Ets a:

Josep Piera

(c) Toni Catany

N'han dit...

La generació dels 70


Abans d’entrar en l’examen particular de l’obra d’aquests poetes, convé advertir que tota aquesta massa de versos no respon a una mateixa inspiració. Només negativament hi trobaríem una característica comuna: el trencament amb l’anterior tradició del realisme històric. Solament en la poesia de Pérez Montaner (el més vell del grup) i en la de Cremades i Arlandis, hi apunta una intenció de denúncia social. De totes formes, però, el seu discurs no es presenta d’una manera objectiva i narrativa sinó que està molt marcat per un llenguatge de factura subjectiva. Per altra banda, parlar de «formalisme» –etiqueta avui en curs– a propòsit de tots aquests poetes resulta un poc desorientador. El «formalisme» de Josep Piera, per exemple, es troba molt allunyat del d’un [Joan] Navarro. El que sí que podríem constatar en la producció d’aquests poetes és la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, és a dir, sense altra finalitat que la de fer «litertura».

Beniopa, La Safor, 1947. Poeta, narrador i traductor



F[erran] Ros, [pseudònim de Josep Piera] en un comentari a Llibre de Meravelles, de V. Andrés Estellés, [Gorg n. 27, gener 1972] s’hi preguntava si encara no hi havia prou angoixa al món real, com «per a trobar-la també als poemes». Aquesta actitud, sense entrar en la seua valoració, evidenciava un cansament davant la reiterada via social i cívica? És possible. De moment, però, el compromís era el mot de consigna i, com ha dit encertadament Josep Iborra, «hi havia Raimon i la Nova Cançó: Raimon i tots els rapsodes que es van llançar pels camins del país amb una guitarra, van contribuir també, en gran part, a dissimular la manca d’una poesia. Ara, des del punt de mira de la història concreta del país, la cançó –bona o dolenta– ha estat la poesia viva d’aquells anys. El realisme «cívic» que [Lluís] Alpera demanava hi va trobar, ben mirat, la seva manifestació social més efectiva.»

El canvi d’orientació i el garbell del temps són ja evidents a l’antologia Carn fresca, preparada per Amadeu Fabregat, la qual en la primera part inclou [Josep Lluís] Fos, [Josep] Lozano, [Domènec] Canet i [Jesús] Huguet; i la segona allò que podríem dir «nova poesia». Aquesta divisió corresponia, segons A. Fabregat, «a la dicotomia realisme / no realisme». Al realisme li atribuïa compromís amb el redreçament del país, didactisme, presència d’un existencialisme humanista, manca de «preocupació per les eines lingüístiques o els aspectes formals de l’escriptura». I al no realisme, una decidida voluntat de millorar l’eina lingüística, un major acostament a la resta de la poesia catalana, pretensions de normalitat, subjectivisme, etc. Aquesta separació –en part didàctica– entre els uns i els altres va contribuir al plantejament de la polèmica realisme/formalisme, polèmica en principi necessària, però a la llarga clarament pertorbadora pel seu simplisme.

(...)

La nova promoció de poetes valencians –quasi tots nascuts després de 1945– tenen un cert aire de família, tot i la seua diversa procedència geogràfica. Així i tot, potser siga el rebuig del realisme el tret més definidor, encara que negativament, d’aquests nous poetes. Alguns havien rebut una formació castellana i havien iniciat la seua trajectòria literària en els rengles de la literatura espanyola. El canvi de llengua era una opció carregada de significat, de l’aspecte polític al literari, tot passant pel descobriment de les possibilitats estètiques de la llengua, fins aleshores només coneguda col·loquialment o d’oïda. Com ha escrit un d’ells, Josep Piera, «els joves escriptors descobrim, aleshores, la nostra pertinença a l’àrea cultural catalana, que tenim una llengua literària rica en expressió, capaç de vehicular, i expressar, el nostre problemàtic món». L’opció lingüística i el propòsit d’integrar-se plenament en la literatura catalana tenien un mèrit considerable perquè, com ha afirmat també Josep Piera, «la nostra sensibilitat poètica s’havia conformat amb lectures de més enllà de les nostres fronteres lingüístiques. El simbolisme i el surrealisme francesos; la Generación del 27 o, millor dit, Luis Cernuda i Vicente Aleixandre; els poetes metafísics anglesos d’una banda i els imaginistes d’altra, Ungaretti, Montale, Pavese i els novissimi italians; la recentment arribada poesia beat americana, ens oferien mons poètics que cadascú escollirà segons el gust, el temperament, la pròpia subjectivitat.» Després vindria la descoberta i la lectura apassionada dels Riba, Foix, Salvat-Pappasseit, Brossa, Vinyoli, Ferrater, Martí i Pol, Gimferrer, etc., i molt menys Espriu, Quart o el mateix Estellés. La lectura, finalment, dels nostres clàssics era el necessari retrobament amb una tradició viva i de gran qualitat estètica. Continua llegint...

Paraules clau d'aquest autor

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Josep Piera a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-piera>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       
       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra