Barcelona és una ciutat que posa davant la càmera. Sap quin és el seu costat bo. Dóna el que se n'espera, complaent i coqueta. Anarquista, gòtica, avantguardista, revolucionària, modernista, xarnega, turística, burgesa, moderna. Sempre ansiosa de quedar bé. Però la realitat és prou distinta.

El delicte, el furt, l'estafa, l'assassinat i l'homicidi, han tingut una trajectòria notable en la història de la ciutat. Els temps que corren, però, no són gens proclius a cap reconeixement en aquest sentit. Qualsevol tret considerat poc ètic és esbandit de soca-rel, en un afany una mica pueril de reescriure la història segons criteris benpensants. La desaparició del Museu Militar de Montjuïc n'és un exemple meridià.

El cinema va recollir aquest tret delictiu de la ciutat amb mà mestra, en un seguit de pel·lícules en l'actualitat injustament oblidades: Brigada Criminal, escrita per Joan Lladó i Manuel Bengoa, a partir d'un argument de José Santugini, i dirigida per Ignacio F. Iquino, com signava Ignasi Ferrés i Iquino (Valls, 1912), i Apartado de Correos 1001, escrita per Juli Coll i Antonio Isasi, dirigida per Juli Salvador, totes dues de 1950. En aquesta data, i a partir d'aquests dos films, hem de situar l'inici del gènere negre ambientat a Barcelona. Sobre Iquino, és molt recomanable l'obra Ignacio F. Iquino, hombre de cine d'Àngel Comas, a Ed. Laertes, 2003.

Aquestes dues pel·lícules aportaven una gran novevat: l'ús dels carrers de Barcelona com a decorats naturals, molt més atractius per al gran públic que els decorats dels estudis, sempre una mica de cartró-pedra. D'aquesta manera Barcelona enllaçava amb la mirada estrangera com a ciutat canalla i violenta –Jean Genet, Diari d'un lladre; André Pieyre de Mandiargues, El marge-, amb uns baixos fons representats sovint pel Barri Xino. Però alhora oferia als espectadors catalans una ciutat i alhora una societat per a ells reconeixibles, en un antecedent sui generis del que, cinquanta anys després, coneixem com a ficció de proximitat i que tan bons rèdits ha donat a la televisió catalana.

En el començament de l'interès pel gènere negre, hi va tenir una certa incidència, probablement, l'escàndol del crim de Carmen Broto, el 1949 –va córrer que era amant del governador civil, aspecte que anys després s'ha demostrat fals. Però, encara més, hi va jugar un paper clau la publicació de les novel·les de Georges Simenon per part de l'editorial Aymà a partir del 1949. Simenon va obtenir un èxit important entre els lectors catalans de la dècada dels 50-60, traça que es pot detectar en les primeres novel·les de Manuel de Pedrolo i de Josep M. Espinàs, entre d'altres. Els seus ambients sòrdids, el submón criminal, va trobar una adaptació idònia en la ciutat de Barcelona.

En el període 1950-1963, es van realitzar uns 65 llargmetratges de gènere negre, en gran part ambientats a la ciutat de Barcelona. A més a més dels ja esmentats, els films més recomanables son Los atracadores (1961), escrita per Manuel Saló i el director Francesc Rovira-Beleta, a partir de la novel·la homònima de Tomás Salvador, on es narrava el cèlebre atracament a un meublé de Barcelona, el de Pedrables, un cas real on uns maquis –Facerias, amb sis companys més- van disparar contra l'industrial Antoni Massana i el van matar. Massana hi estava en companyia d'una neboda seva, una menor d'edat, en una situació que podríem anomenar delicada. Quan la notícia es va saber, es va convertir en un escàndol. No sols Los atracadores estava ambientada a Barcelona, sinó que reflectia episodis que hi havien tingut lloc. Per la seva banda, la pel·lícula considera els maquis uns simples atracadors, quan el cert és que en la societat catalana dels anys 50 comptaven amb grans simpaties.

També tenim El cerco (1955), escrita per Joan Bosch i dirigida per Miquel Iglesias, i per últim A tiro limpio (1963), escrita per José M. Ricarte. Miquel Cussó i el mateix director, Francesc Pérez-Dolz. Totes aquestes pel·lícules tenen un altíssim interès i de tant en tant es poden veure a la Filmoteca de Catalunya, sempre que no hi estiguin projectant algun cicle estrambòtic. És important, però, que els espectadors prescindeixin de les dosis de moralitat pròpies de l'època i n'apreciïn les virtuts narratives i visuals. Sovint, aquestes pel·lícules es decantaven obertament per lloar les virtuts professionals i morals de la policia –franquista, amb un historial de tortures i abusos considerable- i per considerar els delinqüents uns éssers menyspreables, de baixa estofa i mancats de tota mena de moral. En aquest sentit, en algunes pel·lícules es feien passar els maquis per uns vulgars atracadors i saltamarges. És probable que, amb la censura imperant del moment, no es pogués tenir una altra òptica, però també hi devia contribuir l'opció política d'alguns directors de cinema. El títol Hay un camino a la derecha (1953), de Francesc Rovira-Beleta, no és a l'atzar.

Alhora, en aquells anys la novel·la negra en castellà, original o bé traduïda, tenia un públic considerable. Va tenir una molt bona acollida la novel·la negra El inocente, de Mario Lacruz, del 1953, considerada com a iniciadora del gènere negre a Espanya. En el cas català, es considera la primera obra de caràcter negre la novel·la El collar de la Núria, de Cèsar August Jordana, de l'any 1927, però jo hi veig traces anteriors en l'obra narrativa de Juli Vallmitjana, centrada en el món dels baixos fons i dels gitanos: Sota Montjuïc (1908), La Xava (1910) i l'assaig Criminalitat típica local (1910). Per a tots els interessats en aquest àmbit, són molt recomanables els reculls lèxics de Joan Givanel, Argot barceloní. Notes per a un vocabulari (1919), de Max-Léopold Wagner, Notes linguistiques sur l'argot barcelonais (1924) i del recollit per Enric Casasses a l'edició de La Xava d'Edicions 1984.

El fenomen del cinema i la novel·la negra, de la dècada dels 50, va despertar l'interès dels escriptors catalans, que també es van endinsar en aquest gènere: entre ells, cal destacar Es vessa una sang fàcil, de Pedrolo, de l'any 1953, i La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis, del 1955. També la novel·la de Maurici Serrahima Estimat senyor fiscal (1955), que mentre l'escriu l'autor anota: “Tinc ganes de temptejar les meves possibilitats en una mena de literatura que pugui arribar a un públic més extens. Novel·les amb interès i que facin de bon llegir. M'hi inclina la lectura de les de Simenon, amb un èxit universal.”

És una aposta per una literatura popular, allunyada dels petits cercles dels mandarins, basada en el gènere, operació que es va repetir durant la dècada dels 80, per part d'escriptors com ara Jaume Fuster, en el gènere negre, i Maria Jaén, en la narrativa eròtica.

Però, al contrari del cinema rodat i exhibit en castellà, la novel·la en català tenia un hàndicap: la versemblança d'una Barcelona literària que s'expressava en català –policies, criminals, etc.- contraposada a la Barcelona real, fortament castellanitzada. És per aquesta raó que Pedrolo es va veure obligat situar la seva novel·la a la Barcelona de 1935 i Tasis, a la de 1934. Es veien incapaços de reflectir la Barcelona contemporània en llengua catalana, problema que persisteix, amb matisos, en l'actualitat. Encara ara, la novel·la catalana tendeix a defugir els diàlegs, i els que s'escriuen sovint estan escrits en un estàndard anorèxic, d'una expressivitat migrada. Hi pesa la por de la incorrecció lingüística –els correctors s'escuden en un diccionarisme que no ens fa cap bé-, però alhora també en un desconeixement del català oral, més viu i popular, que va minvant amb el temps, tant en percentatge de parlants com en riquesa expressiva. Tant en la dècada dels 50 com en l'actualitat, la literatura i el cinema tenen una certa dificultat a l'hora de reflectir la societat de Barcelona, cada dia més castellanitzada –o brussel·litzada. Per contra, molts personatges d'obres d'Eduardo Mendoza o de Carlos Ruiz-Zafón, ambientades en el primer terç de segle, en un context real s'expressarien en català, però a les novel·les ho fan en castellà. És simptomàtic que els lectors catalans no ho trobin estrany.

Paral·lelament, l'única obra de teatre de Josep M. Espinàs, És perillós fer-se esperar (1957), que es va representar en funció única al Teatre Romea, va servir com a base per a la pel·lícula Distrito Quinto, adaptada molt lliurement per José Germán Huici, Josep-Lluís Comeron, Jorge Illa i el director Juli Coll. També la novel·la primerenca d'Espinàs, Com ganivets o flames (1954) compta amb uns aires inicials de novel·la negra, amb un presència del món del contraban.

En totes aquestes pel·lícules i novel·les, Barcelona s'emmarca en la seva llegenda negra: una ciutat portuària especialment perillosa, marcada per la prostitució i la delinqüència, una mena de Marsella a la catalana –model que actualment s'intenta defugir amb totes les energies, perquè inhibeix el turisme. Una ciutat convulsa, arravatada i criminal, que és present en dues pel·lícules posteriors a aquest període, Perros callejeros (1977), de José Antonio de la Loma –un èxit de taquilla espectacular, on Barcelona comparteix protagonisme amb Sant Adrià de Besòs- i Fanny Pelopaja (1984), una adaptació de Vicente Aranda de la novel·la Prótesis d'Andreu Martín, un retrat únic de la Barcelona dels anys 80.

És una altra Barcelona, que en un passat ens va identificar com a ciutat –en la dècada dels anys 20, 30-, amb unes bones dosis d'ambient canalla, andalusisme –és molt important l'èxit del flamenquisme per a turistes, en locals com el Villa Rosa, al carrer de l'Arc del Teatre- i una moral transgressora (prostitució, homosexuals, transvestits, etc. De La Criolla, del carrer del Cid, el 1934 Douglas Fairbanks va dir: “Meravellós. Millor que el Folies Bergère! No he vist mai en la vida una cosa semblant; ni a Saigon, ni a Xangai, ni a Port-Said... Enlloc!”). Una ciutat que actualment queda ben lluny de la imatge que lluita per transmetre a tot el món. Barcelona, en la seva qualitat present de ciutat turística, familiar i de clima amable, es nega en rodó que la identifiquin com la ciutat tèrbola que va ser i que, d'una manera o una altra, encara perviu. Al costat del desinterès de l'administració, mantenen aquesta tradició els trilers i els carteristes.