Qui sóc i per què escric

El meu avi patern, al qual no vaig conèixer perquè va morir un mes abans del meu naixement, era ebenista. Feia mobles de gran qualitat amb motllures i formes extraordinàries. De vegades li sortien més sobris o amb floritures, però sempre tenien el segell de la seva elegància.

Palma, 1966. Filòloga i escriptora

Durant la Guerra Civil es va dedicar a salvar persones: com que vivien al centre de la ciutat i la coneixia prou bé, durant els bombardeigs acompanyava la gent als llocs on hi havia refugis subterranis. En tenien un just davant de casa, a la plaça des Banc de s'Oli. Una vegada va perdre un dels seus tres fills entre la multitud que corria esvalotada. Més tard, es dedicà a criar-los i educar-los i, finalment, jove encara, morí d'un atac de cor dins el camp de futbol del Mallorca. El meu avi, a qui no vaig conèixer perquè no vaig ser-hi a temps, va ser una persona que va fer coses importants. Podria contar més històries d'altres membres de la meva família, o de veïns i coneguts. Totes les vides són dignes de ser explicades.

Tothom hauria de poder dir qui és i per què fa el que fa. Escriure no és res especial. El meu avi ajuntava peces de fusta amb talles perfectes per fer aparadores o cadires o taules. Jo ajunt paraules per construir històries o per expressar els meus pensaments. Això és tot el que faig. No sé si amb això em guany el dret de sortir en algun diccionari. Vaig començar a fer-ho gairebé com un joc. Sempre he preferit jugar a qualsevol altra cosa. I per això el joc encara dura. Això sí: si juc, juc amb tots el sentits, amb totes les meves forces. No és només per passar l'estona. Hi ha jugadors que aconsegueixen guanyar-se la vida amb les cartes; jo no ho he aconseguit mai amb les meves històries. Hi ha jugadors que emmalalteixen si no juguen; a mi tampoc no em puja la febre si ho deix. Som capaç d'allunyar la temptació del meu davant (i encara que el corcó no s'esvaeix, l'aguant com s'aguanten aquells mals crònics als quals deixes de fer cas amb l'edat). Pel que fa als jugadors que adoren el joc, jo, que no vaig ser enamoradissa ni quan era jove, també sé guardar l'amor per a certes coses: de vegades he tocat el cel amb les paraules. Però crec sincerament que això no és res comparat amb el fet de donar la mà a una persona i acompanyar-la a un refugi perquè no es desfaci rere un esclat. La vida, que és injusta, s'ocupa d'aquells que contam les coses enlloc d'aquells qui les fan. Però -i això tal vegada li atorga una mica de justícia-, també s'encarrega que no puguem evitar contar-les. I així vivim. Més sòbriament o amb floritures. És igual. Així vivim.


N’han dit...

En la seva literatura —ordenada, senzilla, assequible, però intensa ensems— el component autobiogràfic hi té un pes cabdal, decisiu. En comptes de seguir les directrius de Hamlet i sostenir el mirall davant la natura per veure què s’hi reflecteix, Canyelles, volent-ho o no, s’ha mantingut fidel al seu tarannà —“només visc en un exili interior”, (pàg. 127)— i ha emprat el mirall per reflectir-hi la seva pròpia imatge, amb prou feines un xic camuflada: “Havia aconseguit romandre oculta rere la pantalla de l’ordinador”, (pàg. 104).

Sovint s’ha afirmat que, d’una manera o una altra, la majoria dels autors acostumen a escriure una vegada darrera l’altra el mateix llibre; l’autora mallorquina va una passa més enllà i, conscientment o inconscient—“Quines màscares del jo hi ha en els meus relats?”, (pàg. 173)—, escriu volta rere volta el mateix llibre amb el mateix personatge. Per fortuna, aconsegueix transcendir-se mitjançant la literatura i convertir allò que hauria d’ésser estrictament individual en general, en el paradigma del (mal) viure de les dones de tota una generació: “tornem a pensar per què ens hem obstinat a fer alguna cosa inútil durant tots els anys de la nostra existència”, (pàg. 67).

(...)

Tant és així que, si, en condicions normals, les obres literàries de mèrit recomanen (almenys) una segona lectura, aquesta no tan sols l’aconsella, sinó que gairebé l’exigeix: “La vertadera existència és la que transcorr oculta”, (pàg. 25). I l’exigeix, per damunt de tot, per la seva condició homogènia, indivisible, inindividualitzable: cada relat tan sols obté exacte i major valor, sentit i justificació, en el conjunt; en la mesura en què forma part inescindible d’un tot; d’un tot complet que, per la seva banda, també —i només— assoleix la seva configuració final, la seva vàlua i el seu lloc amb la suma de totes i de cadascuna de les seves parts o capítols.

Però els contes de Mai no sé què fer fora de casa van molt més enllà que això. L’argúcia metaliterària només és un pretext al servei del creixement i la maduració d’una de les veus més singulars, interessants i (si se’m permet dir-ho així) commovedorament belles de la literatura catalana actual. Una veu que ja coneixíem d’un altre llibre de relats, Els vidres nets, i de les excel·lents novel·les Cap d’Hornos, L’alè del búfal a l’hivern i La novel·la de Dickens. Neus Canyelles no es limita a versionar els relats originals dels quals parteix: més aviat diria que els vampiritza, els du cap al seu terreny i els tria d’acord amb els seus interessos, els allunya del món de cadascun dels seus autors i els instal·la amb exactitud i una envejable perícia estilística i narrativa dins el seu propi món. Per posar un dels exemples més extrems, Bukowski segons Canyelles ja no és Bukowski: és Canyelles. I Neus Canyelles és una magnífica escriptora que llibre rere llibre va construint un absorbent retrat de la perplexitat i l’estranyament d’una persona dotada d’una sensibilitat molt particular davant d’un món particularment agressiu, absurd i desdenyós amb els sentiments, i molt en particular amb l’amor. La literatura és només la talaia des de la qual es contempla aquest espectacle. Tota la resta és vida, passada per una escriptura que fa venir ganes d’aplaudir en acabar la lectura de cada relat.

L’entrecreuament de diverses instàncies narratives distribuïdes en setanta-nou fragments d’extensió força variable però sempre breu (entre les 5 línies i les 8 pàgines) és el recurs retòric principal que utilitza Canyelles per tal de conferir versemblança a la història. (...) Arribats en aquest punt, podria semblar que bona part del mèrit de la novel·la es troba en el tractament de la història com a simple artefacte narratiu. Però no és així: un dels encerts del llibre és, sens dubte, l’equilibri prou meritori entre fons i forma. I és que si d’una banda l’elaboració formal és essencial per donar credibilitat a partir de les estratègies comentades, de l’altra només una tria intel·ligent del pretext argumental (...) permet desplegar el joc intertextual basat en la trajectòria de Jean Rhys real que hi ha en aquest llibre.

La narradora sense nom que protagonitza els 16 contes recorda 16 experiències personals que li remeten a 16 moments de la literatura universal. No és gens estrany: la literatura pot assemblar-se a la vida, o la vida a la literatura, perquè en el centre de totes dues hi sol haver el problema de les relacions amb els altres. L’autora, però, no recrea irònicament ni parodia ni un sol dels textos a partir dels quals elabora els seus contes: es limita a esmentar-los per indicar al lector encuriosit quin és l’origen. Aleshores, si vol conèixer l’abast de les seves maniobres, s’adonarà que la intenció no és tampoc homenatjar l’estil o el to d’autors tan dissímils i tan poc conciliables com Nabokov i Bukowski, per exemple, o com Carver i Andersen: l’homenatge es limita a adaptar la situació argumental a les anècdotes que viu la protagonista.
  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra