Pont Blau (1952-1963)

Números publicats: 126.

Periodicitat: mensual.

Dates de publicació: del 15 de setembre de 1952 a l'octubre-desembre de 1963.

Direcció: Vicenç Riera Llorca.

Direcció artística: Josep Maria Giménez Botey.

Gerència: Joan Boldó Climent.

Administració: Ramon Fabregat.


Secretaria de redacció: Marc Hurtado.

Redacció: Uruguay 40.

Impressió: Imprenta Grafos, Cincuenta y siete 110 (del 1 al 4); del 5 al 126 a la impremta de l'Editorial Fournier, Bolívar 238.

Format: 165 x 230 cm, imprès a dues i tres columnes, amb quaranta pàgines, il·lustracions i anuncis.

Text programàtic

És probable que alguns dels nostres possibles lectors, que no s'han esforçat gaire per al sosteniment d'estimables publicacions de l'exili, creguin que Pont Blau obeeix a una necessitat. Si altres publicacions de llengua catalana se sostenen amb dificultat i la majoria han desaparescut per manca de suport, per què fer un nou assaig? El grup d'amics que es decideix al nou assaig té en compte, en emprendre l'edició de Pont Blau, el requeriment, fet amb insistència des dels Països de Llengua Catalana, de crear un òrgan literari comú, de publicació regular, en el qual els nostres subscriptors puguin exposar el seu pensament amb la llibertat que ens donen les hospitalàries terres d'Amèrica.

Pont Blau pretén ser un enllaç entre els catalans, valencians i balears nacionals que són a la terra i els emigrats; i entre els que, essent lliberals, estan dividits per diverses tendències polítiques. Aspira a contribuir a l'arrelament d'una consciència nacional catalana, per damunt de les divisions administratives imposades per l'estat espanyol, i per damunt de les divisions polítiques entre els ciutadans dels nostres Països. La seva contribució serà literària. L'única que, per uns, està a l'abast dels seus editors. Si arribés un moment en què les circumstàncies fessin possible l'ús d'altres mitjans per a la consecució dels seus propòsits, el grup de Pont Blau els empraria, al costat dels que comparteixen els seus ideals i estiguin disposats a esforçar-se per convertir-los en realitat.

Les pàgines de Pont Blau són destinades a la literatura i a la informació. Defugirem tractar-hi qüestions polítiques que puguin aprofundir les divisions entre la gent liberal dels nostres Països; però insistirem a proclamar la necessitat que els partits polítics, indiferents a la unitat nacional, considerin aquesta com un dels punts bàsics dels seus programes.

Sabem que correm el risc de les mateixes dificultats sofertes per les altres publicacions catalanes; però veus amigues ens estimulen a provar de vèncer-les. Pont Blau no ve a fer la competència a cap altra publicació; si algunes revistes de propòsits similars als seus, que avui duen una vida precària, aconsegueixen sobreviure a pesar de tots els obstacles, els editors de Pont Blau en tindran una autèntica alegria; i si, allà on sigui, apareixen noves publicacions catalanes, ho celebraran com una manifestació de la vitalitat de la nostra llengua, avui perseguida a la Pàtria. Adrecem, doncs, una salutació cordial a tota la premsa catalana.

Pont Blau (núm. 1)

N'han dit...

Els editorials, síntesi del pensament alerta del seu director, marcaren "una línia de fidelitat i de treball de cara a tots". Especialment literària, la revista encabia contes, poemes i assaigs literaris (fragments importants de dietaris, com el de Bladé i Desumvila o els records dels Quatre Gats de Pujolà i Vallès); al costat d'algun estudi lingüístic, com el dels indigenismes del català (per Miquel i Vergés) o el del lèxic pagès rossellonès (per Enric Guiter). Tasis hi féu amples panorames literaris i sobretot els articles de conjunt d'escriptors consagrats, que titulava Situacions. Joan Fuster hi escriví amb regularitat i "à l'aise". Hom feia un esforç per donar el màxim de recensions de llibres `més que cap altra revista de l'exili`, sovint extenses, de l'interior i, naturalment, dels de l'emigració. En aquest punt i en tots "aspirava a establir un pont entre els Països Catalans i la diàspora". J. Roure Torent fou un benemèrit escarràs de les notes sobre llibres.

Pont Blau es convertí en l'eix d'algunes polèmiques: rèpliques amb motiu de la mort d'Eugeni d'Ors, amb intervenció de Roure i Torent, Joan Fuster, Manuel Galés, Ramon Nebot (pseudònim), Artur Bladé i les recordances personals de J.M. Capdevila. També l'antologia poètica de Joan Triadú `apareguda a Barcelona el 1951` suscità opinions oposades. Documents censurats a l'interior `una carta de Menéndez Pidal a Aranguren` donaven, quan s'esqueia, un color polític, nacionalista, a Pont Blau.

El repertori de col·laboradors és vast. Pensem, però, Odó Hurtado, J.M. Miquel i Vergés, Bladé i Desumvila, Miquel Ferrer, Ramon Xuriguera, Tona i Nadalmai, Manuel Galés, Pere Calders, Domènec Guansé, Pere Mas i Perera i Rafael Tasis que prodigava el pseudònim de "Blanquerna". Pont Blau vivia de les subscripcions d'un bon nombre d'anuncis i els ajuts de Dalmau Costa, que cuità a socórrer-lo en tres o quatre ensopegades. Ni un deu per cent "es filtrava" a l'interior, generalment a través de Rafael Tasis. Les traves de la censura eren irregulars, però, com sempre, arbitràries i dificultaven les subscripcions normals. La difusió tan complicada a l'interior i l'existència d'altres tribunes culturals a Barcelona, prou àmplies per a canalitzar amb criteri eclèctic totes les inquietuds literàries, decidí els promotors de Pont Blau a plegar la revista.

Albert Manent. La literatura catalana a l'exili (Barcelona, Curial, 1976)

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra