Lola Anglada i l'ideari noucentista

Inés Butrón Parra

En l'obra de Lola Anglada (Maria Dolors Anglada i Sarriera) conflueixen alguns dels trets estètics i ideològics fonamentals del moviment noucentista. Tot i que el seu nom aparegui al llistat d'autors que van dedicar la seva tasca a la il·lustració i a la literatura infantil -sovint, injustament qualificada com a gènere secundari dins la narrativa-, el conjunt de l'obra escrita i pictòrica de Lola Anglada és d'una importància cabdal dins el moviment noucentista, tant pel que fa a la seva qualitat artística com pels aspectes de renovació cultural i ètica que s'hi difonen.

Lola Anglada (Barcelona, 1892 - Tiana, 1984). Narradora i dibuixant

Aquesta afirmació inicial pot, sens dubte, ser titllada per alguns lectors actuals d'excessiva o, si més no, amarada de l'entusiasme que segueix a tot descobriment personal. Tanmateix, cal ser conscients que la memòria històrica és, de vegades, reduccionista, i sol oblidar la tasca de molts artistes contemporanis que no tingueren la sort d'encapçalar les primeres pàgines dels nostres manuals de literatura, però que contribuïren notablement a l'arrelament de les bases ideològiques proposades per l'elit intel·lectual. El valor artístic i l'esperit noucentista que caracteritzen les obres de Lola Anglada mereix, si més no, una mirada més atenta, i ens obliga, de retruc, a fer una revisió de l'ideari noucentista contemplant-lo des d'angles no estrictament literaris.

La renovació pedagògica noucentista


El noucentisme va creure fermament en una Catalunya nova, de vocació europeista, moderna, urbana, i alhora orgullosa de les seves arrels pròpies dins el marc de la tradició clàssica i mediterrània. Superats els excessos romàntics i la fragmentació ideològica del modernisme que derivà cap a postures cada cop més individualistes, el noucentisme es presentà al conjunt de la societat catalana com una força intel·lectual i artística unificadora, la fita de la qual era aconseguir un país amb un alt nivell de civilització i d'instrucció ciutadana, a l'alçada de qualsevol altra nació europea. Si bé el modernisme havia assolit quotes estètiques importants, tot obrint la cultura catalana als corrents artístics europeus més influents del moment històric (la fin du siècle s'escolà i fructificà entre les ràncies parets de la Renaixença), el caràcter bohemi i anàrquic dels seus representats més excelsos havia malmès les possibilitats del moviment d'esdevenir un vertader motor de canvi social. En contraposició, els noucentistes, amb Eugeni d'Ors al capdavant, s'esforcen a acomplir el seu paper dirigent, recolzats incondicionalment per l'eufòria política d'unes institucions que tot just encetaven el camí de la reconstrucció nacional.

En aquest marc d'empenta renovadora, la idíl·lica Catalunya brollava de les paraules d'en Xènius des de La Veu de Catalunya, portaveu oficial de la Lliga Regionalista, però també des de les visions barcelonines de Carner (a Auques i ventalls) -elegants, colpidores dins la seva mesura estilística- i en el paroxisme d'artificiositat lingüística de Guerau de Liost quan descriu l'antiga muntanya verdagueriana amb les mans d'uns mestre d'orfebreria (a La muntanya d'ametistes).

Bo i acceptant aquests noms com els més destacats prohoms de les lletres catalanes del moment, el noucentisme comptà amb d'altres figures que, tot i que no pertanyien al món literari, van fer sentir la seva influència en àmbits molt importants dins el procés de modernització cultural. Aquest és el cas d'Alexandre Galí -pedagog, assagista i principal impulsor del moviment de renovació pedagògica. Durant els anys vint, les teories pedagògiques se situaren al centre mateix de l'ideari noucentista. Dins del Glosari podem trobar exemples de les reflexions d'en Xènius al voltant dels valors educatius que hi calia difondre, les crítiques, elogis o consells a mestres, pedagogs i institucions d'ensenyança:

"El conreu de la sensibilitat dóna a la vida un sentit estètic, de delicadesa. La disciplina li dóna un sentit ètic, que impedeix les derivacions possibles produïdes per la facilitat d'emoció. Els homes que posseeixen una vida en aquesta doble plenitud, són els vers senyors de la terra. Les altes i estrictes disciplines de les èpoques privilegiades, en què el tipus humà i el tipus social s'acosten més a la perfecció realitzable, s'eternitzen en simples, serioses i serenes figures. L'educació que es proposi reproduir-les deurà ensenyar als infants 'les tres gràcies naturals de l'ànima': el respecte per les lliçons de la història, la pietat per les de la vida, la sinceritat en les de l'honor. L'educació moral és acabada quan l'home sap realitzar amb alegria la seva feina, i per enter. D'altra banda no té tant valor instruir una intel·ligència com construir una ànima(...) alegra en la seva energia, però obedienta i sotmesa a l'ordre; plena de dignitat, però sense orgull, dreta sense rigidesa, blana sense malícia, i no amorfa, inconstanta o covarda."

L'àmbit educatiu era una prioritat política en la mesura que garantia un futur a la tasca encetada per les institucions, primer la Mancomunitat i després la Generalitat. Òbviament, la catalanització i la modernització del país no es podria dur a terme sense un jovent instruït en els criteris nacionals i ètics del noucentisme. Calia, doncs, una revisió de les estratègies educatives, dels materials -llibres de text, lectures- i, sobretot, una preparació adequada dels mestres.

En aquest sentit, L'Associació Protectora de la Ensenyança Catalana i l'Associació de Mestres Rosa Sensat van esdevenir els capdavanters en aquesta renovació pedagògica. Val a dir també que la pedagogia noucentista no descuidà les publicacions per a infants, car era objectiu prioritari proporcionar a la canalla unes lectures creades especialment per a ells, de qualitat i en català. De la Renaixença ençà, la literatura infantil i juvenil consistia bàsicament en el reculls de rondalles populars catalanes o els llibres aïllats d'autors com Francesc Pelai i Briz o Terenci Thos i Codina (Lo llibre dels àngels i Lo llibre de la infantesa). El modernisme i el noucentisme dedicaren uns esforços fins aleshores impensables al llibre per a infants, essent freqüents les traduccions de les obres de la literatura infantil universal més importants (la traducció de Carner d' Alicia en terra de meravelles tingué un notable èxit gràcies a les bellíssimes il·lustracions de Lola Anglada).

Les novel·les infantils de creació autòctona escrites per autors tan destacats com Prudenci Bertrana, Salvat-Papasseit, Carles Riba, Carles Soldevila, etc. van omplir les llibreries d'històries i aventures que, encara que succeïssin en països llunyans (Lau o Les aventures d'un aprenent de pilot, de Carles Soldevila) duien l'emprenta d'un model ideològic de què el protagonista era, precisament, l'exemple perfecte: els bons minyons es regien pel seny, la intel·ligència i l'esforç.

Justament en el prefaci a la segona edició de Les aventures d'en Perot Marrasquí de Carles Riba, l'autor hi fa una declaració d'intencions que s'adiu perfectament amb l'ideari noucentista de renovació pedagògica: "Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la gent petita! No és que hagi d'ésser així necessàriament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fades i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com un immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental al més estimulant, sigui´m permès a mi de proposar-li les meves beceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarantena, constatarem que hem triat el millor camí."

Les revistes infantils i juvenils


Tanmateix, el canvi més significatiu es produí entorn de les revistes per a infants i joves. El nombre de publicacions creix considerablement durant la dècada dels anys vint, moment en què apareixen La Mainada, Virolet, Jordi i, sobretot, En Patufet. Aquesta darrera, dirigida per l'escriptor Josep M. Folch i Torres, fou la revista infantil i juvenil més coneguda de l'època i amb una més gran tirada. Les aventures d'En Massagran eren seguides per molts nens que hi trobaven per primera vegada una publicació adequada a la seva edat i d'una qualitat acceptable, tant pel que fa als escriptors col·laboradors com a la contribució destacada dels il·lustradors. En l'edició de les revistes esmentades, la il·lustració era tan important com el text mateix, ni accessòria ni relegada a pur element decoratiu, sinó peça fonamental per a la comprensió del text, i per tant, imprescindible per a la visió conjunta del missatge que s'hi transmetia.

Lola Anglada combinà durant tota la seva vida aquestes dues facetes artístiques: la il·lustració i la literatura. Amb una vocació molt ferma, destacà des de molt petita en els cercles pictòrics en què es formava -inicialment, amb Antoni Utrillo i Joan Llaveries- havent-se d'enfrontar, fins i tot, amb la voluntat paterna per a dur a terme el seu desig d'aprendre i de millorar un estil que sempre es mostrà personal i únic, malgrat la inevitable evolució artística (un estil "llaminer, suau, rodonet i agradívol", tal com comenta F. Granell). La seva obra fou ben rebuda en el París de la Belle époque (les col·laboracions amb l'editorial Hachette, en són una mostra), però el seu destí, el marc geogràfic que més l'influencià, foren les terres del Maresme que coneixia tan bé des de la seva infantesa, la masia del poble de Tiana, la seva gent i la natura privilegiada que l'envoltava:

"L'àmbit familiar de la Ciutat Vella i del Maresme, les temporades d'infant malaltís passades a la masia de Tiana mateix, en contacte directe amb els treballs agrícoles, les plantes, les flors, els animals i el pas de les estacions, tot permetia que en la seva obra es pogués realitzar d'una manera natural el desig noucentista de la troballa d'idees arquetípiques materialitzades. No li calgué cercar res per a fer del paisatge humanitzat, del mar creuat per veles llatines, de les orenetes, de les nenes i dels valls del poble, de les masies i les cases neoclàssiques, dels modestos jardins ordenats o de terrasses amb balustrades, tota una mitologia de la Catalunya mediterrània. Tampoc no li calgué, per a l'operació no menys noucentista, de convertir en cultura moderna, en estil, l'heretatge popular de la iconografia i els grafismes populars, atès que les rajoles i els boixos, les auques, els ventalls, les nines, els sants d'escaparata i les imatges d'Épinal eren elements abundosos en el seu entorn quotidià."

(Alexandre Cirici, "Lola Anglada o l'espontaneïtat sentimental", Serra d'Or, abril del 1976)
Lola Anglada estimà sempre aquest poble, fins i tot quan s'hi hagué "d'exiliar" forçosament en esclatar la Guerra Civil. Però no sempre visqué reclosa en les seves petites fronteres, la qual cosa li permeté fer coneixences i establir afinitats amb artistes tan importants del seu temps com Joan Miró, Enric Cristòfol Ricart, Espinal, mossèn Garriga, Joan G. Junceda, Apa, Gaietà Cornet, etc. Tot i les lliçons que rebé i aprengué de tots ells, el seu estil i personal iconografia se separen de les tendències imperants i reben, per tant, algunes primeres crítiques no gaire afalagadores. Un cop superada l'etapa inicial, però, el seu art es torna poètic i popular; el meravellós es constreny als límits de l'ordre i el bon gust. La funció moralitzadora i educadora pren un espai fonamental en les seves creacions, amb la qual cosa Lola Anglada acaba esdevenint una artista paradigmàtica del noucentisme català. Els bons minyons se sentiren identificats amb aquells personatges educats en els valors de la Catalunya noucentista i moderna.

L'ideari noucentista en els personatges de Lola Anglada


Des del seus inicis com a dibuixant, Lola Anglada mostrà sempre la seva preferència pel món del infants. La seva pròpia infantesa era una font inesgotable d'inspiració, només li calia recordar-la, sentir-se novament en la pell d'un infant, per recrear literàriament les aventures i les peripècies d'uns personatges que pertanyien a una realitat viscuda per l'autora. Òbviament, la idealització d'un temps i un espai és present en les històries d'aquests personatges: camperols, senzills, espontanis, amables com la natura que els empara. Però, per sobre de tot, cal destacar les característiques morals de què són portadors, la qual cosa els fa particularment adients a la primacia del projecte educatiu noucentista. Amb els personatges d'en Peret i la Nuri, Lola Anglada assoleix el seu estil més madur, gràcies al qual rebé les crítiques més entusiastes. Els intel·lectuals remarcaren l'allunyament de l'artista de les primerenques influències anglosaxones per centrar-se en unes posicions més pròpies del gust noucentista, classicista i, alhora, arrelat en el substrat més genuí del poble català. Les "fantasmagòries al·legòriques i mitològiques" s'esvaïren per donar pas a l'exemplar Peret -el noi rinxolat i rialler que fugia d'estudi i parlava amb els animals- i a la càndida Margarida, "una catalaníssima pubilla nostra".

L'amor a la natura que demostren els personatges és l'eix central de la seva personalitat i una constant en tota l'obra pictòrica i literària de l'artista: la humanització de tots els elements -animals, vegetals, estris inanimats- és producte de la infinita tendresa que traspua la seva obra, més que no pas del dèbil element imaginari o meravellós que condueix el fil argumental. En paraules de Montserrat Castillo: "Les aventures d'en Peret són el mitjà de la Lola Anglada per inculcar als lectors l'amor a la terra, el respecte als animals i ales plantes, la via per la qual expressa la seva tendresa i el seu interès pels infants de Catalunya, els quals vol sensibilitzar envers la natura i educar en valors cívics i socials."

Els personatges de la Margarida i la Nuri s'alcen com a models d'unes virtuts femenines força conegudes en els ambients literaris noucentistes d'ençà la publicació de La Ben Plantada d'Eugeni d'Ors. Aquestes noietes, com a petites rèpliques del personatge orsià (tot i essent personatges amb menys càrrega intel·lectual), són "belles i d'esperit perfecte, destres, aplicades, endreçades, polides i aimants de la seva llar. El seu enteniment és clar com el nostre horitzó i el seu esperit sempre canta". La dona ideal, descrita amb aquestes paraules per la Lola Anglada en la introducció de les històries de la Nuri, esdevé l'estendard d'una col·lectivitat, els valors i les creences de la qual s'hi sustenten gràcies a la seva missió cohesionadora i transmissora. El futur de la nació depèn, així doncs, per als intel·lectuals i artistes del noucents, de l'èxit o el fracàs d'una ètica basada en el progrés cívic i moral de la població a través d'un conjunt de mesures pedagògiques. Malgrat el fort contingut idealista i demagògic de moltes de les propostes educatives -la visió de la dona n'és un exemple- cal reconèixer al noucentisme la modernització del sistema educatiu català, els avenços aconseguits en la difusió de la llengua i la cultura i, sobretot, la qualitat d'una obra que justifica amb escreix la seva perdurabilitat i reconeixement.

Actualitat d'una obra personal i única


És per aquestes raons abans apuntades -per la qualitat artística de la seva obra, per la personalíssima visió d'una època, pel compromís cívic que mantingué al llarg de la seva vida- que l'art català té un deute amb Lola Anglada. La pintora que un dia ens representà arreu del món amb la imatge del nen que enarborava la senyera ("El més petit de tots") patí l'aïllament i l'oblit de tothom. Reclosa en la seva masia tianenca, privada de la comunicació amb el públic a través del seu art, redactà les seves memòries -encara inèdites- i lliurà bona part de la seva obra pictòrica a la Diputació de Barcelona, on encara roman tancada a hores d'ara, tot esperant que alguna institució li cedeixi un lloc adequat per sortir a la llum. La masia tianenca -inspiradora de molts del seus escrits: La meva casa i el meu jardí-, juntament amb tot el mobiliari, estris, dibuixos, quadres i objectes de ceràmica creats per l'artista foren cedits per Lola Anglada a Montserrat Carrió, vídua de Cardús, en agraïment a les atencions rebudes durant els anys de vellesa i solitud de l'artista i la seva germana Conxita.

Algunes iniciatives privades -cal esmentar aquí els esforços del pintor tianenc Àlvar Sunyol i el grup artístic Casa de la Punxa- han permès de contemplar en exposicions itinerants petites mostres de dibuixos i gravats, sense oblidar l'exposició permanent de nines que conté el Museu Romàntic de Sitges. Però, evidentment, el gruix de la seva col·lecció espera un acord entre l'Ajuntament de Tiana i la Diputació de Barcelona que en resolgui la dispersió i que, de retruc, retorni a l'artista el reconeixement que injustament li ha estat negat durant anys.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA