Ets a:

Francesc Fontanella

Francesc Fontanella

Francesc Fontanella i Garraver

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)


Poeta i dramaturg del barroc

Barcelona, 1622-Perpinyà, 1681/85. Poeta i dramaturg. Va doctorar-se en dret el 1641 a Barcelona. Amb tota la família implicada en el moviment secessionista, el 1642 va arribar a superintendent d'artilleria en el bàndol francòfil de la guerra dels Segadors i el 1643 va acompanyar el seu germà Josep al Congrés de Münster. El 1652 va haver d'exiliar-se a Perpinyà. En morir la seva segona dona, va ingressar a l'orde dominicà (1657) i el 1660 va ser ordenat sacerdot. Entre 1663 i 1673 exercí com a professor de dret canònic a la Universitat de Perpinyà i el 1673 va arribar a prior del convent de Sant Domènec de Perpinyà.

La seva producció literària, vinculada al barroc, té clares influències de Góngora -el model de les Soledades és visible en alguns fragments d'Amor, firmesa i porfia- i Garcilaso de la Vega -«Oh dures fletxes de mon fat rompudes...», «Dolces despulles quan lo cel volia...»-. Les seves tècniques poètiques són les habituals de la poesia cultista: hipèrbatons, antítesis, al·literacions, enumeracions, metàfores, etc. Utilitza un registre lingüístic forçat, ple de neologismes i molt castellanitzat.

La principal característica de la seva poesia és l'exagerat sentimentalisme, unit a un interès per la temàtica bucòlica -influència clara de Garcilaso. En aquest sentit, Fontanella intenta adaptar la mitologia bucòlica -nimfes, nàiades, pastors, etc.- a la geografia catalana, més concretament a la barcelonina -Tibidabo, Besòs, Llobregat- i a la rossellonesa. Les característiques esmentades són especialment visibles en el recull de romanços anomenats Giletes, escrits, sembla, al Rosselló en la seva joventut, i en els quals la deliqüescència sentimental arriba a l'extrem, principalment per l'abús dels diminutius.

Ara bé, encara que el gruix de la seva poesia és fonamentalment amorós i bucòlic, va conrear també altres gèneres i temes típicament barrocs, com la letrilla satírica i paròdica, el romanç heroic, burlesc o mitològic, la recreació de cançons populars, etc., i també, ocasionalment, els temes obscens o escatològics. Fontanella destaca per la seva habilitat en molts aspectes compositius i en el plantejament i l'estructura de les seves obres majors.

Va escriure dues obres de teatre: la Tragicomèdia pastoral d'amor, firmesa i porfia (cap a 1643), completada amb una lloa, un entremès i un ball, i la comèdia mitològica, d'inspiració més o menys calderoniana, Lo desengany. La lloa presenta un interessant aspecte de manifest: Fontanella hi fa una defensa de la llengua i exposa la voluntat de contribuir a la seva «il·lustració», omplint, amb les seves obres dramàtiques, el buit de l'inexistent teatre culte en català de caràcter profà.

Pel que fa a la producció en prosa, només en coneixem el panegíric fúnebre de Pau Claris (1641), que és una bona mostra d'oratòria cultista. La seva abundosa producció de circumstàncies -emblemes o jeroglífics per a celebracions oficials, elogis preliminars de llibres, sentència de les justes poètiques en honor de sant Tomàs el 1658, etc.- demostra que, en la seva època, va gaudir d'una gran consideració com a escriptor.

La seva influència, potser no tan evident com la de Francesc Vicent Garcia, es clara en els autors de la Renaixença: connecta amb el bucolisme dels primers romàntics, com Rubió i Ors i Martí i Cortada. Modernament, l'edició crítica de les seves obres ha estat abordada per Maria-Mercè Miró.

Si vols citar aquesta pàgina...

Actualitat literària sobre Francesc Fontanella a LletrA, la literatura catalana a internet (Universitat Oberta de Catalunya)

<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/francesc-fontanella>

 
   

multimèdia sobre l'autor

més

       

també t'interessarà...

       
>>
Poesia dibuixada
argus, els millors continguts literaris a internet
>>
Viquilletra