Ets a:

Jesús Moncada

L'home i les seves lletres

Vaig conèixer en Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi fa joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d'enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d'Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l'hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s'hi molt, no les encén així com així. És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d'unes procedències i d'unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l'atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d'allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.

Aquestes confidències, d'un amic parlant d'un amic, poden semblar gratuïtes en uns mots preliminars diguem-ne de presentació. Però penso que no ho són, perquè tot el que he dit es reflecteix en la seva narrativa i, fins a cert punt, en donen alguna clau.

Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d'aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables. Dos rius, l'Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l'idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d'allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d'interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.

De cop i volta, el progrés, amb l'aire que pren a vegades d'atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L'antiga Mequinensa havia d'ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l'aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable. Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot. Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d'esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura. Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Jesús Moncada a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jesus-moncada>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>