Antònia Vicens és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit una bombeta com a objecte per dialogar visualment amb els versos.
Cavall, llibres, vaixell de paper, iconografia cristiana i bombeta.
Tres poemes dins de l’antologia Massa mare
LA MEVA PRIMERA LLIBRERIA
Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.
Un metre d’alçada
per un metre cinquanta d’amplària.
Tres prestatges de vint.
Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.
Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. Williams
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d’un artista adolescent que
em va crear una úlcera
a la ploma.
A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.
Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.
A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l’amarava de devoció. La llibreria.
Llibres a una casa de pobres!
Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.
En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.
Satisfet d’haver pogut comprar
la mar a la seva filla.
[Lovely, editorial Moll 2009; Jardins de Samarcanda 2019]
dESCLOFIA
Els pits com secalls. Els mugrons dues ametlles
amb gramenera i encara vol alimentar el món
la dona mare.
L’esquena corbada. I no és per besar la terra
és per enterrar-hi el ventre
la dona mare.
Els ossos de les víctimes són plany i cant
dins la seva oïda. Sàvia i només coneix el dolor del seu poble
la dona mare.
***
Repassa
les barques que es van enfonsar a la mar gran.
Els morts. Els
desapareguts. Les
vídues sense parpelles la
vagina esqueixada
condemnades a guardar amb sal
els crims dels homes.
Després s’arronsa dins la carcassa de la memòria
la dona mare.
[Sota el paraigua el crit, La fosca, Lleonard Muntaner editor, 2013]
Els cavalls peüngles sangonoses úlceres
a la pell bromera a la boca es fiquen
a les cases violen les dones mentrestant
jo reclosa en una pallissa
m’aliment de farratge
la panxa inflada a punt de donar
a llum un pollí.
[Tots els cavalls, LaBreu, 2017]
Sobre la massa mare
Massa mare: Mare massa extensió de terra remoguda per l’arada per les bèsties, sota el sol inclement de la memòria; tot per una llesca de pa o una llàgrima de llum.
Biografia
Neix el març de 1941 a Santanyí. La seva primera obra publicada és el recull de narracions Banc de fusta (Premi Cantonigròs 1965), en el qual aborda el tema de la incidència del turisme en la vida mallorquina. Més endavant publica 39° a l’ombra (Premi Sant Jordi 1967) i La festa de tots els morts (1974), novel·les inscrites, també, en el corrent del realisme social dels anys setanta. La dècada dels vuitanta és literàriament profusa per a Vicens: publica obres com Quilòmetres de tul per a un petit cadàver (1982, Premi Ciutat de Palma), Gelat de maduixa (Premi Ciutat de València-Constantí Llombart 1984) i Terra seca (1987), entre d’altres; a més, col·labora als suplements culturals de diversos diaris, com l’Avui i el Diario de Mallorca. El 1998 és nomenada presidenta en funcions de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, i el 1999 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. La incursió en l’àmbit poètic no arriba fins al 2009, any en què publica Lovely. El segueixen Sota el paraigua el crit (2013), Fred als ulls (2015) i Tots els cavalls (2017, premi Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia 2018 i Premio Nacional de poesia del Ministeri de Cultura espanyol 2018).
