Ets a:

Guillem Colom

Guillem Colom

Guillem Colom i Ferrà

Isabel Graña

Sóller, 1890-Palma de Mallorca, 1979. Poeta, traductor, assagista i dramaturg. Fill d'una família sollerica benestant, rebé les primeres nocions d'humanitats de mà de Llorenç Riber, aleshores professor al seminari de Palma. Cursà el batxillerat a l'Institut de Montision (Palma), i es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona (1917). Seguidament, féu els cursos de doctorat a Madrid (1918), assistint a classes de la comtessa de Pardo Bazán i de Menéndez Pidal, i s'hostatjà a la "Residencia de Estudiantes" en un moment d'efervescència cultural, al costat de companys com l'hispanista Américo Castro. Amb tot, la presentació de la seva la tesi doctoral sobre "Ramon Llull i els orígens de la literatura catalana" es retardà fins al 1962, en què obtingué el grau de doctor a la Universitat de València.

Les primeres col·laboracions literàries de Colom es troben en el setmanari Sóller i a una revista d'estudiants que du el títol d'Ofrena (1916-1918), i pertanyen a la seva època de formació barcelonina, en què coincidí i es relacionà amb els intel·lectuals catalans formats -com ell- a l'empara de les institucions creades per la Mancomunitat de Catalunya, i entre els quals destaquen especialment el grup noucentista de "La Revista" de Barcelona, dirigida per López-Picó, Josep M. de Casacuberta, Josep M. de Sagarra i el que esdevingué el seu gran amic, Octavi Saltor.

En aquesta primera etapa ja col·laborava amb entitats de tarannà nacionalista com Nostra Parla, de la qual arribà a ser-ne el president de la Secció Mallorquina; també tingué un paper actiu en la creació del Centre Regionalista de Mallorca com a redactor del seu òrgan d'expressió, el setmanari La Veu de Mallorca. Gran part de les primeres col·laboracions literàries d'aquesta època són recollides en el seu primer poemari Iuvenilia (1918), al qual segueix de prop el poema narratiu Àguiles (1920). Una vegada retornat de Madrid i establert definitivament a Mallorca visqué entre Sóller i Palma, col·laborà assíduament a la premsa mallorquina i catalana (L'Almudaina, El Día, La Nostra Terra, El Matí, La paraula cristiana, etc) i creà, junt amb Joan Pons i Marquès, l'Almanac de les Lletres de Mallorca, on des de 1921 i fins a 1936, es reproduí fidelment la trobada anual dels poetes de les terres catalanes.

Guillem Colom pertany al grup de poetes de l'Escola Mallorquina i junt amb els seus companys de l'anomenada generació de 1917, fou un dels membres fundadors de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), que contribuí decisivament a la consolidació de la consciència nacional dels mallorquins i actuà com a nucli aglutinador dels intel·lectuals de l'època. Fou un poeta fructífer, fidel col·laborador dels Jocs Florals d'arreu dels Països Catalans i de Provença, mestre en Gai Saber, mantenidor i membre del Felibrige. Als llibres esmentats se sumen L'amor de les tres taronges i altres poemes (1925), De l'alba al migdia. Poemes lírics (1918-1928), que cal contemplar com el seu primer recull de maduresa, el que marca una inflexió en la trajectòria poètica de l'autor. Està prologat per Josep Carner, i dedicat a la memòria de Joan Alcover, ambdós fets prou significatius. Colom descobreix als lectors en aquest poemari un vessant amagat en els reculls anteriors, la veu lírica. Allunyat dels llargs poemes narratius, deixant de banda la tradició rondallística que tant li agrada i li escau, l'autor ofereix una mostra de la seva veu més íntima. Després la seva poesia continua movent-se entre l'estil més popular d'arrel tradicional mallorquina, Cançons de la terra (1947), el lirisme més intimista, Ofrena mística (1949), Terra endins (1950), o els poemes de caràcter èpicodramàtic com El comte Mal (1950), àmpliament lloat per Miquel Batllori, Octavi Saltor o el mateix Llorenç Villalonga.

El període de silenci que s'obre entre 1929 i 1947 respon a motius històrics, aliens a la voluntat del poeta, com demostra el fet que els dos primers volums publicats després de la guerra contenen una important quantitat de poemes escrits entre 1930 i 1946. De fet, la permanència del model estètic de l'Escola Mallorquina s'allarga considerablement fins a l'aparició d'una nova generació d'escriptors, que neix en el període més repressiu de la dictadura franquista i a la qual contribueix decisivament l'Escola Mallorquina, i molt particularment Guillem Colom, que serà l'ànima d'unes tertúlies literàries clandestines a la seva casa de Palma, al carrer Zanglada, que juntament amb les tertúlies dels germans Marià i Mercè Massot, conformaran el magre ambient literari de la postguerra mallorquina. La longevitat de Guillem Colom, que es converteix en l'últim representant de l'Escola, junt amb la seva vocació d'acompanyar els nous valors poètics, li atorgarà en la darrera etapa de la seva vida un paper de mestre, que no sempre ha estat prou reconegut. La mateixa longevitat és, en certa manera, responsable de la seva evolució poètica, adaptant-se als nous temps i, per tant, a nous temes i motivacions poètiques com demostren els seus darrers reculls. Completen la seva obra lírica els poemaris: Pedrís al sol i altres poemes (1956), La terra al cor (1957), premi Joan Alcover (1956), Primavera d'hivern (1969), La cendra dels talaiots i Oda a Pol·lentia (1970), L'agonia del camp i oda a la ciutat (1972).

L'interès de Guillem Colom per altres gèneres literaris, junt amb el seu geni poètic i una sensibilitat romàntica acurada, expliquen el seu acostament característic al teatre èpicodramàtic, preferentment de temàtica històrica. La majoria de les seves obres foren estrenades amb èxit en vida de l'autor, en teatres de Mallorca i, també, al Romea de Barcelona, com és el cas de la seva obra més celebrada, una versió d'Antígona, escrita l'any 1935 i no estrenada fins el 1951, quan ho permeteren les circumstàncies polítiques del moment. Completen la nòmina d'obres dramàtiques de l'autor: Nit de Nadal (1933), Marta (1935), Cecília de Solanda (1945) i Jaume IV de Mallorca (1955).

Com gairebé la totalitat dels integrants de l'Escola, Guillem Colom fou un excel·lent traductor i, en aquest cas, és a més un traductor incansable que ens llegà una entranyable adaptació al català de les Memòries i contarelles de Frederic Mistral (1931 i 1933), que se sumava a una altra traducció d'aquest mateix autor, Nerto (1928). Altres traduccions seves són La magrana entreoberta de Teodor Aubanell (1930) i una sèrie de col·laboracions de clàssics per a la Fundació Bernat Metge: VIII Odes d'Horaci (1929) i tres volums de les Silves de Papini Estaci (1957, 1958, 1960). Menció a part mereixen la traducció d'Els Lusíades (1963) de Camoes, realitzada conjuntament amb Miquel Dolç, la traducció de La muntanya dels Set Cercles (1963) de Thomas Merton per a l'Editorial Selecta, i una altra traducció "a quatre mans" amb Miquel Forteza de l'Evangelina de Henry Wadsworth Longfellow (1958). Esparses en diaris i revistes preguerra resten encara traduccions diverses de Verhaeren, Carducci, Emília Bernal, Joaquim du Bellay, Pierre de Ronsard, Leconte de Lisle i una nombrosa quantitat d'estudis sobre llengua i literatura contemporània. El 1972 publicà les seves memòries amb el títol Entre el caliu i la cendra. Memòries (1890-1970) i, pòstumament, Miquel Gayà i Josep M. Llompart foren els encarregats d'elaborar una Antologia lírica (1984), amb un estudi introductori de Miquel Dolç, en què glossa la figura personal i literària del poeta de Sóller.

N'han dit...

Cal tenir sempre ben present, en examinar o jutjar la creació lírica de Guillem Colom, que el poeta fou l'últim representant de l'anomenada, i discutida, Escola Mallorquina. Mort ell, el 1979, l'Escola "ha travessat definitivament el llindar de la història". Aquesta filiació comportava, al costat d'uns mèrits -equilibri, serenitat, depuració lingüística, musicalitat, classicisme de to romàntic- que hom no li pot regatejar i que influïren prou decididament en unes quantes figures excelses de la poesia del Principat, certes condicions o particularitats, de caràcter permanent, que a la llarga havien de portar el sistema, massa clos, a un atzucac. Els seus cultivadors eren, els més, d'origen rural. I s'hi mantingueren aferrissadament fidels. D'on la passió de l'Escola pel camp, pel paisatge, per la natura. Com Miquel Costa i Llobera, com Maria Antònia Salvà o com Llorenç riber, Guillem Colom -ho subratllava Miquel Ferrà fa prop de quaranta anys- "només va haver d'obrir els ulls per trobar-se dins el seu món poètic". Nascut a Sóller, el 1890, descobrí de seguida els seus temes, les seves fonts d'inspiració, als cingles de Montnàber, als boscos i als tarongerars que volten la masia, a la vida pagesa "dins l'escenari de la vall paradisíaca".

Miquel Dolç, "Guillem Colom, una vida votada a la poesia", pròleg a Antologia lírica (Palma de Mallorca, Moll, 1984)Plega

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Guillem Colom a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/guillem-colom>

 
   
       
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra
Mestresclass
>>