Ets a:

Vicenç Riera Llorca

N'han dit...

Vicenç Riera Llorca: l'home que més esforç ha fet per explicar-nos l'exili, com a assagista, com a creador; el periodista combatiu, director de Pont Blau, una de les revistes de més prestigi publicades a Mèxic; i, sobretot, el novel·lista de Tots tres surten per l'Ozama, obra del 1946, honesta, precisa, que el realisme històric dels anys seixanta va mitificar com un punt de referència ineludible.

Quan m'he assabentat de la mort de Riera Llorca, m'han vingut al cap aquestes imatges. No sé si li fan prou justícia, però són imatges que inevitablement em remeten a un lluitador a qui no puc sinó recordar amb un immens respecte: l'home que va servir una causa, com a periodista i com a novel·lista. Potser per això, per aquest servei, mai no va potenciar aquella vena innovadora que, en la seva obra, empeltava la tradició novel·lesca catalana d'un Oller o un Puig i Ferreter amb els Dos Passos i els Faulkner de la literatura americana d'entreguerres; potser per això, per aquest servei, va mantenir sempre un to més aviat didàctic.

La seva figura forma part d'un paisatge més abrupte de la literatura catalana contemporània, el de la guerra, els camps de concentració, de l'exili i del retorn en ple franquisme. Riera Llorca hi posa sempre una nota de dignitat.

Jordi Castellanos, "L'home que més esforç ha fet per explicar-nos l'exili" dins El País (16/05/91)

[...] Era un hombre prolífico, muy curioso del mundo que le rodeaba, perspicaz periodista que vivía siempre pendiente de la comunicación. Conversador agudo, inteligente, espontáneo, de una ejemplar discreción, crítico y seguro en sus opiniones, cordial con sus amigos a pesar de su rictus severo. A lo largo de su dilatada vida, tanto en su Barcelona natal, como en el exilio mexicano y posteriormente, en su pueblo adoptivo. Riera Llorca ha sido un gran animador cultural y un gran escritor que siempre se obstinó en dar testimonio histórico de la sociedad catalana.

Narcís Ramió, "Adiós a un último obstinado" dins El Observador (17/05/91)

Riera era un escriptor amb saba de periodista, la qual cosa comportava un estil clar, ben tallat, amb unes quantes idees-motor. I per això avui se'l pot considerar, un cop hom té a mà la seva obra de conjunt, diguem-ne periodista i de crítica literària, com el cronista més important de l'exili i no solament a Mèxic. Perquè, a més a més, era un ideòleg que insistia en uns quants punts que tenien com a marc els Països Catalans... Una altra preocupació de Riera era la situació de la nostra llengua i de la influència de les immigracions massives. I la tercera noble dèria, la joventut catalana, tant la de fora com la de dins... Un quart aspecte, no cal dir, dels leitmotiven de Riera seria la vida literària catalana, primer a l'exili i després, quan la censura ho va permetre, des del 1946, allò que s'anomenà "l'escletxa", a Catalunya.

Albert Manent. Pròleg a Vicenç Riera Llorca. Cròniques americanes (Barcelona, Curial, 2003)

Com Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders o Lluís Ferran de Pol, Vicenç Riera Llorca també pertany a la generació coneguda com la dels "novel·listes de diàspora", una generació que va ser rupturista per un desig de fugir del "casolanisme", però també, naturalment, per les circumstàncies que els va tocar viure: la guerra i l'exili. Riera Llorca dóna una gran importància a la recuperació de la memòria de l'abans, el durant i el després de la guerra civil i exposa els records des de molts punts de vista. Podríem dir que escriu ficció, però amb una preocupació obsessiva perquè els fets descrits siguin històricament exactes. Des d'aquesta òptica podem qualificar la seva obra com de "realisme històric". Continua llegint...

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Vicenç Riera-Llorca a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/vicenc-riera-llorca>

 
   
       
argus, els millors continguts literaris a internet
Viquilletra
Mestresclass
>>