En qualsevol moment de la seva vida Eugeni Xammar semblava que ho havia viscut tot. El 1933 el jove periodista Domènec de Bellmunt, durant una llarga entrevista, l'interroga: "Us queda alguna altra il·lusió per realitzar?". I ell contesta: "La primera il·lusió ve a ésser com una premissa. Ja em comprendreu que em convindria, com el pa que em menjo, poder gaudir, amb una certa tranquil·litat, de la meva caseta de l'Ametlla...". Però no va poder ser. Tenia 45 anys i ja havia explicat mig món i encara li quedaven 40 anys de vida per continuar explicant-lo.

Barcelona, 1888 - L'Ametlla del Vallès, 1973. Periodista, diplomàtic de carrera i traductor

Xammar, tant per a la generació de preguerra, com per a la de postguerra, és un nom permanentment admirat. El 1967 a la revista Mirador el crític Joan Triadú escriu: "Eugeni Xammar, personatge totalment llegendari per als qui tenim menys de cinquanta anys, periodista famós i home a qui m'agradaria conèixer". I la llegenda no s'atura. Just un any abans de morir, el 1972, la jove Montserrat Roig l'entrevista per a Serra d'Or i queda captivada per aquell "llop sentimental i escèptic". Però és que gairebé cinquanta anys abans, el 1927, un Josep Pla jove, energètic, apassionat, la deixa anar com mai a la Revista de Catalunya: "En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat" (part de la correspondència es troba al llibre Cartes a Josep Pla). El de Llofriu va ser un dels seus grans amics i també qui el va batejar cristal·linament: "superperiodista".

Xammar és de tot: home fet a si mateix, amb "tarannà rodamón", políglota (parla set llengües i n'escriu cinc), amb "esperit observador d'una agudesa extraordinària", ràpid, ben informat, d'escriptura elèctrica. Sempre veia el que havia de passar. Ell és el prototipus de periodista modern. Ell portava escrit a la cara què havia de succeir al planeta. I, és clar, ho explica.

El saltataulells d'una empresa de manufactures de cotó esdevé periodista als 16 anys. És el 1904. Un jove de "cabellera lleonina" debuta al setmanari catalanista La Tralla, una d'aquelles publicacions de combat que es tancaven i obrien d'un dia per un altre: de Tralla en sortirà Metralla. Xammar s'ha fet un nom i una ploma. El periodista Jaume Passarell, company dels primers inicis periodístics, ho va veure de seguida: "era un periodista extremista". Sempre més enllà dels límits. A El Poble Català, el diari que volia aplegar el republicanisme catalanista, ja va començar a enlairar-se amb els seus articles de punxó polític i social: impetuosos, transparents, originals.

Però la Barcelona de Setmana Tràgica de 1909 no lliga amb aquell jove: és, realment, l'any 0 de Xammar. Aquí comença a viure al món. Marxa a Buenos Aires i treballa als diaris La Argentina i El Diario. I d'aquí cap París (de 1910 a 1912) a fer la bohèmia. El 1913 queda seduït per Londres. Farà traduccions, entrarà a la redacció del Manchester Guardian, serà l'home d'El Día Gráfico, "corresponsalejant" amb Julio Camba, Ramiro de Maeztu o Salvador de Madariaga. Tot mentre esclata la Primera Guerra Mundial.

I aquí està ell: enviat especial –al front francès i a la flota britànica– de La Publicidad i l'agència Iberia. Belluguet, ensuma, remena i troba enfocaments originals, vius, audaços: un vol en biplà, damunt els vaixells, darrere la motxilla els soldats... El periodista sap emmarcar la realitat, prem el disparador i la instantània és nítida, interessant, i... és notícia.

Amb la Gran Guerra l'oftalmologia periodística s'enfoca i Catalunya s'emmiralla a Europa. El país entra per l'arc del triomf del periodisme: Xammar, les cròniques d'Agustí Calvet (Gaziel), i tot els joves que, com Pla, vindran darrere. Ells importen les tècniques i mètodes de treball del periodisme modern, professional, rigorós, sintètic, de dades, matisos, de riques fonts d'informació, de tuteig amb la realitat. Però aquest model, amb accent saxó, farà desembarcar Xammar a la premsa catalana. El 1918 retorna a Barcelona com a redactor en cap de la revista aliadòfila Iberia i corresponsal del diari nord-americà The World. A més, la Guerra també serà font d'inspiració per a Xammar. Escriurà un breu, punyent i, novament, visionari assaig (molt desconegut adés i ara) que amb el títol ho diu tot: Contra la idea d'imperi.

Amb 30 anys, la vida de Xammar és com una notícia: neix i mor cada dia. De 1919 a 1922 treballarà a Madrid (El Sol, Fígaro i La Correspondencia de España) i a Ginebra, com a redactor de la Societat de Nacions. Amplificarà els contactes, les fonts d'informació, els amics, les experiències, els articles... I tornarà a olorar la notícia: Alemanya.

L'estada d'Eugeni Xammar a Alemanya de 1922 a 1936 és l'etapa més brillant per al periodista però la més trista per a la persona, i ell ho flaira: Europa i Catalunya s'ensorraran. Xammar es convertirà el 1922 en corresponsal de La Veu de Catalunya i el 1924 de La Publicitat, els dos diaris catalans més importants i homologables a la premsa europea. Retratarà, com ningú, l'Alemanya ferida de guerra, el país que gestarà el nazisme, L'ou de la serp (amb aquest títol estan recollides part de les seves cròniques alemanyes dels anys vint): els pobles enfonsats, el renaixement de Berlín i una llegendària entrevista al futur: Adolf Hitler. L'entrevista la farà amb Josep Pla, i junts –el de Llofriu a partir de 1923 és corresponsal mòbil per Europa de La Publicitat– recorreran Alemanya i bona part d'Europa (a l'obra Periodisme hi ha un recull d'articles sobre aquella època).

Però el 1931 Xammar mira Europa i torna a veure "la cruïlla de camins", "el camí de la pau i el camí de la inquietud". Mira Catalunya i clissa que la República és només "un llampec que venia a il·luminar un cel ple de pressentiments tètrics". Xammar sempre percep abans que tot passi: amb un titular, amb una frase. I ara li ha canviat la cara. Com a corresponsal del diari Ahora i d'una cadena de capçaleres americanes relatarà l'ascens, triomf i devastació del nazisme com pocs periodistes: la bogeria dels mítings, el boicot a les minories, les campanyes d'esterilització, l'espectacular aparell de propaganda nazi... (aquest període s'aplega en l'obra Crónicas desde Berlín), però a Catalunya també trobaran problemes els seus articles.

El gener de 1936 comença a escriure al setmanari satíric El be negre "un dels millors periodistes catalans" sota el pseudònim de Peer Gynt. Xammar, des de centenars de quilòmetres de distància, carrega contra tot: ja anuncia un cop d'estat militar i l'agitació social dels anarquistes: l'amenaçaran de mort. Europa i Catalunya es tornen moribundes. El periodista ha de fugir de l'ambaixada espanyola a Berlín on és cap de premsa. A París l'esperen la mateixa ambaixada i el mateix càrrec. Col·labora amb la Generalitat exiliada i treballa per a l'agència nord-americana Associated Press.

Xammar és un supervivent, però, sobretot, és un professional del demà. A inicis dels anys cinquanta marxarà a Washington per fer de traductor a les Nacions Unides. I tornarà, anys després, a Europa per fer tasques similars a l'Organització Mundial de la Salut, a Ginebra. Des dels dies dels desastres col·laborarà en diverses publicacions catalanes de l'exili. El seu nom ja és llegendari: mític, llunyà, virtual.

El 1973 té 85 anys i mor a la casa familiar de l'Ametlla del Vallès, on ja passava llargues temporades des de la seva jubilació, el 1971. Xammar no ha quedat "inèdit", com profetitzava Josep Pla, però part de la seva vida, de tot el que va veure i explicar pel món, encara s'ha d'olorar al paper i vola per l'aire (les seves memòries queden recollides a Seixanta anys d'anar pel món i també se'n pot llegir una biografia a Periodisme? Permetin! La vida i els articles d'Eugeni Xammar), segurament perquè, com va dir el seu amic arran de la seva mort, Xammar vivia "del futur".

Copyright del text © Francesc Canosa Farran