Narrador català de l'exili avui pràcticament oblidat, Odó Hurtado és autor d'una reduïda obra d'estil clar i elegant, en la qual desenvolupa de manera especial el retrat psicològic de tipus femenins de la burgesia barcelonina de la preguerra i el primer exili. Guanyador del Premi Narcís Oller de 1954, Fastenrath 1957 i finalista del Premi Sant Jordi 1962, va ser col·laborador assidu de les revistes catalanes a Mèxic, on va viure des del final de la Guerra Civil i on hi va descobrir la seva vocació tardana de novel·lista.

Odó Hurtado va néixer a Barcelona el 1902, fill d'Amadeu Hurtado, un eminent advocat i important figura pública del tombant de segle. Odó va seguir els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, per després exercir l'advocacia per tradició familiar i gust personal. Cap als anys 30 va iniciar una curta carrera política, va ser elegit regidor i tinent d'alcalde de Barcelona per Acció Catalana Republicana i des d'aquest càrrec va viure de prop els Fets d'Octubre del 1934, pels quals va ser empresonat al vaixell Uruguay.

Arran de la Guerra Civil espanyola, es va exiliar a París i més tard es va instal·lar a Mèxic. A la ciutat de Mèxic va començar treballant a la llibreria Misrachi, feina que compaginava amb la de traductor, cosa que va fer despertar en ell un interès per l'escriptura que fins a aquell moment s'havia reduït a la figura del lector. A Mèxic progressa econòmicament en els negocis de banca i en la indústria, i a més col·labora de manera assídua en publicacions, especialment a la revista Pont Blau, on publica els primers contes. Entre els amics de l'exili mexicà destaquen els escriptors Vicenç Riera Llorca, Josep M. Miquel i Vergés, i Tísner, així com també Eduard Ragasol, Lluís Moles, Jaume Anton Aiguader, Dalmau Costa, Enric F. Gual, Jeroni Bertran, etc.

Hurtado escriu narracions curtes que tenen sovint com a element característic l'interès pels personatges femenins, com és el cas del recull de contes Unes quantes dones, Premi Narcís Oller (1954), i de les seves novel·les: L'Araceli Bru (1958) (Premi Fastenrath, conjuntament amb Manuel de Pedrolo, amb Un de nosaltres), Es té o no es té (1958), Un mite (1959), La condemna (1961) i Desarrelats (1964), que va quedar finalista del Premi Sant Jordi el 1962. En aquestes obres de prosa entenedora i estil volgudament clar, es desenvolupen els retrats psicològics de les protagonistes femenines en ambients burgesos barcelonins o de la comunitat catalana exiliada a Mèxic. A més de les novel·les, va deixar inèdites les obres de teatre Vendaval i Sinceritat, que van ser portades a escena a la capital mexicana.

Odó Hurtado va morir el 27 de juliol de 1965 a Barcelona; l'escriptor es trobava a la ciutat per qüestions lligades amb la literatura i preparant la tornada de l'exili de la família.

Hurtado és un narrador que va començar a escriure massa tard i que va morir massa jove per poder deixar una empremta més sòlida en la història de la novel·la catalana. La predilecció pels retrats psicològics femenins i els ambients burgesos de la Barcelona de preguerra en fan un escriptor de l'exili de difícil classificació.