Gemma Gorga és una de les poetes de l’antologia «Massa mare», a cura de Maria Callís i amb la proposta visual de Raquel Tomàs. Per a l’ocasió, ha escollit una tetera com a objecte per dialogar visualment amb els versos.

 



Raquel Tomàs 

Escric perquè...

Qui soc? Per què escric? Potser escric per esbrinar qui soc? Escriuria, si sabés qui soc? Massa preguntes, quan tot és senzill: soc, escric. O encara més senzill: ser, escriure. I pel camí, anar deixant caure històries, entrebancs i noses.
 

Tres poemes dins de l’antologia Massa mare

 

I aleshores ella

 

Amb farina i aigua treballava
el seu cos. Amb farina i saliva
concebia, inclinava, aprenia
que amb farina i dues mans s’arriba
al dúctil secret de la matèria.
Amb farina i llavis treballava
l’home fins a l’elasticitat
insuportable de la tendresa.
I aleshores lentament tastava
el seu cos, el pa que era el seu cos,
el pa que s’emmotllava tan bé
a les mans com la llum a la terra.

[El desordre de les mans, 2003]

 

Minut 41

 

S’esquerda i finalment es trenca el plat que em conté, el plat on em recullo cada nit, el plat que sóc, el plat on dono a menjar el que sóc. S’esquerda i finalment es trenca la paraula plat, que contenia la paraula jo, que contenia la paraula tu (mira quin escampall de lletres, com si també s’hagués trencat el diccionari). Tinc la certesa que sóc morta molt abans de contemplar el cos estès a terra. Qui m’ha deixat relliscar d’entre les seves mans, com una safata de porcellana ensabonada? Morir-se així com s’esmicola un plat. I contemplar l’ànima, càlida com sopa, sobre les rajoles que callen.

[Llibre dels minuts, 2006]

 

Aquelles taronges

 

Aquelles taronges que menjàvem per Nadal,
grans com el planeta més gran,
giraven en una rotació cerimonial
de dits i desitjos de dolçor
en fuga,
fins que la pela queia sencera
damunt el plat,
amb el pes que té l’abandó
quan és definitiu.

[Diafragma, 2012]

 

Sobre la massa mare


Sempre que tinc el privilegi de tastar un pa fet amb massa mare, em ve al cap la poesia. No seran el mateix? Fixem-nos-hi:

(a) Perquè una massa de farina i aigua fermenti, necessita escalfor i temps. Perquè un poema s’escrigui, necessita escalfor i temps.

(b) Donar-los escalfor i temps no és garantia de res. Tot se’n pot anar en orris sense que sapiguem per què: una variació en la temperatura, un fong inesperat, una lluna malastruga.

(c) La crosta del pa fet amb massa mare és robusta i cruixent, no apta per a dentadures malmeses o acostumades a farinetes. També la poesia ofereix una resistència inicial: cal un bon ganivet per arribar-li al cor, obrir-la, gaudir de la molla fragant.

(d) Ben guardat en una coixinera de cotó, el pa de massa mare dura molts dies. No cal dir res de la longevitat d’un bon poema, que dura i perdura i es manté sempre tendre.

(e) D’entre tots els menjars, quin alimenta més que el pa? I d’entre tots els gèneres, quin com la poesia?

De vegades és tan gran la meva confusió que unto la melmelada sobre la superfície daurada del poema, mentre rimo llesca i llesca en el dístic perfecte d’un entrepà.
 

Biografia


Gemma Gorga (Barcelona, 1968) és professora de literatura a la Universitat de Barcelona. Com a poeta ha publicat Ocellania (1997), El desordre de les mans (2003), Instruments òptics (2005), Llibre dels minuts (2006), Diafragma (en col·laboració amb el fotògraf J. Ramell, 2012) i Mur (2015), aquest darrer guardonat amb el Premi de la Crítica de Poesia Catalana 2016. Com a traductora, ha traduït el poeta indi de parla anglesa Dilip Chitre (Vint esmorzars cap a la mort, 2012) i el poeta nord-americà Edward Hirsch (Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes, 2016, amb E. Farrés). La seva darrera publicació és un llibre a mig camí entre l’assaig i el dietari titulat Indi visible (2018).

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA