Pere Gimferrer

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)

Ha fet estudis inacabats de Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Ocupa un càrrec directiu a l'editorial Seix Barral. Ha traduït a l'espanyol Ramon Llull, Ausiàs March, Beckett, Sade, Joan Brossa, Gabriel Ferrater. Membre de la Real Academia Española (1985). Ha exercit la crítica literària a Destino, Serra d'Or, Ínsula, i ha col·laborat a El País i ABC.

Barcelona, 1945. Poeta, prosista, crític i traductor.


Entusiasta del cinema, també ha exercit la crítica cinematográfica a Film ideal. Mensaje del Tetrarca (1963) fou l'inici palpable de la seva activitat com a poeta. Amb Arde el mar (Premio Nacional de Poesía, 1966) aconseguí una relectura molt personal de l'experiència surrealista. A La muerte en Beverly Hills (1968), manté l'actitud experimental i avança cap una destrucció del llenguatge. Recollí a Poemas 1963-1969 l'obra espanyola. Tot plegat li valgué el reconeixement unànime com un dels poetes més originals nascuts després de la guerra civil i que més havia modificat el panorama literari espanyol per la innovació de les seves propostes.

En aquella època reivindicava les influències d'autors vius que coneixia personalment, com Vicente Aleixandre i Octavio Paz, així com els exemples llegits de Lautréamont, Lorca i Wallace Stevens. Va publicar una excel·lent Antología de la poesía modernista (1969). L'any 1970 escriví i publicà Els miralls, el primer llibre de poesia en català, que aviat fou seguit per Hora foscant (1972) i Foc cec (1973).

El seu impacte en la poesia catalana fou similar al que havia tingut en la literatura espanyola dels anys seixanta. La seva és una poesia discursiva, metaliterària, que assaja d'enllaçar amb moments de la tradició literària, el Barroc, les avantguardes. Explora, a partir d'una poètica de l'instant, les fronteres tènues entre realitat real i realitat artística. Posteriorment publicà L'espai desert (1977), premiat amb la «Lletra d'or». Seguint l'exemple de T.S. Eliot planteja un poema extens, travessat per una estructura subterrània, de reflexió amorosa, sexual, en un seguit de motius verbals i manipulacions temporals. En mots de Juan Goytisolo "cada secuencia poética se consagra a los distintos motivos de disidencia del poeta respecto a la realidad que le oprime".

El 1981 recollí tota l'obra anterior a Mirall, espai, aparicions, que incloïa un llibre nou, Aparicions. El 1991 donà a conèixer el poema escènic Francesc Fontanella (1971), en el diari Avui. Posteriorment publicà dos reculls, El vendaval (1989) i La llum (1991), en els quals domina la nota visual, l'epigrama. Mascarada (1996) és un llarg poema unitari en el qual, amb un rerafons parisenc (paisatge i referències literàries), insisteix en temes de l'experiència amorosa, arribant a extrems de cruesa i provocació. El darrer llibre publicat, L'agent provocador (1998), es llegeix en diàleg amb l'anterior. Les proses poètiques són una reflexió sobre com el jo es fa autoconscient en l'escriptura, el pas del jo actiu al jo reflexiu, combinat amb detalls autobiogràfics.

Com a prosista és autor d'alguns textos molt originals: el Dietari. 1979-1980 (1981) i Segon dietari. 1980-1982 (1982). Són els articles que publicava regularment al diari barceloní El Correo Catalán. Hi ha uns temes recurrents: l'actitud de refús i de silenci que caracteritza els intel·lectuals en determinats moments de la història; la crítica del poder i la política; el poeta i l'artista en aprenentatge constant; la voluntat de definir el moment cultural català; les evocacions personals literàries, artístiques, cinematogràfiques. Ha aconseguit -en mots de Josep M. Castellet- una gran troballa: la "simultaneïtat històrica". També ha escrit una novel·la, Fortuny (1983), premi Ramon Llull. Ha escrit assaig literari: Radicalidades (1978), Lecturas de Octavio Paz (1980) en espanyol; en català destaquen La poesia de J.V. Foix (1974), les antologies de Marià Manent i Joan Brossa (1980), i el pròleg a la poesia de Màrius Torres.

També ha escrit assaigs sobre Max Ernst, Antoni Tàpies i Joan Miró. Aquests textos són una crònica de lectures, homenatge a escriptors i artistes, aportacions originals -en el sentit de personal- des del punt de vista de la crítica literària i d'art, però, alhora, indagacions fonamentals sobre la pròpia escriptura. Ha publicat cinc volums d'obra completa.

  • Donants de veu
  • Poesia dibuixada
  • Massa mare
  • Música de poetes
  • Premi LletrA