N'han dit...

Castalla, 1911 - València, 2000. Narrador, gramàtic i folklorista

Infància i vida familiar

Enric Valor i Vives va nàixer a Castalla el 22 d’agost del 1911. Va ser el segon de dos germans. El pare, Enric Valor i Amorós, i la mare, Dolors Vives i Amorós, componien una família culta i benestant, amb una biblioteca particular ben nodrida i freqüentada, que va influir poderosament en la formació del fill. Propietaris agrícoles, rendistes, els Valor tenien el domicili familiar en una gran casa del carrer Major de Castalla. Depenien, però, d’un patrimoni fràgil, i la seua situació era més prompte modesta dins del sector social preeminent de la vila. Van ser una víctima primerenca de les primeres convulsions dels nous temps: com que la vinya era el sector dominant de les propietats familiars, l’acció combinada de la fil·loxera i del bloqueig alemany de l’any 1916, que va afonar l’exportació de vi, els obligaria endeutar-se i, després d’uns anys de greus dificultats, acabarien perdent-ho tot.

La despossessió es va consumar l’any 1926, quan Enric Valor anava pels 15 anys. Va ser una amarga experiència que va marcar profundament el futur escriptor. En parlaria en la llarga entrevista Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor, de Rosa Serrano, i ell mateix en faria matèria literària en Temps de batuda, on el protagonista, Frederic Genovard, passaria per un tràngol idèntic en una edat semblant.

Elda, Alacant, Catarroja i València

Perdudes les terres i la casa familiars, els Valor van eixir de Castalla i van iniciar un llarg període de provisionalitat: primer a Elda (1926-1932) i, més tard, a Alacant (1932-1934), per a acabar definitivament a València, després d’un breu període a Catarroja. El jove Enric Valor no en va eixir derrotat, al contrari: les dificultats els van fer créixer i van fer d’ell un lluitador. No sols treballava per guanyar-se la vida i ajudar la família, sinó que també assumia plenament la seua nova condició social afiliant-se, el 1930, al Partit Comunista, i encara trobava temps per a diverses activitats alhora intel·lectuals i polítiques: col·laborava en la premsa (El Tio Cuc, El Luchador, El País Valencià, La República de les Lletres), publicava les primeres narracions curtes, es decidia a escriure una novel·la i es comprometia amb el valencianisme. (...)

La guerra

Per la seua edat, Enric Valor es va haver d’incorporar ben prompte a files. Ell mateix diria, diverses vegades al llarg de la seua vida, que va ser un soldat fidel a la República fins al darrer dia de la guerra. Personalment es va comprometre en la gestió d’una col·lectivitat agrícola en la Castalla natal. Aquella experiència li va servir de base després per a Temps de batuda i Enllà de l’horitzó, narracions en què el component autobiogràfic resulta decisiu: Frederic Genovard, protagonista de les dues novel·les i alter ego d’Enric Valor, patirà contradiccions, molèsties i situacions de perill greu, per la seua doble vinculació, afectiva i familiar, d’una banda, amb la classe social d’origen, la dels privilegiats, i ideològica, d’altra banda, amb la classe social dels explotats, amb la qual s’havia compromés políticament.

La postguerra

A la fi de la guerra, Enric Valor no desistiria de les conviccions i il·lusions que havia concebut els anys abans, almenys de les que va considerar essencials. Des de la primera postguerra es va integrar en la resistència cultural valencianista, mogut no sols per l’estima sincera que sentia per la llengua i pel país propis, sinó també pel fet que li permetia satisfer una passió personal profunda: la seua vocació literària.

Víctor Labrado. Enric Valor. El valor de les paraules. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2010.

Enric Valor, narrador a contrapèl

La narrativa d’Enric Valor és sens dubte una de les aportacions valencianes més singulars a la història de la novel·la i el conte catalans contemporanis. M’estic referint al desencaixament estètic respecte als models dominants. I no sols en el circuit literari català general, sinó fins i tot en l’estricte, i peculiar, valencià. Valor és un ja un home madur, de 42 anys, quan apareix el primer recull de contes, Narracions de la Foia de Castalla (1953), i de 49 anys, en traure al carrer la primera novel·la, L’ambició d’Aleix (1960). Però encara és més notable constatar que la seua vertadera irrupció com a narrador esdevé els anys vuitanta, ja en plena vellesa. La següent obra editada, que encapçalarà l’aparició sostinguda de l’autor, és la novel·la Sense la terra promesa, publicada l’any 1980, quan comptava ja amb 69 anys..

(...).

La primera novel·la de Valor en aquest període, Sense la terra promesa, apareix justament en el primer any de la dècada dels anys vuitanta. Ja ha passat la febre subversiva, però el corrent renovador s’ha imposat. I entre ambdós han aportat, i el segon continuarà aportant, la irrupció i l’assentament dels models narratius més actuals. La novel·la de factura tradicional, la seguida per Enric Valor, opac a totes les innovacions apuntades, era una illa enmig d’aquell mar literari en plena ebullició. Els joves narradors valencians tenien el punt de mira apuntat a uns objectius literaris molt diferents.

No pot estranyar, per tant, que la reacció d’aquests fos respectuosa però distanciada. Respectuosa per l’Enric Valor gramàtic i creador d’una magnifica llengua literària en les seues admirades recreacions rondallístiques, i, també, és clar, per l’esforç resistent patriòtic. Distanciada perquè la narrativa valoriana era vista com una mostra més d’aquella literatura tradicional contra la qual escrivien. Ell mateix ho reconeixia en una entrevista de 1985, quan, a la pregunta sobre per què els joves no el seguien, responia: «Tinc certa joventut en contra perquè no faig experimentalisme. No, ells fan altres coses, diferents». I hi afegia més avant: «Els jóvens no sé, s’enfaden perquè jo no em sotmet a les normes [es deu referir als nous models narratius]; ara veig que els va passant». Un dels membres destacats de l’anomenada “generació dels setanta”, Josep Lozano, després de qualificar la narrativa de la postguerra que havia pogut llegir de «productes estantisos (sic) que calia superar», afirmava que «Enric Valor venia d’aquells anys i el seu mestratge no va quallar», ja que «les meues [i les dels seus companys] preferències anaven per unes altres senderes». Molt diferent, com dèiem, és la reacció davant la seua llengua literària, tan admirada. Valor mateix en l’entrevista esmentada recordava unes paraules que Josep Piera li havia adreçat: «Em diu: “Jo em fix molt en el que tu fas. Has fet un gran esforç, has escrit en una llengua literària d’ací, basada en la nostra modalitat lingüística”». I de nou Josep Lozano recapitulava una presa de posició que sense perill d’equivocar-nos podem entendre com a generacional:.

«Tot i aqueixa prevenció als autors que ens precedien, induïda per l’afany de modernitat, he de reconèixer que amb la prosa de Meravelles i picardies, publicada per l’Estel, i després amb el text més complet de les Rondalles, editades per l’editorial Gorg, E. Valor va exercir sobre mi un gran encís, més que pel que contava, per com ho contava, sobretot pel seu gran domini de la llengua, pels seus recursos de llenguatge oral. [...] Un model que, com tantes vegades s’ha dit, establia un equilibri entre la unitat de la llengua i les peculiaritats valencianes, un model que aportava nova saba al patrimoni lingüístic de la nostra cultura, un referent molt vàlid per a tractar de confegir en la narrativa el procés d’identificació entre lector i text, que és un dels requisits indispensables perquè s’hi done el plaer de llegir, el plaer literari.».

En efecte, ni ells ni ningú no ha discutit ni pot discutir-li el lloc preeminent en la sàvia elaboració de la llengua literària. És un mestratge universalment reconegut. A partir de la proposta del policentrisme convergent, teoritzada per Sanchis Guarner, Enric Valor dóna cabuda literària a les solucions genuïnes del parlar valencià, sobretot al ric cabal lèxic. El resultat és una llengua literària personal, exuberant i legítima. La millor contribució, des del País Valencià, a l’establiment de la llengua literària catalana.

Vicent Simbor. “Enric Valor, narrador a contrapèl”, dins Enric Valor (1911-2000) in memoriam. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 2001.

Pròleg a Sense la terra promesa

A partir del XIX, almenys, tots els països cultes disposen d’una nòmina de novel·listes que han tractat d’elaborar una imatge de la seua societat. Amb un Balzac a la mà, un francès pot repassar la memòria d’una època determinada del seu poble. Com ho pot fer un rus amb Gógol, o un anglès amb Dickens... Ho poden fer, fins i tot, amb novel·listes que, sense ser res de l’altre món, han aportat la seua contribució al respectiu àlbum de família. Encara avui, quan la novel·la ha renunciat a ser, bàsicament, una representació de la vida, continua vigent, al marge de les diferents tendències d’avantguarda, la gran tradició clàssica. Ben mirat, per molt de soroll que armen els nouveux romans, el gros de la producció novel·lística contemporània, més o menys acostada als nous procediments literaris, és encara un document social..

Els valencians, ai las!, no comptem amb aquesta finestra oberta pels novel·listes. No podem abocar-nos, ni en castellà ni en català, al passat de la societat del nostre Vuitcents ni, fins i tot, a la societat del present nostre. Alguna rara excepció –les primeres novel·les valencianes de Blasco Ibáñez, sobretot– no invaliden la regla general..

El mal és que aquest buit ja no té remei. Vull dir que ja no podem fabricar, avui, l’equivalent del que haurien pogut fer els hipotètics novel·listes del passat. Ningú no va agafar la ploma quan calia per alçar acta –en un acte de creació literària– de la seua època. Ara, nosaltres no la podem reviure com a lectors...

Aquesta situació deficitària ha començat a corregir-se en els últims anys amb les noves promocions d’escriptors valencians, més preparats culturalment i més entrenats en la llengua literària que de la nostra llarga i raquítica “renaixença”. La prosa, tan poc conreada entre nosaltres, està entrant ja en una etapa de normalització, i amb ella la nostra memòria. Al capdavall, “la literatura és un esforç contra l’oblit”. Aquesta afirmació de Josep Pla resulta especialment justa aplicada a les diferents formes de la narrativa, començant per la poesia èpica. ¿Què va ser, per exemple, Homer per als grecs, sinó un constructor de la seua memòria col·lectiva? La nostra novel·la –la nostra cultura en general– només serà una realitat si som capaços de fer aquest “esforç contra l’oblit”.

Enric Valor ha triat el camí tradicional de la novel·la. Ho havia fet amb L’ambició d’Aleix. Ara hi ha tornat amb un projecte que no té precedents en la narrativa valenciana moderna. Perquè Sense la terra promesa no sols és una novel·la voluminosa, sinó que constitueix el primer bloc d’una trilogia que l’autor porta entre mans. Per aquest costat es situa ja en la tradició del roman fleuve, on es troben les manifestacions més típiques de la novel·lística europea.

Josep Iborra. Pròleg a Sense la terra promesa. València: Tàndem Edicions, 1991.

Coda per a crítics

El senyor Valor tenia una il·lusió, la de ser novel·lista, i la va dur a terme. Probablement no va passar amb nota l’assignatura que ell considerava pendent, la de ser un escriptor à la mode. Segurament no va jugar amb la polifonia del discurs amb l’habilitat d’altres narradors catalans. Ni va teixir amb suficient flexibilitat els desplaçaments temporals –prolepsi i analepsi– al llarg de la trama del relat. Tampoc va saber sempre dosificar amb efectivitat les seqüències narratives amb les descriptives i amb els aclariments imbuïts de didactisme. Però aquestes mancances no són decisives per al balanç crític final. Joan Fuster, segons refereix el de Castalla, ja li ho va dir, amb un consell ben assenyat, ple d’afecte: «Enric, mira, vols que et done un consell? No et preocupes tant ni de ser modern ni de fer coses estranyes. Sigues sincer amb tu mateix en narrar, i l’estètica o la tècnica que utilitzes serà actual, perquè tu ets un home d’ara.» (Serrano, 1995: 88).

Fuster tenia més raó que un sant i va pegar en el viu. També ho encerta Iborra (1997: 107) en aquesta sentència tan gràfica: «Ben mirat, per molt de soroll que armen els nouveaux romans –que ja han deixat de ser nous i ja no armen soroll– el gros de la producció novel·lística contemporània, més o menys acostada als nous procediments literaris, és encara un document social i moral». Doncs això és la novel·lística valoriana: un document social i moral de primer ordre, un homenatge a la geografia del país, una lliçó de llengua viva, l’aplicació del pensament il·lustrat més compromès, una contribució de pes a la memòria històrica dels valencians i una construcció ficcional sòlida que respon a la il·lusió tenaç, llargament mantinguda per un home que, de jovenet, ja somniava esdevenir novel·lista.

Vicent Salvador. Figures i esbossos. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2012.

L’obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals

Enric Valor i Vives (Castalla, 1911 - València, 2000) –així ho recullen les enciclopèdies– va ser novel·lista i gramàtic. Com a autor de L’experiment de Strolowickz (1931), L’ambició d’Aleix (1960), Sense la terra promesa (1980), La idea de l’emigrant (1982), Temps de batuda (1983) i Enllà de l’Horitzó (1991), ningú no en podria qüestionar ara com ara el notable protagonisme, d’Enric Valor, en la normalització de la novel·la valenciana contemporània; i, així mateix, la simple referència a obres com Curso de lengua valenciana (1966), Millorem el llenguatge (1971), Curso medio de gramàtica catalana referida especialmente al País Vaelnciano (1973), Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià (1977), La flexió verbal (1983), Temes de correcció lingüística (1983), Vocabulari fonamental (1988), Vocabulari escolar de la llengua (1989) o Expressions peculiars de la llengua: locucions i frases fetes (1993) fa innecessari qualsevol tipus d’aclariment respecte de les decisives aportacions que, al seu moment, el senyor Valor va fer a l’estudi, la codificació, la divulgació i la regulació gramatical de la llengua dels valencians.

Fa la impressió que Enric Valor, amb la seua obra polifacètica i monumental, provava d’omplir amb un titànic esforç personal els buits importants que, dins l’àmbit valencià, s’evidenciaven en la tradició lingüística i literària. Així, l’escriptor de Castalla va atendre, per un cantó, la necessitat d’adaptar criteris normatius a les especificitats lingüístiques valencianes, com també la necessitat paral·lela de divulgar una gramàtica on es recolliren tals criteris normatius –ortogràfics, morfosintàctics i lèxics– i, de més a més, la urgència de disposar, en narrativa, d’un model de llengua literària digne i equilibrat: respectuós amb els referits principis normatius i alhora còmplice amb l’expressivitat espontània i la vivacitat dialectal de l’idioma a les comarques valencianes.

(...).

Amb tot i això, el vessant més remarcable en l’obra de Valor potser no és ni l’un ni l’altre: ni el de lingüista ni el de novel·lista. Perquè amb la perspectiva dels anys, fa l’efecte que l’escriptor de Castalla és reconegut i recordat com a autor de L’ambició d’Aleix i del Cicle de Cassana; com a artífex de La flexió verbal, sí. Però sobretot –sobretot, sobretot, sobretot– com l’autor de les Rondalles valencianes: la singularíssima literaturització dels relats tradicionals.

(...).

Les trenta-sis Rondalles valencianes de Valor tenen un interés que va molt més enllà d’una pura fixació del patrimoni oral o el simple testimoni folklòric. Perquè l’escriptor de Castalla no és ni se sent un folklorista: no un folklorista a la manera, per exemple, de Francesc Martínez i Martínez, ambicionant rescatar i fixar en llibres tants elements de la cultura popular com resultara possible. En Enric Valor –ho formularem així– l’interés de les rondalles se centra principalment en la potencialitat literària: com a matèria primera d’un projecte personal en què l’arquitectura argumental dels relats populars aporta un pretext (una base suggeridora i consistent) per a fer progressar i desenvolupar l’instint narrador. I això d’acord amb unes estratègies discursives que faran, de les Rondalles valencianes, una obra original sense equivalències fàcilment recognoscibles en la literatura europea contemporània.

Joan de Borja i Sanz. “Rondalles de Valor”, dins Paper d’etnopoètica. Alacant-Barcelona: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014.