Ets a:

© ILC

Abans de tot, l'autor voldria declarar

que el fet de donar aquest llibre a la impremta constitueix un acte de claudicació. L'elaboració d'allò que ara vénc a oferir-vos (vida és comerç) sota el títol d'Apoteosi del cercle ha estat, ai, llarga, complicada i atzarosa (divertida també), i m'ha servit per entendre que l'escriptura, en el seu procés i en la seva consumació, conté pensament, i el conté de forma categòrica: els treballs d'aquells que s'han esforçat per buidar la paraula estricta d'aquesta càrrega intel·lectiva que porta en essència deuen haver estat, certament, titànics. Vull dir que, a mesura que anava escrivint el llibre, he arribat a entendre què estava escrivint jo: això no significa que l'escriptura tendeixi necessàriament al sentit (tornaré sobre això), però sí al concepte. El fenomen de l'escriptura s'omple inevitablement de contingut conceptual en la seva realització.

Llucmajor, 1972. Escriptor, crític literari i gestor cultural

Podem dir que això és així perquè tota l'escriptura està sempre connotada, i supòs que estarem dient una veritat com un temple. (...)

Just abans de posar-me a escriure aquest llibre, jo n'havia publicat un altre. Es titulava Rafel, i era el primer treball acabat que jo oferia a la cosa aquesta que els poetes catalans, en un deliri de grandesa, en diem públic lector. Això, aquesta primera publicació, que hom deu imaginar com el zenit de les aspiracions de qualsevol jove poeta de províncies (perquè no hi ha res més jove ni més de províncies, vos ho assegur, que un llucmajorer de vint-i-dos anys que escrigui versos), a mi m'havia servit més que res per omplir-me de neguit i de maldecaps. Per més que me'l mirava i me'l remirava, no era capaç d'explicar-me on havia volgut anar a parar, jo, amb aquell llibre. Provava de contrastar el que tenia jo escrit allà amb allò que se'n diu el panorama general de la poesia catalana dels nostres dies, i els comptes no em quadraven de cap manera: no m'atreia, ni m'interessava, la possibilitat de plagiar, fagocitar o escarnir els estils de Carner, Foix o Brossa. No tenia tampoc cap interès a escopir damunt el nom de Salvador Espriu. Pobre de mi, havia nascut massa tard per pertànyer a la molt gojosa generació dels setanta. Les antologies (en realitat, sempre la mateixa, única antologia) desfilaven davant dels meus nassos sense que cap d'elles pogués, ni volgués, incloure'm, lloat sia Déu. Fins i tot em faltava la pela i la barra indispensables per convertir-me en un maleït d'institut de batxillerat a l'ús, amb armilla i copalta negres o amb un estiu ple de paparres i d'autobombo. Intensament, humilment, admirava Foix, Riba, Rosselló-Pòrcel, Blai Bonet, Vinyoli, Ferrater, Gimferrer. Venerava Eliot, Pound, Joyce, Rilke, Mallarmé, Cendrars, Vallejo, Lezama Lima, Homer, el Dant. I, a més, sóc mallorquí, em deia jo. Què collons podia fotre, amb tot això? Em sentia ben confús i ben desgraciat.
Continua llegint...

Paraules clau d'aquest autor

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Sebastià Alzamora a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/sebastia-alzamora>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra