N'han dit...

Mataró, 1977. Escriptora i traductora



Bel Olid es mou amb destresa en el gènere de relat, que ella anomena el seu “medi natural” i que se li presenta com a manera de processar, pensar i assumir allò que l’envolta, la preocupa i l’incomoda. Escrits durant els últims quatre anys, els setze relats queden recollits tancant una etapa. Olid hi explora moments de crisi individual i col·lectiva. [...] Olid busca desenterrar la potència que batega sota aquells personatges que sovint no són enlluernadors a primera vista. Personatges –la majoria dones i de múltiples localitats i edats– que no solen tenir un espai en la ficció. L’autora considera que “la vida des del marge és més interessant literàriament”. [...]

Si hi ha un element sempre present en la literatura de Bel Olid és el mar. I deixant de banda les referències biogràfiques, el mar esdevé en els seus relats una força amb veu pròpia i fluctuant. L’autora l’assenyala com a presència ambivalent. I no se m’acut millor síntesi del recull: com a llar llibertària pròpia i coneguda, és encisadora i reconfortant per una banda; com a vast abisme de violència i perill, és estimulant i inquietant, per l’altra.



No crec que m’equivoqui si dic que la joventut de Bel Olid ha estat ben madurada amb literatura de totes les èpoques i cultures. Alguns contes respiren l’atmosfera literària de Trabal i Calders, amb algunes ressonàncies kafkianes. Una veu directa, crua, sorprenent i prou sòlida per a creacions més ambicioses.

El tractament del sexe és l’eix vital de la majoria de narracions en què l’autora explica gairebé tot el que es pot amagar sota el que es coneix com la bona reputació humana. L’eix vertebrador és una fúria sexual que sempre sol estar molt per sobre dels sentiments. Les contradiccions en les reaccions de cada personatge són un colofó que arrodoneix la narració.


La novel·la [Una terra solitària] està escrita en una prosa àgil i fresca, que enganxa des del primer moment i que converteix la novel·la en una delícia esquitada adés i ara d’una banda sonora pròpia en català que és a la vegada un repàs de la música més contemporània i que de vegades serveix com a recurs d’unió a una història, la de la parella adulta, que es vol extremadament present. [...]

Olid va trenant amb mestria les tres veus i la seva successió en uns capítols curts on demostra un domini molt més que evident de la dosificació de la informació. El lector no pot deixar de llegir perquè al capdavall el que vol –i aquest és el gran mèrit de la novel·la– és saber què li passa a la nena protagonista, però també a la dona que travessa tot Espanya amb la família a sobre i a les dues dones adultes que malden per tirar endavant una relació que sembla extremadament complicada. És a dir, Olid ha aconseguit crear una novel·la rodona, on sota l’aparença d’una prosa senzilla i d’una estructura interessant, aconsegueix que el lector s’interessi per allò que vol explicar, que és molt. Perquè aquesta és una novel·la que parla, sobretot, de la supervivència i de la valentia. [...] A banda del valor de la supervivència i de la fortalesa, aquesta és una novel·la que ens parla del paper salvador de la cultura i de la lectura, perquè aquest és l’element que diferencia la dona adulta i final respecte dels seus avantpassats.


Ha dit...


La meva voluntat literària és estètica. Vull escriure sobre coses boniques i terribles. Aquests dos pols, el que és terrible i el que és bell, moltes vegades és la mateixa cosa. Si més no, també poder retratar d’una manera bella el que és terrible. Si no, encara és més difícil. Si és una realitat que no volem mirar, si no la retratem d’una manera bella és impossible. Jo vull escriure literatura, no vull escriure pamflets. Per a mi fer literatura vol dir una voluntat de bellesa i també la bellesa com a arma contra la impotència que deia abans. Poder trobar aquest estel vermell en el cel de tempesta.


Per a mi, traduir és un exercici molt important perquè em permet aprendre a dir el que realment vull dir. El fet de posar-me molts barrets em dóna versatilitat, em puc disfressar d’un altre i intentar adoptar-ne l’aparença superficial, i això m’ajuda a reconèixer què sóc i què no sóc.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra