Era fill d'una família de rics terratinents, que solia passar els estius a una possessió de Formentor, els paratges de la qual esdevindrien la font d'inspiració de molts dels seus poemes. L'oncle matern, Miquel Llobera, li donà a conèixer la poesia d'Horaci.

Pollença, 1854 - Palma de Mallorca, 1922. Poeta, traductor, orador i prosista

Estudià el batxillerat a l'Institut Balear de Palma (1866-1871), on tingué com a mestre Josep Lluís Pons i Gallarza, el qual li deixaria la petja de l'humanisme clàssic. Aquí va encetar una amistat amb Joan Rosselló de Son Forteza i Joan Lluís Estelrich. El curs 1872-73 començà els estudis de Dret a Barcelona, on s'afilià al catalanisme literari, liderat pels homes de la Renaixença: Marià Aguiló, Ramon Picó i Campamar, Jacint Verdaguer i Antoni Rubió i Lluch. D'aquests anys daten les primeres composicions en llengua catalana.

Els anys 1875-77 continua els estudis de Dret a Madrid. En aquest moment el prestigi del krausisme trasbalsa els fonaments de la seva fe religiosa. El 1878 viatja a París i, en tornar a Mallorca, llegeix els grans poetes francesos i italians. El 1879 descobreix les Odi barbare, de Carducci, la forma de les quals l'impacten, encara que en refusa l'esperit pagà que contenen. Durant aquests anys a Pollença se li desperta la vocació sacerdotal. La fe religiosa li provoca intensos escrúpols morals, per la qual cosa destrueix la primera redacció de l'oda "A Horaci" (1879) i refusa la traducció que havia fet d'Ovidi. El 1885 viatja a Roma per iniciar els estudis de Teologia i surt a la llum el recull Poesies. Són els primers poemes d'un romanticisme de to molt contingut i molt serè, dominat pel seny i la perfecció formal, modulat per la serenitat clàssica. En aquesta línia romàntica Costa manifesta dues constants temàtiques íntimament relacionades: el sentiment religiós i el sentiment del paisatge.

Aquesta visió del paisatge manifesta una influència de la poesia de Lamartine, com és el cas de "La Vall" (1873). Altres vegades, en alguns dels poemes més brillants, com "El Pi de Formentor" (1875), presenta reminiscències del to grandiloqüent de Victor Hugo. El paisatge que dibuixa el poeta és real, cenyit a la geografia de Mallorca, sobretot de Pollença i de Formentor; al cap i a la fi esdevé un paisatge literari, transcendit a la categoria universal, com a símbol de la Mediterrània. És un paisatge que reflecteix l'anhel d'infinit i el desig d'enlairar-se i acostar-se a Déu en una actitud beatífica. Costa i Llobera, a través de la poesia, assolirà el seu ideal de vida elevada, arrelada "dins l'altura", per defugir la insatisfacció de la vida quotidiana, tan característica dels romàntics i de Baudelaire. "El Pi de Formentor" simbolitzarà la visió del poeta com un ésser escollit, que s'alimenta de l'ideal.

Però, d'altra banda, alguns poemes d'aquesta època palesen una actitud malencònica i sentimental, inspirada en la poesia intimista de G. A. Bécquer, com es desprèn de la lectura de "Defalliment" (1876). El 1888 fou ordenat prevere i el 1889 es doctorà en Teologia a Roma, on s'amarà de classicisme. El 1890 retorna definitivament a Mallorca i escriu els tres poemes narratius «La gerreta del catiu»(1895), "Castell del Rei" (1896) i "La maina" (1897), que formen el volum de caire romàntic De l'agre de la terra (1897). Es tracta d'una poesia que recrea tant el llenguatge com els costums i la tradició cultural mallorquines. A De l'agre de la terra es decanta per l'ús de la mètrica popular com és el romanç, la glosa i la codolada. El 1899 publica Líricas, que és un recull de poesia en llengua castellana, escrit en metre clàssic, inspirat en els monuments de l'antiga ciutat de Roma.

Durant aquests anys llegeix Leconte de Lisle i el 1900 neix el gran poema narratiu «La deixa del geni grec», guanyador de l'Englantina en els Jocs Florals de Barcelona (1902). El 1901 l'Ajuntament de Pollença el proposa com a fill il·lustre. El 1902 és nomenat Mestre en Gai Saber i designat membre corresponent de la RAE. El 1903 edita Tradicions i fantasies, que aplega composicions escrites en èpoques diferents, de forma líriconarrativa i inspirades en les llegendes mallorquines. Algunes peces continuen la tradició narrativa, romàntica i llegendària, encetada a De l'agre de la terra, d'altres insinuen el nou corrent noucentista de les Horacianes, com "La deixa del geni grec". El 1904 presideix els Jocs Florals de Mallorca i pronuncia la conferència La forma poètica a l'Ateneu Barcelonès, on refusa tant la poesia basada només en la inspiració, com «la tendència massa retòrica i parnassiana, adoradora de les exterioritats de la forma»; proposa l'harmonia entre la forma i el contingut. Costa també és hereu de l'estètica de Torras i Bages, el qual reivindicava la necessitat de regir-se per un ordre, un equilibri i una harmonia transcendents, semblant a l'ordre natural de la vida.

El 1906 apareix Horacianes, que suposa un èxit clamorós a Catalunya. El mateix any pronuncia el discurs presidencial dels Jocs Florals de Barcelona i intervé en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 apareix el volum de noves Poesies, que recull l'edició de 1885 ampliada amb vuit composicions líriques provinents de Tradicions i fantasies i moltes d'altres d'inèdites. Algunes d'aquestes composicions novelles -com "La gran alzina de Mossa" o "Cala Gentil"- sorgeixen de la contemplació del paisatge i culminen en una reflexió ascètica. La primavera de 1907 Costa i Llobera inicia, amb un grup de mallorquins, entre els quals hi havia Maria Antònia Salvà, un viatge de peregrinació per l'Orient que culmina a Terra Santa. Costa anotà les impressions d'aquest viatge en les notes d'un diari, que foren l'esbós de Visions de Palestina (1908), inicialment denominades Croquis d'Orient. Són un recull de vint-i-sis odes en prosa, en les quals el poeta adaptà el versicle hebreu, basat en el paral·lelisme de conceptes o imatges, a la llengua catalana.

El 1908 pronuncia el discurs presidencial dels Jocs Florals de Girona, en el qual defineix «l'ideal de l'art europeu» com la fusió fecunda de «l'esperit romàntic amb el clàssic», el paradigma del qual és l'obra de Goethe. El 1909 és nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Desencisat a causa dels fets de la Setmana Tràgica, minva la seva producció literària, car ja només publica dos exercicis de Via-Crucis (1907-1908) i els Sermons panegírics (1916). També traduí algunes composicions esparses de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Victor Hugo, Lamartine, etc. Entre 1912 i 1922 tradueix els Himnes, de Prudenci, en els quals predominen els versos aguts enfront dels esdrúixols majestuosos d'Horacianes. Entre 1907 i 1911 traduí del francès Reynés Monlaur al castellà les novel·les Después de la Hora Nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas. El 1921 pronuncia al Museu Diocesà la que serà la darrera conferència: Dante Alighieri i la seva obra. El 16 d'octubre de 1922, mentre predicava el panegíric de Santa Teresa de Jesús, Miquel Costa i Llobera va caure fulminat enmig de la trona.

Un any després de la seva mort es publicaren unes Obres completes (1923-24) a la Il·lustració Catalana. El 1947 Editorial Selecta edità les Obres Completes, que inclou l'epistolari amb Joan Rosselló de son Forteza i Antoni Rubió Lluch. I el 1985 Bartomeu Torres Gost publica l'Epistolari de Miquel Costa i Llobera i Antoni Rubió i Lluch a Joan Lluís Estelrich. La poesia de Costa i Llobera representa la superació de la Renaixença i dels tòpics de la poesia jocfloralesca. Parteix del Romanticisme i enllaça amb el Noucentisme, tot passant lleugerament pel Modernisme. Sempre es va moure entre dues constants estètiques: el Romanticisme i el Classicisme. El Romanticisme de Costa manté la serenitat apol·línia i el classicisme d'Horacianes conserva en alguns moments aquell furor dionisíac, aquella espurna d'ímpetu romàntica jovenívola. Per aquesta raó, alguns crítics com Rubió i Lluch han dit que Costa era un clàssic del Romanticisme i un romàntic del Classicisme.

Copyright text © 2000 Edicions 62