Cada llengua té els seus mots inherentment poètics: sovint, amb la usura del temps esdevenen només "poètics" entre cometes. En el cas del català, encara que aquest tipus d'envelliment o de desgast al capdavall també arriba a produir-se, hi ha mots que serven, intocada, la majestat originària. Com deia Màrius Torres, "l'antic cristall guarda el perfum august". L'obra de Josep Carner, en el seu nucli més essencial, en el més perdurable, ens n'ofereix el repertori. I allò que, de fa molts anys, m'impressiona en la poesia de Jordi Pàmias és, precisament, la capacitat, genuïna i admirable, de fer poesia amb l'essencial dels mots poètics en català. Vera poesia i mots verament poètics; no pas cap còctel figaflor, ans la veritat terral, el que Guerau de Liost en diria "de l'agre de la terra". L'elegància combinatòria i la saviesa lèxica són també, i primer de tot, tria i guany del saurí del poètic. Acarat al moll de l'os, a l'espinada de la parla, hi descobreix besllums de l'absolut inefable.

Pere Gimferrer, "Els mots de Jordi Pàmias", Urc, 14 (novembre 1999)

Mirada globalment, la trajectòria poètica pamiasiana evoluciona i s'articula en uns cicles molt marcats i d'una gran coherència. El primer cicle correspon a l'obra escrita durant la dècada dels seixanta i és l'etapa d'aprenentatge i de formació. El segon cicle, el més intens i productiu, és el de la maduresa poètica i té dos moments prou definits: el primer moment, que abraça l'obra escrita durant la dècada dels setanta, es conforma com un procés de consolidació, síntesi i essencialitat poètics, que culmina i es clou amb Flauta del sol, segurament el poemari més genuí i aconseguit del poeta. El segon moment, potser el més desatès per part de la crítica, abraça la producció dels anys vuitanta i em sembla que cal caracteritzar-lo com un intent del poeta, ara ja segur de la seva veu i del seu domini del vers, per assajar una poesia pura en el sentit més absolut del terme, és a dir, essencial i ascètica, que recolza més en el joc extrem del llenguatge i la recerca de la Bellesa que no pas en l'experiència o la circumstància.

Xavier Macià, fragment de "Notes per a l'estudi sobre el procés de revisió en l'obra poètica de Jordi Pàmias", Urc, 14 (novembre 1999)

El fet de presentar la seva poesia demana una tombarella de situació. Fa quaranta anys mal comptats, quan el poeta començava a escatir versos amb consciència professional, l'edició en català sortia de les catacumbes imposades per la nit del franquisme. Érem lluny dels eixos més afinats de l'edició actual i el fet de publicar -encara més si es tractava de poesia i el poeta era novençà- podia convertir-se en una cursa d'obstacles i dificultats. Els llibres feien anys de cua a les editorials i n'hi havia molts que havien de suportar, estoics i pacients, una convalescència silenciosa al fons del calaix. Aquesta conjuntura, que s'allargà ben bé fins a mitjan dècada dels setanta, contribuí al desgavell cronològic de moltes trajectòries literàries, entre les quals la de Jordi Pàmias. Calculant-ho a l'engròs, només la meitat de la dotzena de llibres de poesia que ha publicat han sortit al carrer en el temps que tocava; l'altra meitat, sobretot els primers, ho han fet de trascantó. Aquesta desavinença entre el temps de creació i el de l'edició ha desorientat la recepció crítica de Jordi Pàmias.

Isidor Cònsul, fragment de "La poesia de Jordi Pàmias", Urc, 14 (novembre 1999)

Qui no perd la memòria, sembla dir-nos Pàmias, mai no mor. Tot aquest itinerari perdut, tot aquest ponderat eclecticisme, ens mena ara al seu últim i necessari Terra cansada, un poemari que sembla escrit des de la perspectiva dels anys i que crec que conté tots els elements propis de la seva poesia, com ha escrit Miquel Maria Gibert. Amb una riquesa formal resplendent i una fondària negra com un pou, obsessiva i esborronadora, s'hi diuen les barbaritats més grosses amb la música més subtil. Pàmias escriu sempre el mateix llibre, com fan els grans poetes, i el que va canviant és la perspectiva, la mirada cada cop més nua sobre les coses. La presència del paisatge evoca les estratègies romàntiques que Wordsworth esmentava al prefaci de les Lyrical Ballads, aquest procés d'empatia i de clara consciència del temps expressada a través d'un llenguatge lluny d'impostures: no és que el que diu el poeta a Terra cansada sigui un moviment analògic del que sent com a emoció recordada en tranquil·litat, sinó que és l'emoció mateixa, indestriable i fosa amb l'element contemplat, a la manera de Keats. La veu és el paisatge. I es mou, neix, creix i mor amb ell i en ell, com una fe. Què és, si no, la poesia?.

Txema Martínez Inglés, fragment de "Parla el mestre" (Avui, 26/06/04)