Vuitanta-sis contes

Josep M. Fonalleras

Recordo una escena de fa més de deu anys que en Quim segurament deu haver oblidat i que parla molt de la meva inconsciència d'aleshores i de la meva capacitat per vestir unes camises que m'anaven (i encara em van) massa balderes. Aquella escena també parla del que realment vull parlar, de l'enorme capacitat crítica de l'escriptor que avui rep la Lletra d'Or, de l'íntima percepció global del que escriu i ha escrit, de la voluntat literària de pervivència, de rigor.

Tornem a l'escena, però. Era un curs d'estiu, per aquestes mateixes dates de juliol. Una aula vellíssima de l'antic Estudi General de Girona. Una calor d'espant. M'havia compromès a analitzar, per al públic habitual d'aquesta mena de cursos, una peça clau en la història recent de la literatura catalana, Uf, va dir ell. Els asseguro que hi vaig treballar de valent (era una època en què encara em pensava que tenia futur com a crític literari!). Hi vaig anotar aportacions lèxiques, troballes sintàctiques, girs narratius insospitats, l'emoció del lector i el respecte enorme del col·lega davant aquell puntal, aquell (com dirien els cursis) referent inexcusable.

Només hi havia un problema. En Quim hi era. Era allà, dalt de l'entarimat, de cos present. Un cop acabada la classe, en Quim va agrair amb educació aquells elogis entregats i seguidament va afirmar, tímid però convençut, que ell no s'hi sentia identificat, que pràcticament renegava de l'Uf... i que, vist amb distància, ja no era el llibre que avui estaria disposat a signar.

Ara que hi penso (i no aleshores, després de passar uns eterns deu minuts de vergonya -ja se sap, problemes de l'edat i de la inexperiència), ara que hi penso (i no aleshores: quasi va ser com aquell gag d'una pel·lícula de Woody Allen en què un pedant pontifica sobre MacLuhan i el mateix MacLuhan, que surt de rere d'unes cortines, li desmunta, immisericorde, tots els arguments), ara que hi penso, en Quim, aquella tarda, ja ens estava parlant -sense saber-ho- dels Vuitanta-sis contes que avui premiem.

Ens parlava de la necessitat de reescriure, del rebuig a la complaença, al confort. De la necessitat de veure's implicat en tot allò que un ha fet i que, al cap dels anys, per culpa dels canvis soferts, de les sotragades de l'estil, del simple i inevitable pas del temps, es contempla com una cosa exterior, sense que t'impliqui personalment, estèticament. Quim Monzó ha fet justament aquest esforçat exercici literari. La reescriptura, l'anàlisi d'un mateix a través de les lletres que van ser i que ara tornen a la seva cleda original.


Paro, perquè noto que m'embranco massa i que no sabria dir gaire res més del que ja he mirat de dir. El premi als Vuitanta-sis contes (una picada d'ullet, que en Quim ha patit en pròpia carn, a J.D. Salinger) és un premi a la trajectòria, a la tossuderia, a l'ofici. Ho torno a dir: al rigor. I, per extensió, al talent. Ben pocs són capaços de ser tan humils per arribar a cims tan orgullosos. Penso en Carner, per exemple, i en el treball minuciós, de punta de coixí, que va fer fins arribar a la magna edició del 57.

Penso en uns quants més. Pocs. Penso en els que han estat capaços d'executar el dificilíssim treball del "pentimento". No pas per esborrar i pintar de nou, sinó per dibuixar una silueta encara més nítida, encara més retallada. Potser definitiva.

N'han dit...

"Els contes de Monzó són màquines de segregar interès i lucidesa alimentades per un vitalisme inicial que es converteix ben aviat en angoixa i incertesa. Ens permeten assistir al combat singular entre la centrifugació constant d'una imaginació desbordant i la concentració de tots els esforços en una única direcció que condueix al punt final: quan el conte es clava just al centre de la diana i es transforma en sensació indefinible i en persistència a la memòria de formes simètriques i reveladores. L'evolució en l'art narratiu de Monzó durant aquests últims vint anys es xifra en la capacitat de dotar progressivament aquell regust indefinible que queda després de llegir el conte del sentit i la força d'interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals per on tots ens estimbem dia sí dia no."

Manel Ollé, "Mons monzònics", El Periódico (09/02/2001)

"Sens dubte, la virtut més remarcable d'aquesta oferta editorial és que ens permet veure el conjunt d'una obra de pes en la narrativa catalana d'aquest final de segle. Escriptor polèmic des dels seus escrits primers, en bona mesura perquè volgué trencar amb determinats estereotips del comportament creatiu: era innovador i s'entestà a practicar una literatura lluny dels transcendentalismes, però no per això buida d'un sentit que, tot seguint models coneguts, apareix gairebé sempre amagat darrere d'abillaments formals més aviat austers. Austeritat que no és precisament sinònim de pobresa, sobretot quan, com en el cas de Monzó, és el resultat d'un treball que vol essencialitzar formes i temes i, alhora, arribar sense dificultats als lectors. Un escriptor que, a més, ha tingut la gosadia de construir la columna vertebral de la seua proposta creativa a partir d'un gènere encara infravalorat en la literatura contemporània. I això malgrat exemples, que ell mateix ha recordat sovint, com Borges, Cortázar i Calders. No entenc per què hi ha encara qui dubta que parlar de narrativa breu contemporània és necessàriament parlar de Quim Monzó. Al costat dels contes de
Rodoreda, dels de Calders i possiblement també dels de Sarsanedas i Moncada, aquests vuitanta-sis de Monzó mostren un escriptor que no només ha estat capaç de construir una obra valuosa, sinó que -el que és tan o més important- ha obert camins nous i ha permès que escriptors més joves es decidiren a explorar-los."

Vicent Alonso, "Els vuitanta-sis de Monzó", Caracters, núm. 8 (1999)

Un dels contes...

Uf, va dir ell

Van prendre cafè i talls de sara. Uf, va dir ell finalment (perquè abans tenia la boca plena, no solament de pastís sinó també de mandra, i no l'hauria pogut badar). Ella ni se'l va mirar (feia taaanta calor, i la finestra, com sempre, tancada). La finestra, com sempre, tancada, va dir. Ell no va contestar (pensava que, en ple estiu, era lògic que en fes, de calor). Si vols, obre-la, va suggerir, perquè li va semblar que havia de dir alguna cosa. Ella, però, no es va aixecar de la cadira ni va fer cap comentari. Era com si el temps els aixafés en silenci. Va agafar la tetera i, a poc a poc, va abocar cafè dins de la tassa (feia ja un any que s'havia trencat la cafetera i havien decidit no comprar-ne cap altra: com que no els agradava el te, farien servir la tetera pel cafè). Una mosca volava pel damunt del pastís. Va alçar la mà per fer-la fora, però tot seguit va pensar que era un esforç massa gran per la poca nosa que la mosca li feia, així que la va deixar estar. Durant uns segons, la mà va quedar suspesa en l'aire. Després la va abaixar lentament i la va deixar sobre la taula. Crec, va dir ell ensumant l'aire, que aquesta calda atreu les mosques. Enllà de la finestra, el sol escanyava una heura sifilítica més morta que no pas viva, que s'arrapava a l'únic pam net de mur, blanc i brut. En un no res, la taca solar arribaria al vidre i entraria a l'habitació. Sí, va convenir ella mirant la tassa, i la va començar a copejar amb la cullera (el dring era constant i càlid, mínim). ¿Podries deixar de fer soroll?, va preguntar ell, tip. Ella va llançar la cullereta sobre la taula i el cop va ser suau, tou, de color taronja. Abans, era ell qui encara parlava, no feia tanta calor a l'estiu. Tot es capgira, va rematar ella. Hi estaven d'acord. Van quedar en silenci mentre el sol planava sobre tots els caps: els dels homes al carrer, caminant lents, els dels nens a la platja, cecs d'aspror. Van barrejar les cartes i van escapçar-ne la pila. Ella tenia doble parella.

Quan se'n van adonar el cel ja era fosc i el reflex negre. Van encendre el llum de la taula i van recollir les cartes. Amb el comandament a distància van engegar el televisor. Sobre la taula quedaven encara embotits i torrades fredes, que es van anar menjant. Acabada la programació, els himnes i les banderes, la tele es va inundar de pluja i es van adormir a les butaques. Aleshores, pels vols de mitjanit van entrar per la finestra els coloms rosats, els galls negres de canyamel, els cérvols daurats, les gavines de lapislàtzuli, les heures multicolors i les girafes d'heliotropi, tan rialleres. S'hi van estar estar fins a la matinada i se'n van anar poc a poc, a mesura que el sol despuntava, de tal manera que, quan ell i ella es van despertar (el sol feria ja el mur blanc i brut de davant de la finestra), els animals i les plantes ja no hi eren. Van prendre cafè i talls de sara. Uf, va dir ell, finalment (perquè abans tenia la boca plena i no l'hauria pogut badar).

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra