Ariany, 1945. Escriptor i periodista

Els carnissers revelaven un novel·lista ja armat per convertir en trama vívida el que podria haver estat la tesi d’un assaig: la transmissió de poders entre dos mons que s’odien, els antics senyors de Mallorca i els servidors esdevinguts propietaris de les seves terres. [...] Figura que La mort i la pluja són contes (i va rebre el premi Mercè Rodoreda de contes), però jo no el sé concebre sinó com un retaule. Al centre de tot, un poble i una família on s'ha produït la desgràcia de la mort del pare; la vídua és jove i té uns quants fills per pujar. Anirà alienant la terra per tal que ells puguin abandonar-la del tot: fer carrera, fugir cap a una altra vida. Poques coses he llegit que se m'hagin gravat tan fondament com el conte —la taula— on el germà gran descobreix que en cap mapa no hi surt el seu poble, que per tant el seu poble no existeix; i el nen es fa geògraf amb el propòsit d'esmenar la insofrible injustícia de no existir.

Sicília sense morts tracta, també, de formes de destrucció. Aquest cop els titelles que mou Frontera no són antics cuidadors esdevinguts predadors, ni pintors esdevinguts lacais de l'especulació, sinó "fills de" que han accedit al poder dels poders, al Govern amb majúscula, des d'on perpetuen pràctiques emparentades amb l'antiga i eterna cobdícia. Perquè funcioni tal cosa cal una parròquia abundant de "fills de" disposats a seguir-los la veta. Aquesta és la lliçó dels llibres de Frontera: que, en una societat corrupta, tot, sense excepció, es corromp. [...] Els protagonistes de Frontera fan una estranya companyia, perenne, molt més enllà del llibre. És la companyia que fan aquells que no són plans, que viuen escindits per un antagonisme o corcats per l'ambivalència. Així era el protagonista de L'adéu al mestre; així és Mateu Llodrà, un dels dos protagonistes de Sicília sense morts, per intercessió del qual es produeix la catàstrofe; l'altre protagonista, per cert, s'assembla curiosament a l'actual president del Govern balear. [...]

Guillem Frontera té un gran sentit del passat que aplica sagaçment al present: sap dur-nos a rastrejar, en les destruccions modernes, unes passions arcaiques amb capacitat d’adaptació —igual que les bactèries o les persones. La infància sorgeix de tard en tard en els seus llibres més polítics; la infància com a principi de tota cosa important. Sicília sense morts porta incrustat un bocí d'infància en un dels seus capítols, igual com porta la reminiscència d'altres seves novel·les, potser perquè Frontera, al cap d'un temps llarg sense escriure'n, reprèn possessió d'una obra que ha esdevingut un territori. Compresa entre dos cantons que es toquen com Guermantes i Méséglise, i que no sé si caben en les paraules pèrdua i pervivència, és l'obra d'un magnífic escriptor. Molts lectors no en coneixen l'existència, cosa gens estranya pel temps que corre i al lloc on som. Segons com t'ho mires, és al·lucinant; segons com, conté una virtut, que és la possibilitat de cabussar-s'hi i recórrer-la tota. Entrant per La mort i la pluja i sortint per Sicília sense morts, o entrant per L'adéu al mestre i sortint per Els carnissers: no importa. Seria tranquil·litzador que els seus lectors naturals ho fessin sense haver d'esperar el vingt ans après i el pas per fora que ha calgut que esperés, posem per cas, el seu primer editor.

Maria Bohigas. “Guillem Frontera o la història natural de les passions”, Cartes elèctriques (17/02/2015).