Abans de tot, l'autor voldria declarar

que el fet de donar aquest llibre a la impremta constitueix un acte de claudicació. L'elaboració d'allò que ara vénc a oferir-vos (vida és comerç) sota el títol d'Apoteosi del cercle ha estat, ai, llarga, complicada i atzarosa (divertida també), i m'ha servit per entendre que l'escriptura, en el seu procés i en la seva consumació, conté pensament, i el conté de forma categòrica: els treballs d'aquells que s'han esforçat per buidar la paraula estricta d'aquesta càrrega intel·lectiva que porta en essència deuen haver estat, certament, titànics. Vull dir que, a mesura que anava escrivint el llibre, he arribat a entendre què estava escrivint jo: això no significa que l'escriptura tendeixi necessàriament al sentit (tornaré sobre això), però sí al concepte. El fenomen de l'escriptura s'omple inevitablement de contingut conceptual en la seva realització.

Llucmajor, 1972. Escriptor, crític literari i gestor cultural

Podem dir que això és així perquè tota l'escriptura està sempre connotada, i supòs que estarem dient una veritat com un temple. (...)

Just abans de posar-me a escriure aquest llibre, jo n'havia publicat un altre. Es titulava Rafel, i era el primer treball acabat que jo oferia a la cosa aquesta que els poetes catalans, en un deliri de grandesa, en diem públic lector. Això, aquesta primera publicació, que hom deu imaginar com el zenit de les aspiracions de qualsevol jove poeta de províncies (perquè no hi ha res més jove ni més de províncies, vos ho assegur, que un llucmajorer de vint-i-dos anys que escrigui versos), a mi m'havia servit més que res per omplir-me de neguit i de maldecaps. Per més que me'l mirava i me'l remirava, no era capaç d'explicar-me on havia volgut anar a parar, jo, amb aquell llibre. Provava de contrastar el que tenia jo escrit allà amb allò que se'n diu el panorama general de la poesia catalana dels nostres dies, i els comptes no em quadraven de cap manera: no m'atreia, ni m'interessava, la possibilitat de plagiar, fagocitar o escarnir els estils de Carner, Foix o Brossa. No tenia tampoc cap interès a escopir damunt el nom de Salvador Espriu. Pobre de mi, havia nascut massa tard per pertànyer a la molt gojosa generació dels setanta. Les antologies (en realitat, sempre la mateixa, única antologia) desfilaven davant dels meus nassos sense que cap d'elles pogués, ni volgués, incloure'm, lloat sia Déu. Fins i tot em faltava la pela i la barra indispensables per convertir-me en un maleït d'institut de batxillerat a l'ús, amb armilla i copalta negres o amb un estiu ple de paparres i d'autobombo. Intensament, humilment, admirava Foix, Riba, Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, Vinyoli, Ferrater, Gimferrer. Venerava Eliot, Pound, Joyce, Rilke, Mallarmé, Cendrars, Vallejo, Lezama Lima, Homer, el Dant. I, a més, sóc mallorquí, em deia jo. Què collons podia fotre, amb tot això? Em sentia ben confús i ben desgraciat.

Ben aviat, però, un estol d'ànimes caritatives i llestíssimes, de procedència generacional i geogràfica diversa (pre i postavantguardistes, lírics i antilírics, confessionals i moralistes, crítics de tota condició, solvència i pelatge: gran és Catalunya), em va treure del petit i miserable pou dels meus dubtes: pel que es desprenia de les paraules d'aquells savis, que sempre parlaven ex cathedra, en general i pel broc gros com els oracles, jo, per edat i per percentatge de decasíl·labs, era, sóc, he de ser, un neoclassicista, manera suau d'anomenar tots aquells joves poetes del país pseudonoucentistes i flàccids, que llangueixen entre versos poca-soltes esperant el dia en què finalment podran penjar-se una corbata al coll i planxar el cul rere la tula de disseny d'algun despatx oficial o oficiós. (...)

Jo havia escrit un llibre de poesia d'acord amb un esquema composicional d'estricta seriació. I això, devia d'haver-ho fet per algun motiu. Un motiu que, a mi almanco, se m'apareixia de manera cada vegada més clara. Amb tota la meva ingenuïtat i la meva feblesa, el que jo havia intentat era delatar la falsedat d'aquella tan antiga i còmoda dicotomia que oposa fons i forma. Una delació que ja havien publicat, salvant totes les distàncies, Valéry amb La Jeune Parque o Lezama Lima amb tota la seva obra poètica. Com qualsevol obra literària, Rafel constituïa un discurs que havia cristal·litzat en text, i el que jo m'havia proposat (tal volta sense acabar, en un principi, d'adonar-me'n plenament) era demostrar que l'estructura en la qual s'havia formalitzat aquest text n'era una part tan essencial com les paraules, els silencis, els signes convencionals i els conceptes que -també- el componien. Que una estructura, molt més enllà de ser un mer receptacle formal dins el qual s'encabeix un sistema lingüístic i conceptual, és també sistema i text i, transcendint el text, discurs. Que la noció d'estructura, en un text literari, va lligada de manera fonamental a l'entitat i a la identitat estètica d'aquest text, perquè hi aporta una càrrega decisiva d'allò que amb el temps vaig saber que Jaques Derrida en deia "força i significació".

De manera que, ara sí, a força d'interpel·lar els meus propis poemes, havia obtingut una primera resposta. No vaig tardar massa a obtindre'n una segona: en el meu llibre s'hi podia observar, clara, una preocupació pel sentit. Ja he dit al principi que el sentit no és inherent a l'escriptura, ni en el que té aquesta de fenomen en procés ni de fet consumat. Però sí que és possible, i lícit, orientar l'escriptura cap a la recerca de sentit. Perquè la necessitat de sentit sorgeix com a conseqüència d'una voluntat de bellesa. Una escriptura purament carregada de concepte avança molt ràpidament envers el nihilisme, com no sigui que se l'anivelli amb una dosi extrema d'ironia i, a mi, aquestes dues opcions, encara que em poguessin comunicar una certa atracció morbosa, no em satisfeien. I així, m'havia decantat (al principi de manera instintiva, ara ja conscientment) per l'opció de construir sentit mitjançant els meus poemes. Una opció que neix, deia, d'una voluntat de bellesa, que vol dir la voluntat de fer, i de fer-se: la voluntat d'escapar del no-res, la voluntat de ser. En aquest cas, de ser mitjançant l'escriptura, de ser per i en la paraula: de salvar-se en la paraula, com va dir Carles Riba i ha recordat oportunament Vicenç Llorca, referint-se a Miquel Àngel Riera. (...)

El mateix Llorca ha investigat i explorat molt agudament aquesta línia d'escriptura a la qual m'estic referint, i ha encertat a donar-li el nom de poesia del pacte: el pacte entre la contemplació i el coneixement, entre sentit i paraula, entre obra i ser. I n'ha parlat, dins l'assaig L'entusiasme reflexiu, en els següents termes: "Trobar, al capdavall, la legitimitat i la necessitat de parlar obre la possibilitat de ser en aquest lloc de trobada que conforma la poesia entre la realitat que l'home crea i l'essència del món on habita". Volia citar aquestes paraules per afirmar que enllacen amb tota exactitud amb el que he volgut dir amb aquesta digressió sobre escriptura i sentit. Així doncs, les subscric, i les assumesc completament. Perquè la recerca del sentit en l'escriptura consisteix, en efecte, en la violència que s'exerceix sobre la paraula per tal que produeixi més realitat. Per tal que creï, no una altra vida, sinó això: més vida.

Sebastià Alzamora. Pròleg a Apoteosi del cercle (Edicions 62, 1997)

N'han dit...

Com veurà tot seguit el lector del poemari, Rafel és el fruit d'una rara maduresa que es fa palesa tant des de l'angle que representa l'elecció del tema -la meditació arran de la mort d'un amic-, que el poeta tracta utilitzant un to que és filosòfic, sense deixar de ser propi d'un jove, com des del que representa un sentit de disciplina davant l'esforç creatiu que es fa palès en la dimensió simfònica del llibre. Rafel no és el clàssic esplai d'alenada curta molt propi d'autors tan joves, sinó que és el resultat d'un malaveig mantingut i no donat per suficient fins que l'autor considera bastit el seu personal temple votiu. (...)

Ja a partir dels primers versos, la lectura de Rafel aconsegueix que el lector s'oblidi del fet de tenir només, Sebastià Alzamora, l'edat que té, i avança, avança sense tenir en compte altra cosa que la qualitat i el to convincent de l'amplíssim jardí de paraules dins el qual va derivant. Al final de tot, serà difícil que la incursió no hagi estat gratificant i que el poemari, per la seva banda, no hagi superat totes les proves: allò que se'ns ha dit és seriós, és convincent i ens ha estat transmès utilitzant un llenguatge en el qual el to narratiu més planer es dóna la mà amb la cucavela conceptual més creativa, respectant sempre una proporció molt sàvia: la pròpia d'un poeta condret, que caldrà tenir en compte, d'ara endavant.

Miquel Àngel Riera (Pròleg al poemari Rafel. Edicions 62, 1994)

Sebastià Alzamora és un autor que sempre s'ha mostrat interessat pel Mal, per les derivacions més infames de la llibertat humana; en la seva poesia, per exemple, trobem també aquesta preocupació de fons: una visió de les coses profundament descarnada, esqueixada i sorneguera, brutal i prodigiosa, la qual troba el fons del seu sentit redemptor únicament en l'amor i en la bellesa. Enmig de les obres d'Alzamora -i també dels seus articles, tot i que de manera més subtil- hi pul·lulen monstres, autòmats, fanàtics, però també princeses belles en una o d'altra forma, éssers angèlics i erudits que no tenen per regne aquest món.

Alzamora és portador d'una mirada, d'una veu i d'un món particular, no sé si dir-ne gòtic o teològic, potser emparentat amb les velles heretgies gnòstiques (que ens ensenyen que tot el món no és sinó una aberració, la creació mediocre d'un déu tarat), i és això el que el fa profundament atraient, la seva mescla de vitalitat i d'esperit detestables o repulsiu, la seva aposta romàntica per emparentar en un sol feix el grotesc i la recerca sublimada de la bellesa més trasbalsadora.

Melcior Comes (“Carn de desgràcia”, ressenya de Crim de sang a Presència, juny 2012)