definitòria, crec que la “valenciana prosa” designava el català retòric i ampul·lós del tipus de les proses de Roís de Corella. Ho semblen confirmar aquests mots de fra Tomàs de Vesach, que també traduí una vida de santa Caterina “en nostra lengua valenciana, no curant, emperò, de servar estil poètic ni modo artizat, sinó planament”. Aquest “emperò”, precisament ha estat interpretat, i crec que amb encert, com una mostra de consciència que la “valenciana prosa” era justament un estil poètic i artificiós, que vol defugir fra Tomàs de Vesach.»

Aquesta observació certament no ha convençut tothom. Ben mirat, l’obscur Tomàs de Vesach, al pròleg de la Vida de la seràfica santa Caterina de Sena (València, 1511), no s’hi refereix explícitament a la “valenciana prosa”. Antoni Ferrando ha defensat la posició contrària a la defensada, entre altres, per Riquer i afirma que l’expressió «“valenciana prosa” no era el nom de cap estil». Ho fa recolzant-se en un sòlid argumentari, basant-se en a) «l’alternança d’aquesta denominació amb altres de purament denotatives, com “llengua valenciana”, “romanç”, “vulgar llengua valenciana” en obres d’una mateix autor cultista (Joan Roís de Corella, Miquel Peres)»; b) «l’oblit absolut d’aquell sintagma en obres d’autors valencians que excel·liren en el conreu de l’estil cultista»; c) «la seua absència sistemàtica en obres d’autors principatins i balears que cultivaren aquest estil»; i d) «la manca de testimoniatges que es referesquen a “valenciana prosa” com a nom d’un estil».


El context literari de Corella


Segons Jordi Carbonell, «en el terreny de la poesia, Corella recull la tradició dels grans poetes valencians quatrecentistes, sobretot d’Ausiàs March». El vers decasíl·lab tradicional, «que ja començava a separar-se de la tradició provençal», ell «l’acosta més encara a la musicalitat del vers italià». En canvi, pel que fa a la prosa narrativa, Roís de Corella no comptava en català amb un model tan pròxim i poderós. La seva obra es donà a conèixer des de la dècada dels cinquanta i ocupa una posició central en el segle XV, considerat el període clàssic de la nostra literatura. Aleshores Ausiàs March (1400-1459) culminava la seva obra i es començaven a gestar el Tirant lo Blanc i l’Espill, que devien començar a fer-se llegir ja ben avançada la dècada dels seixanta. Joan Martorell i Jaume Roig eren autors d’una generació anterior a Roís de Corella. Si el primer va rebre una forta influència del mateix Corella, el segon va escriure des d’una opció arcaïtzant, potser conscientment oposada a la modernitat, que tenia en Corella el representant més eminent. A partir del 1474, amb l’arribada de la primera impremta a València, l’actiu món literari de la ciutat participaria de la revolució intel·lectual que s’anava estenent de cap a cap d’Europa. La traducció i impressió de la Bíblia a València, en una data tan primerenca com el 1478, ja és una dada prou eloqüent de la notable potència cultural valenciana aleshores. Referint-se a aquesta edició, Jordi Ventura diu:

«L’edició valenciana no havia estat la primera en una llengua romànica. El 1471, havien aparegut a Venècia dues edicions de la Bíblia. Mentre que si passem a les llengües germàniques, en alt-alemany o en baix-alemany ja n’havien publicat quatre edicions; la primera el 1466. I el 1477 hi hauria una altra edició neerlandesa, impresa a Delft. Curiosament, no era la Bíblia sencera, ja que no incloïa els Salms. Després, però, la Bíblia valenciana ja era la primera. De la Península Ibèrica, certament. Però també havia vingut molt abans que la Bíblia sencera en francès (1530), en anglès (1535), en espanyol (1569), en suec (1541), en danès (1543)... València s’havia avançat a tots aquells països i s’arrenglerava al costat de centres tan importants com Venècia i els Països Baixos i, fins i tot, d’Alemanya, que, al capdavall, havia estat bressol de la nova invenció.»

La vitalitat cultural valenciana era, doncs, inqüestionable. Només el volum de lectors atents, en català, necessaris per a sufragar la costosa operació editorial, ja n’és un indici prou optimista. Roís de Corella va viure aquesta eclosió de la impremta a València el darrer quart del segle XV i hi va exercir un protagonisme innegable. Perquè, a banda de la seva dedicació estrictament literària, Corella, com a predicador i mestre en Teologia, amb un alt prestigi social, tenia interessos culturals múltiples, que abraçaven des de l’espiritualitat fins a les iniciatives editorials. Diu Martí de Riquer: «mai no deixà de conrear la literatura religiosa i s’hi dedicà amb afany i imposant-se empreses molt llargues i feixugues, encara que poc personals. Cal recordar (...) que l’edició del Primer del Chrestià d’Eiximenis s’acabà d’imprimir a València el 29 de gener del 1483, “a suassió, consell e instància del molt reverend mestre mossèn Joan Roís de Corella, mestre en sancta Teologia, zelant la salut de les ànimes”.»

L’edició del primer volum de l’obra monumental de Francesc Eiximenis, els quatre volums del Vitha Christi de Ludolf de Saxònia, traduït pel mateix Corella, eren magnes empreses editorials. La seva traducció del Psalteri, un llibre de dimensions modestes, anava adreçada sens dubte a un públic bastant ampli. Ja hem vist adés que, segons Jaume Gassull, figurava entre les lectures més freqüents de les dames valencianes. Curiosament la traducció de Corella es va editar a Venècia, l’any 1490. Potser el va haver de fer imprimir tan lluny per alguna mesura de prudència més o menys lògica. El món cultural valencià passava aleshores, ràpidament, d’un ambient d’eufòria a un clima de pur terror. En pujar al tron Ferran el Catòlic, l’any 1479, només un any després de l’edició de la Bíblia valenciana, es van començar a produir canvis polítics radicals que van comprometre la llibertat mínima necessària al desenvolupament de la cultura. O d’una part essencial de la cultura d’aquell temps. Entre el 1482 i el 1484 es va produir la renovació de la, comparativament inoperant, vella Inquisició. Si l’antiga havia permès la traducció i impressió de la Bíblia a València, la Inquisició renovada la va perseguir fins a, en diverses cremacions públiques, no deixar-ne ni un sol exemplar. Pels interrogatoris als responsables de l’edició, miraculosament conservats (Jordi Ventura, 1993), sabem que Corella hi havia intervingut, almenys ocasionalment, com a assessor. El seu Psalteri, després d’una breu etapa inicial de tolerància, va acabar patint la mateixa sort. A partir del 1498, es va ordenar la replega de tots els exemplars en circulació, sota penes duríssimes als que, posseint-ne algun, no el lliuressin puntualment als inquisidors. Joan Roís de Corella havia mort només un any abans, al convent de Sant Francesc de València.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA