Fer públic
Josep Pedrals
El conreu de la poesia com a afició privada és digne d’encomi.
El conreu de la poesia com a afició pública és una gosadia.
La desvergonya de qui proclama als quatre vents la seva veueta té el valor de l’audàcia, que a nivell de qualitat poètica pot no voler dir res, però a nivell cívic i social és una afirmació rotunda que té preu.
Manifestar-se com a generador de valors artístics, fer-se visible i notori, vol dir també entregar-se a l’ús de tothom, crear una entitat identificable sobre la qual es podrà considerar, opinar i jutjar.
“Seràs objecte d’amors, d’odis i de burles”.
La poesia privada treballa amb una resposta futurible i la poesia pública treballa amb aquest futurible i amb un present. Fer públic també vol dir construir una concurrència, treballar uns espectadors, donar forma a un auditori. L’exercici de present és l’estructuració d’aquesta trobada entre cadascú i el seu públic: entre l’espectador i l’expectativa.
Enguany, doncs, per al dia de la poesia catalana a internet, exposem la intrepidesa perquè el públic l’assaboreixi i faci d’àrbitre i de gormand. Presentem veus incipients (algunes prou distingides) perquè cadascú hi trobi confort estètic per a les seves inclinacions o sotrac sorprenent per a les seves inquietuds.
Tots són poetes nats després de l’any 1980, eclosionats en les primeres passes del segle XXI.
No tingueu clemència!
Tingueu sindèresi!