Miquel Ferrà

Poeta, crític i bibliotecari. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló, mestre d'obres i destacat literat de la Renaixença mallorquina. Cursà els estudis de dret (1905) i Filosofia i Lletres (1909) a la Universitat de Barcelona. El seu període de formació coincideix amb les acaballes del Modernisme i amb el període de puixança del Noucentisme, amb el qual s'identifica ideològicament i estèticament. Estableix unes importants relacions d'amistat amb els principals protagonistes del moviment (Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Rafael Masó, López Picó), i unes fructíferes relacions amb polítics i intel·lectuals destacats de la Catalunya del moment (Prat de la Riba, Francesc Cambó, Lluís Nicolau d'Olwer). El jove Ferrà es mou, doncs, amb facilitat en l'ambient catòlic i catalanista del Noucentisme català.

El primer èxit literari de Ferrà es produeix en els Jocs Florals de Barcelona de 1904, en què guanya l'Englantina amb un poema titulat "Cisma", que havia estat enviat als Jocs, sense el seu coneixement, per Miquel Costa i Llobera, primer mentor literari del jove Ferrà, que sempre més es congratulà d'haver "descobert el nou poeta". D'aquesta època data, també, l'inici d'una intensa relació d'amistat amb l'escriptora Maria-Antònia Salvà, de la qual se'n conserva un prolífic epistolari. Aquest èxit l'estimula i comença a projectar la revista literària Mitjorn (1906-1907), de la qual en serà el director, i que esdevindrà una plataforma per als joves poetes mallorquins i, alhora, un element d'expansió per al moviment literari català liderat per Josep Carner.

El 1909, en morir Mateu Obrador i Benàssar, Ferrà el substitueix en la direcció de la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull i prepara, conjuntament amb mossèn Salvador Galmés, l'edició del Llibre de Blanquerna (1914).

El 1911 ingressa en el cos facultatiu d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat, i és destinat a Gijón, on romandrà fins al 1913, data en què passa a ocupar una plaça de bibliotecari a la Biblioteca Universitària de Barcelona. Miquel Ferrà viu activament entre la intel·lectualitat catalana de l'època, assisteix a tertúlies i col·labora en la premsa barcelonina (La Veu de Catalunya, La Revista, D'ací d'Allà, etc.), sempre, però, fent-la compatible amb els seus interessos mallorquins. Així, durant aquests anys, continua treballant en les obres lul·lianes, pronuncia diverses conferències a Mallorca ("La ciutat qui se'n va", el 1912; "Ramon Llull, valor universal", el 1915), crea la Lliga d'Amics de l'Art (1913), col·labora a la premsa mallorquina (La Almudaina, La Última Hora, El Correo de Mallorca, etc.) i, seguint el model català de la ciutat-ideal, inicia una campanya periodística des del setmanari Sóller, amagat darrera del pseudònim Alanís de la Lluna, amb l'objectiu de bastir la ciutat ideal dels mallorquins. Són els anys de màxima identificació amb el Noucentisme català, especialment quant a l'aspecte cívicoideològic.

En anys successius es va consolidant un nou grup d'intel·lectuals mallorquins, posteriorment conegut com a Generació de 1917, del qual Ferrà esdevindrà el líder indiscutible. Són joves, majoritàriament formats a la universitat de Barcelona però que, a diferència de les generacions que els precedeixen, retornen a Mallorca i s'incorporen a la vida illenca (Joan Pons, Guillem Colom, Guillem Forteza, Miquel Forteza, Joan Ramis d'Ayreflor, Josep Sureda Blanes, Bartomeu Ferrà, Joan Estelrich, Maria Mayol i Maria Verger, entre d'altres). La majoria d'ells havia viscut l'esplendor de les institucions noucentistes (la Mancomunitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Escola de Bibliotecàries, etc) en el seu període barceloní, havien conviscut amb l'esclat del nacionalisme catalanista i se sentien part integrant de la nació catalana. Al capdavant d'aquest grup, Miquel Ferrà es converteix en un element decisiu en el procés de conscienciació nacional dels joves mallorquins, pel seu catalanisme convençut i la superació de la mentalitat regional. De Barcelona estant, o bé en períodes vacacionals i viatges curts, Ferrà esdevé l'introductor dels nous corrents artístics que s'imposen al Principat, un dels principals interlocutors entre Mallorca i Catalunya, i l'ànima de les empreses literàries del grup de poetes que s'està gestant, de manera paral·lela i com a part integrant del grup d'intel·lectuals de la generació de 1917; els poetes de l'Escola Mallorquina. Continua llegint...