València, ? - Benimàmet, Horta, 1478. Metge i escriptor

Jaume Roig devia nàixer a primeries del segle XV, per tal com l’any 1434 ja el trobem documentat com a mestre en medicina, i exercint com a examinador de metges a València. Vinculat també a l’administració i a l’atenció mèdica d’importants hospitals de la ciutat, com ara el dels Innocents o el d’En Clapers, o del convent de la Trinitat, consta també com un dels metges que atenien la reina Maria, muller del Magnànim, que residia al palau reial de València, la mort de la qual va certificar l’any 1458. El seu prestigi professional i el grau de confiança que les autoritats valencianes tingueren sobre ell devien ser molt elevats. Així, doncs, el càrrec d’examinador de metges a València el va ocupar diverses vegades al llarg de la vida, fins un any abans de morir, a una edat sens dubte avançada, el 1478.

Al marge d’una poesia de certamen, editada a les Trobes en llaors de la Verge Maria (1474), Jaume Roig se’ns presenta com a autor d’una obra única: l’Espill, també anomenat tardanament, en les edicions del segle XVI, Llibre de Consells o Llibre de les Dones. El llibre, contràriament al que es va esdevenir amb la resta dels nostres clàssics, va gaudir d’una llarga posteritat, amb un interès sostingut dels lectors al llarg dels segles: a les tres edicions del XVI (una el 1531, a València, i dues el 1561, una a València i l’altra a Barcelona), cal afegir-ne una del XVIII (1735, a València) i una altra del XIX (1865, a Barcelona), que ja enllaçaria amb la redescoberta de la literatura medieval empresa pels estudiosos de la Renaixença.

Amb aquest únic llibre, Jaume Roig s’afegeix a la nòmina dels grans autors del nostre segle XV. «No hi ha dubte –afirma Joan Fuster– que l’Espill, de mestre Jaume Roig, ocupa un lloc ben destacat dins l’espessa i vigorosa tendència misògina de la literatura europea medieval. Com deia Morel-Fatio, el llibre del metge valencià no desmereix gens ni mica al costat del Corbaccio o del Matheolus, de les Quinze joies du mariage o de l’obra de l’Arxiprest de Talavera. La destressa narrativa, l’acuïtat de l’observació realista i el metòdic rigor satíric, que Roig desplega en el seu llarg poema, fan de l’Espill un dels textos més vius i atraients del gènere.»

A banda del valor literari, en aquestes poques línies Fuster passa revista a algunes de les característiques bàsiques i alhora més cridaneres del llibre: la misogínia, lligada al «rigor satíric», i les dimensions del «llarg poema» –narratiu–, llargària extraordinària si tenim en compte que Jaume Roig el va redactar en noves rimades, és a dir amb versos en rima apariada de només quatre síl·labes –fins a un total de 16.247 versos. Aquest caràcter excessiu de l’Espill ha sorprès, i sovint ha espantat, els lectors de diverses èpoques. Com ara Josep Pla, que el qualificava de «llibre aclaparador, d’un realisme brutal contra les dones», i al qual aquesta violència verbal de Jaume Roig li mereixia la següent reflexió: «En el seu temps, la ràbia, la furibunda ràbia que exhalà, potser fou considerada acceptable. Avui ja no ho és. En l’època present, els homes són molt més imprecisos que no foren i les dones són –potser!– més agradables. Avui el llibre fa feredat. Però no és pas –ni de bon tros– un clàssic menyspreable i ossificat. És el llibre més ple de vida de la nostra literatura medieval.» Josep Pla el salva, doncs, pel seu mèrit literari, i si bé creu que, per causa del rígid esquema mètric, «l’expressivitat és una mica monòtona», s’admira pel que té de virtuosisme, pel rendiment estilístic d’un gran autor que havia viscut en una època literària excel·lent: «La riquesa del lèxic, l’adjectivació infal·lible, el coneixement de la llengua de Roig, són un prodigi –un prodigi en certa manera desagradable, perquè posa de manifest la precarietat i la pobresa de la llengua actual.»

Martí de Riquer també va mostrar una gran perplexitat davant la violència de l’Espill contra les dones. Després d’estudiar a fons la biografia de l’autor, que res no té a veure amb la del protagonista (tot i que la narració, en primera persona, i això és un altre dels encerts del llibre, se’ns presenta en una forma autobiogràfica molt convincent), s’exclama Riquer: «Aquest Jacme Roig que sembla una bona persona (...) ¿per què té una tan negra visió de la vida (...) aquest odi al sexe femení, i escriu contra les monges les pàgines més feroces i envilidores que mai s’haguessin escrit contra les dones d’estat religiós?» Per a tot seguit advertir: «No oblidem que el Spill no és escrit amb humor, sinó seriosament, i si alguns dels seus episodis resulten divertits i pintorescos, això és purament marginal o accidental, car el que hi val i hi té pes és la crua diatriba i l’exasperada virulència.»

Tot intentant trobar-hi una explicació, suposa Martí de Riquer que la «pràctica de metge d’hospitals pogué fornir a Jacme Roig un seguit de casos llastimosos i desagradables que buidaria al Spill», i que la tràgica circumstància en què l’escrivia, l’any 1460, retirat a Callosa d’En Sarrià, fugint d’una epidèmia de pesta a València, devia influir l’autor: «Al seu recés de Callosa Jacme Roig s’entreté escrivint un llibre on, per damunt dels tòpics misògins medievals, ofereix un terrible i pessimista panorama de la vida, en el qual passa de pressa i sense cap delectació per tot el que en el món ni havia i hi ha d’agradable i de bell.»

Com a crític i historiador de la literatura, però, Martí de Riquer reconeix en l’Espill un molt notable valor literari. Per a ell, la «gran troballa» que hi fa Jaume Roig és el personatge principal, la peripècia vital que li dóna entitat: «És tot el contrari del protagonista d’il·lustre nissaga i de noble sang, tot i que no sembla ésser de condició molt humil, ja que l’herència del pare, que tan trist paper fa, no fou migrada. Precisament, la gran troballa de Jacme Roig jau en el fet d’haver fet protagonista de la seva novel·la un ésser que, bandejat per una vil mare, s’ho ha de guanyar tot ell, i gràcies al seu esforç –esforç, no ho oblidem, exclusivament militar– adquireix una passable fortuna i només té un ideal, terriblement burgès: viure a València ben considerat, amb una muller bona i fidel i voltat de fills.» No cal dir com va reeixir en els successius intents conjugals, que donen ocasió a il·lustrar els lectors sobre la maldat de les dones. Tot i que aquesta proposta narrativa la troba un gran encert, perquè «la literatura medieval mai no s’havia acarat amb un personatge d’aquest tipus en aquesta actitud» i Jaume Roig a l’Espill demostrava que «havia intuït en part les grans possibilitats d’un tipus nou de narració», Riquer hi objecta que «el gran error de Jacme Roig fou escriure el Spill en vers, i precisament en aquest vers tan curt, amb la qual cosa, a mitjan segle XV, seguia fidel a una tradició narrativa del XII». Si Jaume Roig hagués pres una decisió més raonable, bandejant el vers de quatre síl·labes i optant per la solució més natural en el seu temps, d’adoptar la prosa a l’hora d’escriure una llarga narració com és l’Espill, «la nostra literatura comptaria amb una peça essencial en la història de la novel·la moderna», i no és així, o no acaba de ser així, perquè l’opció de les noves rimades en versos de quatre síl·labes, diu Riquer, «ens el fa una cosa allunyada i arcaica».

Les observacions de Martí de Riquer, que semblen en general encertades, podrien tenir, però, algun punt feble. Així, doncs, pel que fa a la sinceritat de Roig quan redacta l’Espill, la cosa podria no ser tan clara com ell pretén. És molt difícil, en el marc general de la literatura medieval, pronunciar-se sobre la sinceritat d’un autor pel que fa al debat entre misògins i defensors de les dones. Diu Antònia Carré: «Els escriptors es van alinear en un bàndol o en altre de la discussió sense que això volgués dir que fossin més misògins que els seus companys de generació sinó que significava que participaven en un debat d’èxit assegurat, ja que de vegades trobem els mateixos autors defensant les dues postures antagòniques. Per exemple, Giovanni Boccaccio va escriure el Corbaccio, obra on ataca les dones de manera ferotge i que ha estat considerada una font de l’Espill, però també el De claris mulieribus, on les defensa amb orgull. Alain Chartier és l’autor de La belle dame sans merci que va provocar un notable escàndol, però també de l’explícita Excusation envers les dames. Bernat Metge critica les dones en el llibre tercer de Lo somni, però les elgoia en el quart. I els exemples podrien continuar.»

Estretament lligada a la qüestió de la sinceritat, se’ns presenta la suposada serietat o manca d’humor de Jaume Roig en el seu terrible atac a les dones, aspecte fonamental a l’hora d’entendre l’Espill. Si Riquer afirma que «no és escrit amb humor, sinó seriosament, i si alguns dels seus episodis resulten divertits i pintorescos, això és purament marginal o accidental, car el que hi val i hi té pes és la crua diatriba i l’exasperada virulència», en canvi Antònia Carré, des d’una posició encontrada, hi observa que l’estil de Jaume Roig és indestriable de la comicitat, i que aquesta comicitat «sovint prové d’un procés denigrador i ve determinada per l’exageració que se salta les enormes més elementals del decòrum».

És cert que, sobretot des de la distància en el temps, la llengua esmolada, i a estones bruta, de Jaume Roig ens pot sobtar i espantar. Antònia Carré adverteix que «perquè una obra literària faci riure és imprescindible que s’estableixi una complicitat entre l’autor i el seu públic, que han de compartir uns pressupòsits ideològics i culturals que permetin entendre allò que és còmic i allò que no ho és. Si no es dóna aquesta coincidència prèvia entre l’autor i el seu públic, els efectes còmics de tota l’elaboració no es veuran per enlloc, i se n’acabaran produint de contraris: els acudits es convertiran en desplaents i provocaran el rebuig si són presos en sentit literal».

Per Antònia Carré, la qüestió no pot ser més clara: «La comicitat de l’Espill era captada pels contemporanis de Jaume Roig, sense cap mena de dubte. El públic de la València de 1460 reia amb els despropòsits de la mateixa manera que sabia valorar que si Roig malparlava de les dones ho feia establint polèmica no amb uns models ideològics, sinó literaris i culturals. La tria del vers, l’opció per la llengua popular –amb abundància de parèmies, de frases fetes– i pel gènere de la comèdia –les noves rimades comediades i facecials– vinculen Jaume Roig amb el grup de Bernat Fenollar i l’allunyen de l’alambinament de la prosa d’art conreada amb èxit per Roís de Corella així com també de l’estil tràgic que seria esperable en una obra amb una ideologia d’una gran càrrega moral com la seva –les noves rimades són també aforismals.«

Per tant, segons Antònia Carré, Roig ja avisava dels seus propòsits des del prefaci de l’Espill, quan afirma del seu llibre que:

«la forja sua, / stil e balanç / serà en romanç: / noves rimades / comediades, / aforismals, / facecials, / no prim scandides; / al pla teixides / de l’aljamia / e parleria / dels de Paterna, / Torrent, Soterna.»

I certament, en l’Espill hi ha molt de joc literari, una voluntat de fer riure molt evident. Ara bé, potser tots els contemporanis, o més ben dit contemporànies, la rialla cruel de l’Espill davant la misèria humana i més concretament davant els defectes, suposats o reals, de les dones, no se la miraven com un simple joc. Sembla que, com ara a l’abadessa de la Trinitat, sor Isabel de Villena, les bromes de Jaume Roig li devien fer més aviat poca gràcia. És un fet generalment admès que el seu Vita Christi podria ser una resposta a l’Espill i, en la defensa sistemàtica, sovint explícita, que hi fa de la condició femenina, no s’hi endevina cap mena de joc ni d’actitud enriolada.

Copyright del text © 2014 Víctor Labrado