Ets a:

Vuitanta-sis contes (1999)

© Jordi Mota

Vuitanta-sis contes

Josep M. Fonalleras

Recordo una escena de fa més de deu anys que en Quim segurament deu haver oblidat i que parla molt de la meva inconsciència d'aleshores i de la meva capacitat per vestir unes camises que m'anaven (i encara em van) massa balderes. Aquella escena també parla del que realment vull parlar, de l'enorme capacitat crítica de l'escriptor que avui rep la Lletra d'Or, de l'íntima percepció global del que escriu i ha escrit, de la voluntat literària de pervivència, de rigor.

Tornem a l'escena, però. Era un curs d'estiu, per aquestes mateixes dates de juliol. Una aula vellíssima de l'antic Estudi General de Girona. Una calor d'espant. M'havia compromès a analitzar, per al públic habitual d'aquesta mena de cursos, una peça clau en la història recent de la literatura catalana, Uf, va dir ell. Els asseguro que hi vaig treballar de valent (era una època en què encara em pensava que tenia futur com a crític literari!). Hi vaig anotar aportacions lèxiques, troballes sintàctiques, girs narratius insospitats, l'emoció del lector i el respecte enorme del col·lega davant aquell puntal, aquell (com dirien els cursis) referent inexcusable.

Només hi havia un problema. En Quim hi era. Era allà, dalt de l'entarimat, de cos present. Un cop acabada la classe, en Quim va agrair amb educació aquells elogis entregats i seguidament va afirmar, tímid però convençut, que ell no s'hi sentia identificat, que pràcticament renegava de l'Uf... i que, vist amb distància, ja no era el llibre que avui estaria disposat a signar.

Ara que hi penso (i no aleshores, després de passar uns eterns deu minuts de vergonya -ja se sap, problemes de l'edat i de la inexperiència), ara que hi penso (i no aleshores: quasi va ser com aquell gag d'una pel·lícula de Woody Allen en què un pedant pontifica sobre MacLuhan i el mateix MacLuhan, que surt de rere d'unes cortines, li desmunta, immisericorde, tots els arguments), ara que hi penso, en Quim, aquella tarda, ja ens estava parlant -sense saber-ho- dels Vuitanta-sis contes que avui premiem.

Ens parlava de la necessitat de reescriure, del rebuig a la complaença, al confort. De la necessitat de veure's implicat en tot allò que un ha fet i que, al cap dels anys, per culpa dels canvis soferts, de les sotragades de l'estil, del simple i inevitable pas del temps, es contempla com una cosa exterior, sense que t'impliqui personalment, estèticament. Quim Monzó ha fet justament aquest esforçat exercici literari. La reescriptura, l'anàlisi d'un mateix a través de les lletres que van ser i que ara tornen a la seva cleda original.


Paro, perquè noto que m'embranco massa i que no sabria dir gaire res més del que ja he mirat de dir. El premi als Vuitanta-sis contes (una picada d'ullet, que en Quim ha patit en pròpia carn, a J.D. Salinger) és un premi a la trajectòria, a la tossuderia, a l'ofici. Ho torno a dir: al rigor. I, per extensió, al talent. Ben pocs són capaços de ser tan humils per arribar a cims tan orgullosos. Penso en Carner, per exemple, i en el treball minuciós, de punta de coixí, que va fer fins arribar a la magna edició del 57.

Penso en uns quants més. Pocs. Penso en els que han estat capaços d'executar el dificilíssim treball del "pentimento". No pas per esborrar i pintar de nou, sinó per dibuixar una silueta encara més nítida, encara més retallada. Potser definitiva.

N'han dit...

"Els contes de Monzó són màquines de segregar interès i lucidesa alimentades per un vitalisme inicial que es converteix ben aviat en angoixa i incertesa. Ens permeten assistir al combat singular entre la centrifugació constant d'una imaginació desbordant i la concentració de tots els esforços en una única direcció que condueix al punt final: quan el conte es clava just al centre de la diana i es transforma en sensació indefinible i en persistència a la memòria de formes simètriques i reveladores. L'evolució en l'art narratiu de Monzó durant aquests últims vint anys es xifra en la capacitat de dotar progressivament aquell regust indefinible que queda després de llegir el conte del sentit i la força d'interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals per on tots ens estimbem dia sí dia no." Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre el recull de contes Vuitanta-sis contes de Quim Monzó a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/obra/vuitanta-sis-contes-1999>

 
   

també t'interessarà...

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra