N'han dit...

El pensament cultural i literari de Lluís Ferran de Pol va configurar-se entorn de l'experiència de guerra i exili que, com a tants altres de la seva generació, li va tocar de viure. Partia, però, d'unes actituds prèvies: la convicció nacionalista rebuda d'Antoni Rovira Virgili -concretament, de la seva Història Nacional de Catalunya- a qui anomena "mestre" i "formador". Afirma: "Si jo vaig prendre part a la guerra del 1936-1939, si vaig anar a un camp de concentració, si em vaig exiliar i si de retorn em dedicava novament al conreu únic de la meva parla, tot fou degut a les paraules guiadores del Mestre" ("Antoni Rovira i Virgili", El Maresme, 07/12/1982). D'ell va aprendre l'actitud constantment combativa, la identificació de la pàtria amb totes les terres de parla catalana i la base ètnica i històrica de la nació; és a dir les bases ideològiques d'un nacionalisme ben allunyat del confessionalisme i del tradicionalisme de la Lliga Regionalista que al meu poble prenia sovint característiques tan casolanes com depriments.

Jordi Castellanos. Pròleg a La ciutat i el tròpic (Barcelona, Laia, 1985)

La teva prosa és una de les més sòlides, normatives, equilibrades, assenyades, responsables i civilitzades del país, i completament a l'altura de les coses que es fan fora d'aquí. El teu català és correctíssim i, dintre d'una absoluta normalitat, d'una bellesa extraordinària. Em penso que ets més novel·lista que contista i al meu entendre, ho encertaràs encara més -que ja és dir- quan et decantis per la novel·la pròpiament dita. Pintes els personatges i els ambients amb una sobrietat, una força i una precisió absolutes, de mestre.

Carta de Salvador Espriu a Lluís Ferran de Pol (Barcelona, 17 de juny de 1956)

Ferran de Pol és un narrador nat. Sap interessar el lector en allò que conta, dur-lo amb seguretat a un desenllaç inesperat o previst, però que sempre us impressiona, tallar els seus capítols i els seus paràgrafs per a donar-los el ritme que requereix la narració. El Mèxic i els mexicans que ens presenta -parla, és clar, un lector que no els coneix més que a través dels llibres o de les evocacions verbals- impressionen per llur dramatisme, per l'obsessió que sembla dominar-los -amor, poder, mort- i arrossegar-los a un fi inexorable [...] Ferran de Pol demostra amb aquest díptic La ciutat i el tròpic, que la seva estada a Mèxic l'ha impressionat i que el seu talent natural d'escriptor hi ha trobat estímul i tema per a uns llibres que potser encara trobaran una continuació en obres ulteriors.

Rafael Tasis, "Dos llibres de Ferran de Pol", Pont Blau, núm. 43-44 (maig-juny 1956)

Al llarg de la seva obra, Ferran de Pol ha enfocat amb variants diverses el mite de l'heroi, enllaçant-lo amb una altra constant, el tema del fracàs. La indagació l'ha portat a mesurar la dimensió del mite en relació amb l'home i, així, ha recorregut a temes i motius clàssics, literaris o religiosos, fins a arribar al món mexicà. Ha recollit des dels grans mites cosmogònics o geogràfics fins a la simbologia precisa potenciada per aquestes concepcions (mar, pa, cavall, nombres simbòlics, animals, etc.).

Maria Campillo, "El conte: Lluís Ferran de Pol" dins M. de Riquer, A. Comas i J. Molas, Història de la literatura catalana (Barcelona, Ariel, 1989)


L'autor n'ha dit...

Naufragis, d'alguna manera és l'obra més representativa de la meva situació a Mèxic com a home i també com a escriptor. El protagonista, que ha experimentat la guerra, el camp de concentració i l'exili, viu a Mèxic una aventura que podria ser alliberadora, però que no ho és. Intervé en una vasta operació d'ajut a una zona devastada per la febre groga, i cau ell mateix, engolit per un medi hostil i abassegador. Convertida en índia per la indumentària, la terra i el lligam objectiu, una dona rossa d'ascendència francesa, entra en relació amb el refugiat que vol ajudar en una terra devastada. Els lligams antics, secrets, viscerals de dues velles pàtries -la francesa i la catalana-, s'interposen a la integració mexicana de la dona casada amb un indi. Un indi agònic, que lliga i repel·leix alhora els dos indoeuropeus. L'aquí -Mèxic- i allà -Europa-, s'interfereixen i lluiten davant un llit d'agonia i de mort.

Lluís Ferran de Pol dins Lluís Busquets i Grabulosa, "Lluís Ferran de Pol, de prop i de lluny", El Correo Catalán (06/10/79)


Ferran de Pol: l'escriptura i la vida (1911-1995)

Josep-Vicent Garcia i Raffi

El passat dia 19 d'octubre moria l'escriptor i advocat Lluís Ferran de Pol. Hi perdíem un excel·lent narrador i un soldat de Catalunya, dels Països de Llengua Catalana. Havia nascut a Arenys de Mar el 1911. Tingué una formació literària autodidacta i des de ben jove col·laborà a revistes i diaris locals, tasca periodística que ja no abandonaria mai. Escriu a la revistes arenyenques Oreig (1932) -que dirigia el seu amic Josep M. Miquel i Vergés- i Salobre (1935). Les seues col·laboracions són ressenyes, proses i alguna escadussera traducció. Forma tertúlia amb el dibuixant i bibliòfil Francesc Arnau i l'escultor Joan Barrera que li introdueixen en el món de l'art, tan útil per al seu treball a Mèxic. El seu primer conte publicat serà "Els hereus de Xanta" (1934) que guanya el premi de narrativa Joan Colom dels X Jocs Florals de l'Ateneu d'Arenys de Mar presidits per Joaquim Ruyra i Carles Riba.

Es llicencia en dret i mentre prepara oposicions a notaria, esclata la guerra del 1936. Fa d'instructor de les milícies populars i és destinat al front d'Aragó, com a component del cos de l'exèrcit central. Ja no deixarà de combatre als diversos fronts, inclosa la Batalla de l'Ebre on és ferit. Mentrestant, i no oblidant mai la literatura, la narració Tríptic (el sàtir-el frare-la donzella) obté el premi Narcís Oller de la Generalitat de Catalunya al millor conte escrit en català de 1937. No fou publicat, com altres mostres primerenques de la seua prosa, fins al 1964. S'hi veuen ja les bases estilístiques del bon narrador en què després es convertiria i l'ús del mite. El 1938 surt la seua traducció de L'olla d'or d'E.T.A. Hoffmann i recull notes per a un estudi sobre literatura cavalleresca catalana. Des de jove fou un lector apassionat pels clàssics catalans que admirava profundament i que, junt amb la Bíblia, rellegia.

L'etapa mexicana
Acabada la guerra és internat sis mesos al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló. Gràcies a les gestions del Comitè Britànic per als refugiats d'Espanya marxa a Mèxic, on viurà deu anys. Només arribar, gràcies a l'esperit generós que va tenir el govern de Lázaro Cárdenas, va col·laborar al diari El Nacional on publicarà durant els anys 1939-1940 uns articles sobre el final de la guerra i l'estada al camp de concentració. Va treballar com a periodista vuit anys escrivint sobre literatura, art -en dirigeix una pàgina monogràfica- i cultura amb una periodicitat setmanal. Especialment interessant és la lectura dels articles i ressenyes sobre les cultures pre-colombines que influiren tant en la seua obra. Aquestes col·laboracions a El Nacional van conformar el seu estil expositiu. Són articles informatius i didàctics per la seua claredat i ajuden al procés de transformació cultural que viu el Mèxic de la dècada dels quaranta. Per a Ferran de Pol el periodisme -ho digué més d'una vegada- fou una escola permanent d'escriptura -tot i que fóra en castellà.

Paral·lelament al seu treball com a periodista i estudiant de Filosofia i Lletres, Ferran de Pol serà un dels fundadors de dues revistes catalano-americanes: Full Català i Quaderns de l'Exili. La primera naix el 1941 sota la direcció de Josep Carner. Té uns continguts fonamentalment culturals que, a partir de la incorporació de Joan Sales, giraran cap a una reflexió política i nacional. Les diferències ideològiques i personals acabaren amb la publicació l'any següent. N'hi havia, però, la llavor d'una nova publicació: Quaderns de l'Exili (1943-1947). Aquesta revista de grup, fundada amb Joan Sales, prompte es convertirà en una de les més actives i importants. Hi defensa, amb un programa de sis punts, la unitat nacional dels Països de Llengua Catalana; la possible intervenció d'una unitat combatent catalana a la II Guerra Mundial contra els feixismes europeus i la consideració del Nacionalisme com un sentiment d'igualtat de tots els compatriotes. La revista suposà una nova reflexió -tal vegada la més innovadora de l'exili- sobre "el Desatre Nacional de 1939", el paper dels intel·lectuals i de la cultura catalana. Aquesta revista, o millor, les reflexions del grup marcaran profundament el pensament de Ferran de Pol i se'n mantindrà fidel al llarg dels anys.

El 1946 es llicencia en Filosofia i Lletres per la Universitat de Mèxic i aconsegueix el 1948 el grau de Maestro en Letras amb la publicació de Notas para un estudio de Ángel Guimerá. Aquest estudi és una nova lectura dels discursos i la poesia del dramaturg. Li interessa l'home i l'escriptor que opina públicament sobre política, catalanisme i que expressa les seues idees socials, religioses, etc.

A més, Ferran de Pol, com d'altres exiliats, tindrà tot un ventall d'ocupacions al voltant de l'escriptura. Publica -junt amb d'altres- una breu història de la II Guerra Mundial (1944), una guia turística de Cuernavaca (1948) o redacta entrades de diversos escriptors catalans per al Columbia Dictionary of Modern European Literature (1947), a més de fer ressenyes i articles per a la Revista de Filosofía y Letras de la Universitat de Mèxic. També tradueix al castellà obres d'Anatole France, Gustave Flaubert, entre d'altres.

Tota aquesta estada mexicana li va suposar un pas complet cap a la maduresa literària i personal. Ferran de Pol va quedar impactat per Mèxic. Com a escriptor significa l'assumpció d'una sèrie de trets temàtics, estilístics i culturals del país centreamericà reflectides en dues novel·les, un llibre de contes, una obra de teatre -inèdita- i diversos assaigs. Personalment, hi coneix Esyllt T. Lawrence -una filòloga gal·lesa amb qui estudià filosofia i lletres, col·laboradora a El Nacional i Quaderns de l'Exili- amb qui es casaria.

El retorn a Catalunya: la creació d'una intensa obra narrativa
Ferran de Pol retorna a Catalunya cap a les acaballes de 1948. Des del 1949 exerceix d'advocat a Arenys de Mar i Arenys de Munt fins a la seua jubilació (1988). El 1950 publica, per primera vegada després de l'exili, el conte "Boisard", a Antologia de contistes catalans (1850-1950) de Joan Triadú. És una narració escrita abans de la guerra, però on ja es veu la mestria del narrador i avança trets temàtics i estilístics posteriors. Tanmateix és el final d'una etapa. Durant la dècada dels cinquanta desenvoluparà el gruix de la seva obra narrativa. Mèxic en serà l'eix. L'escriptor no deixarà de parlar-ne fins que tracte d'explicar -des de diferents òptiques- el trasbals humà i cultural que l'ha suposat el país centreamericà. Així el 1954 apareix Abans de l'alba, que ja havia començat a Mèxic, i que és fruit del seu estudi i interès per les cultures pre-colombines. És la seua obra més llegida, ja que l'ús editorial la convertirà dinou anys més tard en un llibre per a l'ensenyament de l'idioma, amb un èxit considerable. Hi descobreix la cosmologia maia-quitxé a partir de la història contada a Popol-Vuh (llibre sagrat dels maies). En fa una reducció i una reescriptura. És perfectament construïda amb un bon treball d'hipertextualitat, qüestió originalíssima en la literatura catalana. Poc després publica La ciutat i el tròpic (1956) -que havia rebut el premi Víctor Català de l'any anterior- amb el qual "enceta una utilització del mite no ja per la fascinació del meravellós o l'ancestral, sinó com a component íntim, indestriable, de la realitat i de la condició humana." S'hi inclou una peça mestra: "Naufragis" i una excel·lent novel·la curta, El centaure i el cavaller. El 1960 surt editada Érem quatre. Narrada en primera persona per Pau, un exiliat català, s'usa el mite tolteca de Quetzalcòatl per explicar-nos la realitat. Hi ha una barreja d'aventura arqueològica i conflicte amorós amb un fons dràmatic de fracàs. El 1966 surt la seua darrera novel·la publicada, Miralls tèrbols, en què evoca el seu poble natal a l'època de la Dictadura de Primo de Rivera. Significa un canvi en la temàtica, l'ambient i, fins i tot, l'estil. Hi utilitza les tècniques tradicionals amb una narrativa que beu de l'anàlisi psicològica i del realisme amb el rerafons de la paràbola del fill pròdig.

El periodisme, l'assaig i la literatura infantil
A la dècada dels seixanta reinicia les seues col·laboracions periodístiques, únicament en català, a Serra d'Or, Tele-Estel, etc. Els seus escrits van des de la crítica literària al reportatge cultural o de viatges, sense oblidar l'opinió. A la fi de la dècada comença la seua participació contínua a Vida Parroquial d'Arenys, on té especial importància la secció infantil "Racó de la Mainada", una veritable antologia de la literatura universal destinada als infants. Alhora, serà temps també de conreu del conte infantil a Tretzevents i Cavall Fort. Són uns anys de treball de traducció reflectits en les novel·les d'A. J. Cronin (Enllà), d'Ernest Hemingway (El vell i la mar) considerada per Joan Triadú com una de les millors traduccions que s'han publicat de l'obra en qualsevol llengua, d'Anna Langfus (La sal i el sofre) i de Saunders Lewis (La corda del penjat), traduïda conjuntament amb E.T. Lawrence. També farà classes de català a Arenys de Mar i altres activitats culturals, com ara la direcció literària de la Discogràfica Vergara.

Els anys setanta obriran una època diferent -que abasta dues dècades- en l'obra de l'escriptor d'Arenys: l'assaig. El 1973 publica De lluny i de prop, volum on recull articles i treballs esparsos, i on reescriu en català part de les memòries Campo de concentración (1939). Aquesta reescriptura suposa un canvi ideològic. Ara hi afegeix una sèrie de reflexions, absents en el mecanoscrit original mexicà, pròpies dels plantejaments emanats de Quaderns de l'Exili. També reprèn el seu estudi sobre el dramaturg Àngel Guimerà amb la publicació de diversos articles i en 1976 guanya el premi Estudi sobre la vida i obra d'Àngel Guimerà de l'Ajuntament del Vendrell, amb Àngel Guimerà, l'home i l'escriptor, que roman inèdita. Escriu als diaris Avui, El Maresme, Diari de Barcelona, etc. Continua escrivint i publicant narrativa infantil: Sedna (1980), Entre tots ho farem tot (1982) i El gegant i el rabadà. Neu al parc (1993).

Però el que marcarà realment aquests darrers anys en l'obra de Ferran de Pol és l'absència de publicacions, l'obra inèdita.

Lluís Ferran de Pol inèdit
Una dels aspectes més cridaners de l'actual món editorial és la manca de publicació d'escriptors que no se situen en els paràmetres d'allò que diuen modernitat. El mercat editorial dels Països Catalans no accepta amb normalitat una obra com la de Ferran de Pol, ni com la d'altres escriptors de la seua o d'anteriors generacions. Tot allò que no siga literatura bàsicament destinada al mercat de l'ensenyament, o literatura feta per escriptors o escriptores amb una important presència als mitjans de comunicació, és poc acceptada per les editorials. A més, Lluís Ferran de Pol ha estat un escriptor que ha defugit de la reunió pública, dels esdeveniments sòcio-literaris i no ha estat mai amic de freqüentar els ambients culturals barcelonins. Tot això ha tingut un preu i, així, a hores d'ara encara queda massa obra inèdita. A més hom ha tardat dècades en reeditar alguns dels seus llibres, com ara Abans de l'alba i La ciutat i el tròpic, exhaurits fins el 1994 i el 1995 respectivament.

Fent una visió totalitzadora de l'obra inèdita -amb un valor desigual enfront de la ja coneguda- podríem assenyalar-hi les inacabades Llegendes del Popol-Vuh o l'obra de teatre La princesa que vivia a l'infern (1980), variacions del Popol-Vuh i d'Abans de l'alba. Ferran de Pol sempre estigué interessat en la literatura per a infants, per la profunda estima que els tenia. I escrivia amb la mateixa il·lusió i dedicació que la resta de la seua obra. Així escriu Vilacucut dels núvols (1984) que narra una història deliciosa de xiquets que descobreixen el món dels ocells. Pel que fa a la narrativa per a adults, l'última novel·la que havia estat treballant fins fa poc més d'un any és Jo, Ella i el Càntic (1986). Tot i que fou finalista al premi Sant Jordi i que era prevista la seua publicació -en conserva les primeres galerades- no arribà a imprimir-se mai. És la història d'amor i de mort de l'antiheroi Pere Talleda situada entre el Gal·les i la Catalunya dels anys seixanta.

Ferran de Pol era un home de projectes literaris que, malauradament, no acabava de desenvolupar. Així va dissenyar tot un cicle narratiu, que no va escriure, amb novel·les com ara Batalla de l'Ebre i L'afusellament del passat, que havien de formar part de la Saga del Somni i l'Amargor de la qual coneguem Miralls tèrbols. Pel que fa a la narrativa curta no són recollits en llibre diversos contes publicats i dispersos a revistes i volums col·lectius, a més d'inèdits que havien d'haver format part del recull Tres peixos i una peixera.

Dins de les grans ombres que té el lector sobre l'obra i la persona de Ferran de Pol hi ha un gènere que el públic desconeix com a propi de l'escriptor i que, en canvi, ell considerava ben a prop: el teatre. Als anys 60, esperonat per la situació literària del país i l'interès per la pràctica escènica, va assistir regularment a les estrenes teatrals i als interessants cicles de teatre llatí a Barcelona. En són testimoni els articles que va escriure a Tele-Estel i que posteriorment serien aplegats a De lluny i de prop. Era una afecció compartida amb Esyllt, la seua dona, i que els fa escriure pròlegs, articles o programes de teatre. Però Ferran de Pol no només el viu com a espectador sinó com a dramaturg. Així n'escriurà la seua primera obra Costa Brava que va optar, sense èxit, al premi Josep Maria de Sagarra (1963). A més i, dins el cicle temàtic d'Abans de l'alba, va escriure l'obra esmentada La princesa que vivia a l'infern.

Pel que fa a l'assaig hi ha dos noms que han estat presents en l'interès polític i literari de Ferran de Pol: Àngel Guimerà i Francesc Macià. Del primer ja hem parlat adés del seu estudi inèdit del 1976. Sobre el polític català, va escriure -engrescat per Joan Oliver- una biografia: Francesc Macià i el seu temps (revelació de l'heroi). Hi ha redactades les tres primeres parts del llibre que encara avui té interès, malgrat el temps passat i les investigacions històriques darreres.

Molts escriptors arrepleguen les seues col·laboracions periodístiques en forma de llibre. Incomprensiblement, a hores d'ara, no s'ha publicat cap volum que arreplegue aquests treballs publicats per Ferran de Pol al llarg dels anys setanta i vuitanta. Resten en l'oblit dels papers grocs dels diaris però segur que en formarien diversos volums. Alguns d'ells serien "Hores Britàniques" publicades al Diari de Barcelona, o també el grup d'articles sobre Arenys de Mar publicats a El Maresme, que ell projectà titular De la Placeta al Cementeri de Sinera. Menció a banda, és clar, serien els centenars d'articles de les col·laboracions en castellà a Mèxic.

Per acabar voldria esmentar-hi les cartes. Poques persones no reconeixerien com a part intrínseca de l'obra d'un escriptor la seua correspondència, aquest fragment de la literatura més personal. També Ferran de Pol n'escriurà i en rebrà moltes. Resta inèdit l'epistolari -entre d'altres- amb Salvador Espriu, Joan Oliver, Xavier Benguerel i Joan Sales, el seu editor, el seu company en les armes i les lletres.

Per als que hem tingut la sort de conèixer-lo ens quedarà també el Ferran de Pol oral, lúcid i irònic, però rotund. Un home que seduí els joves arenyencs amb les converses al seu emblemàtic despatx de Pas sota Estudi o a les tertúlies de la Biblioteca P. Fidel Fita. O un Ferran de Pol que als darrers anys, vull rememorar-ho ací, a poqueta nit i enfront de la nostra mar s'emocionava recordant la batalla de l'Ebre o s'esverava contra els bàrbars que volen desfer la unitat de la llengua catalana.

Després del traspàs, a tots ens resta la llum dels seus llibres, la llum futura dels nous lectors i les noves lectores dels Països Catalans.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra