Nabí, de Josep Carner

Jordi Cornudella

Als trenta-set anys, Josep Carner va emprendre la carrera diplomàtica i ja no va tornar a residir més a Catalunya sinó ocasionalment. Entre el 1921 i el 1938 va exercir diversos càrrecs a Gènova, San José de Costa Rica, l'Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, Brussel·les i París; des del 1939 fins al 1945 va viure exiliat a Mèxic, i a Bèlgica d'ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial i fins a la seva mort. Sembla que va ser a Hendaia (hi va residir des de l'agost del 1932 fins al maig del 1934) on va concebre la idea d'escriure un poema narratiu sobre la història del profeta Jonàs. Anys després, a Beirut (hi va ser entre el maig del 1935 i el setembre del 1936), Carner "trobà l'estímul de la llum i del paisatge" i va reprendre el seu poema; però, segons afirma ell mateix en la nota que encapçala la versió castellana de Nabí, publicada a Mèxic el 1940, no el va enllestir sinó "en la triste pendiente de 1938": "En aquel otoño parisiense, escribí prácticamente todo mi poema, fiel a mi nativa lengua catalana, contra la cual se encarniza hoy una Nínive pigmea."

Tal com avui el podem llegir, Nabí és un poema en deu cants, d'extensió i estructura desiguals, amb un total de 1.365 versos. La història que s'hi desplega és la del profeta Jonàs, seguint l'esquema amb què la presenten els quatre capítols del llibre homònim de la Bíblia. Al primer capítol, la paraula de Jahvè és adreçada al profeta perquè vagi a predicar a Nínive, però Jonàs fuig, s'embarca i és llençat a mar pels mariners per tal d'aplacar la tempesta que Déu els ha enviat; al capítol segon, Jahvè fa que un gran peix engoleixi Jonàs, i aquest, dins el ventre del monstre on passa tres dies i tres nits, eleva una pregària a Déu; al capítol tercer, la paraula de Jahvè és adreçada a Jonàs per segona vegada, i el profeta se'n va a Nínive i hi profetitza la destrucció de la ciutat, però els ninivites i el seu rei es converteixen i Déu els atorga el perdó; per fi, al capítol quart, Jonàs es queixa de la facilitat amb què Jahvè, compadint-se dels homes, ha desmentit les seves profecies apocalíptiques, però Déu l'alliçona per mitjà d'una planta que fa créixer i tot seguit asseca. A grans trets, i amb lleus modificacions que contribueixen abans que res a reforçar la coherència de la història, el contingut dels quatre capítols del llibre de Jonàs és reprès, respectivament, en els cants III, IV, VII i VIII de Nabí; en els altres sis cants, Carner amplia la peripècia del protagonista afegint-hi referències al seu passat i a la fugida inicial (cants I i II), dos episodis previs a l'arribada a Nínive (cants V i VI) i dos de posteriors a l'acabament de la missió del profeta (cants IX i X). Amb el tractament que dóna a l'apòleg bíblic i amb les modificacions que introdueix en la història, Carner aconsegueix que aquella "muy venerable leyenda" de sentit manifest (en termes del mateix poeta: "la irónica y dulcísima didáctica del perdón") assumeixi el caràcter colpidor d'un drama autèntic, en què el protagonista descobreix per ell mateix la veritable naturalesa de les forces en conflicte. Així, entre l'inici i el final del poema, hi ha un canvi decisiu en el marc conceptual en què Jonàs es mou: de la concepció d'un Jahvè distant, autoritari i intransigent, pròpia de l'Antic Testament, passa a la idea neotestamentària d'un Déu íntim que no es manifesta sinó en l'amor i en la pietat. Llavors, Jonàs, que ha passat tres dies i tres nits en el ventre d'un peix perquè es negava a seguir profetitzant càstigs que Jahvè no acabava mai de complir, veu finalment redimida la seva experiència en la mesura que li pot atribuir el caràcter de prefiguració de la mort i la resurrecció futures del Crist (amb la qual cosa, per fi, es mostra capaç d'anunciar una profecia certa: la de la vinguda del "primogènit nou").

Però aquest és tan sols l'estrat més aparent en la riquesa de sentits del gran poema carnerià. Per sota o per damunt, lligant-se estretament amb la peripècia del profeta, hi batega tota una gamma de motius característics de Carner, que sovint semblen néixer del xoc entre una visió optimista de la civilitzada vitalitat de l'home i un escepticisme serè sobre la seva capacitat d'entendre i de controlar la vida mateixa. Ara bé, el valor últim de Nabí en tant que poema màxim d'un dels més grans poetes de tots els temps no cal buscar-lo en el decantament que prenguin les interpretacions que se'n puguin fer, sinó en la pura generositat amb què el poema se'ns ofereix. Perquè tot en ell (les astúcies del ritme i la versificació, la saviesa amb què s'hi dosifiquen recursos narratius, teatrals i lírics i, sobretot, la pròdiga i constant administració de prodigis verbals) està al servei de la més genuïna i absoluta satisfacció del lector.

  • >>
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra