N'han dit...

(Vull dir que, al meu parer, i potser també, tan bé..., a l'honest parer d'en Biel Mesquida, la llibertat del cos i la llibertat de la carn en el cos humà no són un objecte de reivindicació humana general, de reivindicació popular, mai de la vida no ho foren. L'home és en el seu cos, el cos té la seva carn... Si vol el que no té, la llibertat n'és innocent.)

I aquí és on en Biel Mesquida comença a treure ulls de la intel·ligència sobre les coses que passen sense anar-se'n..., perquè aquests mots escrits aquí dalt fa tot just un instant signifiquen: la carn i la intimitat, la carn i el cel en l'univers..., la creativitat expressionada pel cos i la intimitat, són el mateix fet real.

D'aquesta clara visió de la vida i la vitalitat, en surt la lucidesa que mena a conèixer i a reconèixer un fet que, precisament de tan senzill com és, clama al cel: és aquest fet des que la terra veu que entre els animals hi ha homes, la llibertat és una presència de natura vaivera, que ara hi és, ara no hi és, que és un volta, vent, volta, fulla. Com l'home, que també és un ésser intermitent, dotat, però, d'una mare, de les mares, en sessió contínua, i sobretot, sobretot, un projecte intermitent des d'una bioquímica afectiva que també emet amb una freqüència intermitent i en una freqüència intermitent...

Blai Bonet, pròleg a L'adolescent de sal (Barcelona, Empúries, 1990)

L'adolescent de sal, prohibida per la censura durant tres anys, és, malgrat el seu caràcter de tempteig, una de les obres més interessants i colpidores dels anys 70. D'estructura irregular i contrapuntística, tot sovint senzillament desgavellada, inspirada en les teories i les pràctiques literàries de l'avantguarda francesa actual (grup de la revista Tel-Quel), aquesta novel·la entronca amb la llarga tradició europea del Bildungsroman o novel·la dels anys de formació, amb el tema de l'adolescència perduda però persistent (Hölderlin, Musil, Hofmannsthal) i, sobretot, entronca amb la novel·la simbolista feta a partir de fragments de musicalitat perfecta i construcció poètica ben controlada al servei d'algunes -poques- referències de contingut autobiogràfic, talment els Cants de Maldoror d'Isidore Ducasse, comte de Lautréamont. Amb aquest autor del temps de la Comuna francesa, més que amb cap altre, l'obra magna de Biel Mesquida permet d'establir paral·lelismes.

A excepció de Solitud, de Víctor Català, potser cap altra obra de tota la literatura catalana moderna no ha exposat amb tanta perfecció i entusiasme pulsional els difícils camins a través dels quals el sexe arriba, tard o d'hora i sempre a partir d'un ancoratge malauradament edípic, al cos de l'altre. Les referències clares a l'eros homosexual, precisades amb l'escenificació literària d'un desig a la deriva, trans-ideològic, i l'aparició de descripcions d'alt nivell estètic sobre la reunió de dos cossos en l'escena amorosa, fan d'aquesta novel·la l'obra on millor ha traspuat en català, fins avui, l'obertura estilística que l'obra teòrica de Freud ha permès en el panorama de la literatura universal.

Jordi Llovet, Literatura catalana (Barcelona, Edhasa, 1979)

Biel Mesquida declarava fa poc que aquell que va escriure L'adolescent de sal era mort. De ben segur que el narrador que feia i desfeia a la vora de les onades va perdre fa temps això que s'ha vingut a anomenar adolescència, però aquest dietari à rebours ens ha llegat un munt de rastres vius que arriben fins avui i que no només són imprescindibles per entendre altres llibres del mateix Mesquida -sobretot l'Excelsior i T'estim a tu, tots dos a Empúries, com la reedició de L'adolescent de sal-, sinó per veure l'abast d'altres intents de ruptura que han afectat la narrativa i la poesia catalana d'ençà que el llibre es publicà. És cert que hi ha qüestions que responen als anys en què va ser escrit i que aquest mateix temps no ha respectat gaire alguns aspectes com les incipients aventures postmodernes o la influència fluctuant de la psicoanàlisi. Però a la vora d'això, hi ha tota la plètora de lectures vigents, vivíssimes, que encara avui ens ofereix: la recerca d'una identitat personal, col·lectiva, sexual; la presència de la contracultura; la voluntat de restar al marge d'alguns corrents ideològics embastardits i de la seva demanda de carnatge literari ("Odii els grans mots perquè ens han fet mal durant una grapada d'hores i de dies, de segles"); i, sobretot, la narració d'un topos que traspassa el temps, el desig, "de mon desig no em porà guarir cap metge", diu la cita d'Ausiàs March que Mesquida ens demana que retallem i aferrem al capçal del llit: una recreació barroca, romàntica i gairebé baudelairiana de la voluptuositat de les estàtues bellíssimes que el narrador troba entre les desferres i sota el femer.

Francesc Serés, "Quadern" d'El País (25/09/03)

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra