Rodolf Sirera

Víctor Labrado

El punt de partida


Nascut a València l’any 1948, Rodolf Sirera pertany a la generació dels 70, un grup d’escriptors que, nascuts en els anys immediats a l’acabament de la II Guerra Mundial, va donar a la literatura catalana feta des del País Valencià un esplet que no tenia precedents, ni en nombre ni en qualitat, des de la fallida Renaixença local, tant en poesia com, sobretot, en narrativa o en teatre, gèneres que no gaudien, aleshores, d’una tradició culta amb un mínim de vitalitat. La dècada dels 70 va ser per als escriptors valencians, sens dubte, molt rica en possibilitats i estímuls, almenys per comparació a èpoques anteriors.

València, 1948. Traductor, guionista i dramaturg

Tant és així que autors importants pertanyents a promocions de més edat no donarien l’empenta definitiva a la pròpia obra fins després de l’any 70. Aquest és el cas de Joan Francesc Mira (nascut el 1939), de Carmelina Sánchez-Cutillas (1927), o fins i tot de Vicent Andrés Estellés (1924), que abans de l’Obra completa, apareguda a partir del 1972, havia publicat ben poc i no gaudia ni de bon tros de la consideració que es guanyaria després, del públic i de la crítica.

No cal dir que Rodolf Sirera, home de teatre, partia d’unes condicions ben diferents dels seus companys de generació dedicats a altres modalitats literàries. I això no sols per les característiques pròpies del gènere, que –concebut per a la representació– fan del teatre un gènere a banda dels altres, sinó perquè, en el cas valencià, sí que existia una tradició teatral pròpia, popular en un doble sentit: com a oposat a culte i com a espectacle de públic encara ampli almenys fins als anys 60, quan Rodolf Sirera arribava a l’adolescència.

Vicent Simbor i Ferran Carbó resumeixen la situació en termes contundents: «mentre que al Principat hi havia una evolució del gènere de manera progressiva, al País Valencià el teatre, tret d’impagables excepcions, sempre s’havia debatut entre un exitós sainet popular sense cap tipus d’ambició literària i de pretensió estètica i certes meritòries intencions aïllades renovadores que no havien produït encara una quantitat d’obra important. Els noms de postguerra com Martí Domínguez, Francesc de Paula Burguera o Rafael Villar comporten les úniques temptatives serioses de fer un teatre digne i renovat (…). A més dels tres autors esmentats, cal considerar especialment significatives en l’intent de dignificació que precedí els anys setanta les conferències a Lo Rat Penat “Teatre d’ahir i d’avui” realitzades el 1961 per Jordi Carbonell, Baltasar Porcel, Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner.»

Simbor i Carbó esmenten encara altres «meritòries intencions»: els muntatges del Teatre Estudi, el grup de l’Aula Ausiàs March, de la Universitat de València, el Premi Joan Senent de teatre (entre els anys 63 i 69), o el muntatge i edició de dos sainets d’Escalante amb un pròleg de Lluís Aracil (1968), «que era tot un revulsiu per al plantejament lingüístic del teatre valencià perquè certament era la primera reflexió lúcida i crítica del nostre esdevenir teatral».

Més enllà, doncs, del revulsiu, que no podia passar inadvertit al jove Rodolf Sirera, ben atent a l’actualitat teatral valenciana, a banda del sainet, al teatre culte només hi podia accedir en castellà: «li va arribar el verí del teatre ben aviat, adolescent –afirma Enrique Herreras–, quan el portaven els diumenges al teatre perquè son pare formava part de la directiva de la Casa dels Obrers i, després, al Teatre Talia. Així, doncs, les seues primeres olors teatrals van ser Benavente, López Rubio, els Quintero, Muñoz Seca, amanits per la companyia d’Isabel Tortaja. En el preuniversitari, als Escolapios, va començar a anar als muntatges del Club Universitari, on prengué contacte per primera vegada amb una altra sèrie d’autors com Arrabal, Beckett, etc.»

Va ser a la universitat, quan feia la llicenciatura d’Història, on va començar a guanyar protagonisme com a home de teatre, amb el muntatge de Guillermo Tell tiene los ojos tristes d’Alfonso Sastre (1966), i el 1968 fundava el CET, Centro Experimental de Teatro, en la línia del que es va anomenar teatre independent. Hi va dur a l’escena obres de Cervantes i de Lope de Vega. El Centro esdevindria Centre Experimental de Teatre molt prompte, i quan donaria origen, per escissió, a El Rogle, aquest grup representaria la primera obra escrita per Rodolf Sirera, La Pau (retorna a Atenes), una versió molt lliure de l’obra homònima d’Aristòfanes.


Un primerenc i ampli èxit


De la mateixa època, escrites quasi a l’hora que La Pau, són Homenatge a Florentí Montfort, escrita a quatre mans, en col·laboració amb el seu germà Josep Lluís, i Plany en la mort d’Enric Ribera. En aquests textos primerencs hi apunten ja alguns dels interessos i línies de treball que informaran l’obra de Rodolf Sirera, molt extensa i variada, amb una cinquantena de títols, producte d’una intensa activitat literària mantinguda al llarg de més de quaranta anys. Així, doncs, hi trobem la reflexió sobre la relació de l’intel·lectual amb la seua societat, sobre la història del País Valencià entre mitjan segle XIX i mitjan segle XX, sobre el teatre tradicional valencià, i una tensió entre «dues grans línies en constant lluita», en paraules de Rafael Pérez: la personal i la social.

Aquest estudiós considera, dins l’obra de Sirera, teatre «social» aquell «que es crea segons les exigències externes i conjunturals del moment, es materialitza seguint la teorització del mateix Rodolf Sirera en l’anomenat teatre popular. Un teatre urgent, crític»; mentre que el teatre «personal» fóra aquell en què l’autor experimenta conceptualment sobre el fet teatral i tracta d’enllaçar amb els experiments de l’avantguarda europea». Així, Homenatge a Florentí Montfort i Plany en la mort d’Enric Ribera serien ja des dels inicis dos exemples clars de les dues línies definides: de teatre social i de teatre personal, respectivament. Contribueix a refermar aquesta divisió el fet que, com assenyala Pérez, en el que ell anomena teatre social, Rodolf escriu i signa obres sovint conjuntament amb el seu germà Josep Lluís, mentre que en les obres adscrites a la vessant personal no ho fa mai.

Si l’Homenatge i el Plany comparteixen una temàtica semblant, encara que amb tractaments ben diferents, de reflexió sobre la història cultural del País Valencià des de la Renaixença fins a la guerra civil, paral·lelament, Rodolf Sirera dedicarà dues trilogies a l’evolució de determinats sectors de la societat valenciana al llarg del mateix període històric: d’una banda La desviació de la paràbola, amb El brunzir de les abelles (1975), El còlera dels déus (1976) i El capvespre del tròpic (1977); i d’altra, la Trilogia de les ciutats, amb Cavalls de mar (1986), La partida (1989) i La ciutat perduda (1993).

L’interès sostingut al llarg del temps pel teatre tradicional valencià, i concretament pel sainet, va motivar la trilogia Revistes valencianes, escrita en col·laboració pels dos germans Sirera, que consta de La infanta Tellina i el rei Matarot (1972), Tres forasters de Madrid (1973) i A l’Edén me’n vull anar (o el judici celestial del virgo de Vicenteta) (1981), que són sengles recreacions a partir de textos de Francesc Mulet, Eduard Escalante i Josep Bernat i Baldoví. Fruit d’aquest mateix interès va ser el Teatre original complet (1995) d’Eduard Escalante, en edició a cura de Josep Lluís i Rodolf Sirera.

També cal assenyalar que, des dels mateixos inicis, l’obra de Rodolf Sirera va merèixer una bona i ràpida acollida a Catalunya. Si de la mà de Xavier Fàbregas, Homenatge a Florentí Montfort era celebrada a les pàgines de Serra d’Or i mereixia ser editada per Edicions 62 (1972), amb un pròleg del mateix Fàbregas expressivament titulat “Josep Lluís i Rodolf Sirera, o la possibilitat d’un nou teatre valencià”, el Plany en la mort d’Enric Ribera ja rebia els premis Ciutat de Granollers (1972), Serra d’Or de la Crítica (1975) i, ex aequo, el Ciutat de Barcelona (1978). En aquest mateix sentit, pel que fa a la recepció de Rodolf Sirera a Catalunya, Enrique Herrera recordava que (1999) Cavalls de mar és «l’únic text d’autor espanyol viu que Josep Maria Flotats estrenà al Poliorama», al mateix temps que Enric Gallén assenyalava, en un contundent balanç:

«Si fem una ullada a la recepció crítica dels espectacles representats i/o produïts del teatre de Sirera per empreses públiques o privades de Barcelona, podem copsar com el reconeixement generalitzat tant a la qualitat literària com a la funció social de la seva producció no es correspon, ni de bon tros, amb una presència continuada i en les millors condicions artístiques dalt d’un escenari. És clar que no és l’únic autor que topa amb aquesta situació. Parlem d’un escriptor que constitueix amb Benet i Jornet i Belbel –Brossa a banda– el capital més valuós de la literatura dramàtica catalana actual.»


El verí del teatre, i molt més


La trajectòria de Rodolf Sirera al llarg dels anys 70 va ser fulgurant. Per raons d’espai caldrà renunciar a ser exhaustius i referir-se només a alguns dels seus títols més significatius, prou per a donar una idea de la rellevància de l’autor en el teatre en català del seu temps. Arnau, L’assassinat del doctor Moraleda i El verí del teatre, escrites les tres quasi alhora, marquen l’assoliment de la maduresa en la dramatúrgia de Rodolf Sirera.

Arnau (1977-78), recreació de la llegenda del comte Arnau que respon a un encàrrec de Núria Espert, va rebre el premi de la Diputació de Barcelona (1978) i, pel projecte de muntatge, el de la Diputació de València (1982); L’assassinat del doctor Moraleda (1977-78), va ser molt ben valorada per la crítica malgrat l’escassa fortuna a escena (s’ha representat una sola vegada, pel Grup de Teatre Amics de les Arts de Terrassa) i, segons Rafael Pérez, «forma una espècie de tríptic amb Arnau, sent El verí del teatre el seu eix». Segons aquest crític, «ambdues obres –Arnau i L’assassinat del doctor Moraleda– s’han vist eclipsades per l’èxit d’El verí del teatre i no han estat valorades suficientment». El verí del teatre (1978) és certament el gran èxit de Rodolf Sirera, la seva obra més publicada, representada i traduïda –a l’anglès, a l’espanyol, al portuguès, al francès, a l’italià, al grec, al polonès. Obra de culte que sens dubte forma ja part del cànon del teatre en català de tots els temps, alguns crítics han volgut relativitzar el valor de la peça i advertir del perill que pugui acabar «eclipsant injustament la resta de la producció» del mateix autor, assenyalant que, entre les obres escrites per ell posteriorment n’hi ha de comparables o fins i tot superiors, com ara Bloody Mary Show (1980) i, ja al llarg dels anys 80 i 90, La primera de la classe (1984), Indian Summer (1987), La caverna (1993) o Maror (1994).

En aquest període que va des de primeries dels 70 fins a mitjan 90, el medi teatral va evolucionar i va patir grans canvis. Rodolf Sirera, sens dubte, s’hi ha sabut adaptar exitosament. Quan va entrar en decadència el teatre independent, que tendia a minimitzar la funció de l’autor en el conjunt de l’espectacle –tendència en la qual ell va prendre part des del Centre Experimental de Teatre i, després, des d’El Rogle–, Rodolf Sirera es va dedicar a escriure teatre, diguem-ne, d’autor, amb una decidida voluntat de professionalitzar-se. Des de l’any 1976 va renunciar al treball escènic i es va concentrar exclusivament en l’escriptura. Després, a partir del 1979 i a mesura que al País Valencia va canviar la situació política, de primer a la Diputació de València i després a la Generalitat, va assumir altes responsabilitats en la gestió teatral pública: codirector artístic del Teatre Principal (1979-1981), director dels teatres de la Diputació (1981-1984), i, més tard, cap del Servei de Música, Teatre i Cinematografia de la Generalitat Valenciana. Les relacions entre ell i l’administració valenciana no van ser fàcils i, almenys des del 1987, van anar empitjorant fins al trencament definitiu el 1993. Els canvis polítics posteriors a la Generalitat del País Valencià no han permès cap novetat en sentit contrari.

Des de mitjan anys 90, Rodolf Sirera ha dirigit gran part del seu esforç creatiu a la televisió, com a guionista de diverses sèries, sobretot per a TV3 o Canal 9, i en menor grau per a TVE i Telecinco. Era una dedicació que, amb menor intensitat, ja venia de temps arrere, des de Tardor perillosa (1985), i sembla que fins i tot El verí del teatre va tindre el seu primer impuls en un projecte per a televisió. Lògicament, la seva dedicació al teatre ha disminuït en aquest període de temps. Enric Gallén en feia un expressiu balanç (2012): «Després de Maror, redactada el 1994, Rodolf Sirera va escriure vuit obres llargues. Fins al 1999, però, no va donar a conéixer cap obra nova, quan va publicar Punt de fuga. Aquesta i Silenci de negra, escrita amb el seu germà el 2000, van obtenir en ser publicades un mínim ressò en els suplements literaris d’El País i El Periódico.» I encara per reblar el magre balanç, hi afegia: «De Maror ençà només s’han representat dos dels nous textos llargs, que són Raccord (2005) i El dia que Bertolt Brecht va morir a Finlàndia (2006).»

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA