Desenvolupament de la literatura infantil i juvenil a Catalunya

David Madueño

La creació d'una literatura genèricament concebuda per al públic infantil i juvenil és un fenomen recent. Les noves teories psicològiques i pedagògiques del darrer segle consideren la infància i l'adolescència períodes diferenciats de la vida adulta. L'escola, l'espai per al desenvolupament de l'individu en el seu camí cap a la maduresa, utilitza el llibre de text com a element transmissor del coneixement. El llibre, doncs, es converteix en una eina educativa, creada per a codificar, a través de l'escriptura i la lectura, els continguts més adequats. També la lectura literària aconsegueix introduir-se en l'àmbit escolar i ésser considerada part fonamental en l'aprenentatge infantil i juvenil, aportant el tractament de temes d'àmbit universal i, sobretot, un gust pel valor estètic. La literatura esdevé una activitat plaent a la vegada que personal i creativa, exigeix del lector una implicació en la recreació imaginativa dels seus continguts. Finalment, l'infant i l'adolescent exerciten una actitud crítica respecte el text, que neix de la incipient capacitat d'abstracció que els caracteritzarà com a adults.

Les primeres passes en la recerca de textos adients als lectors més joves provenen del segle XIX, sobretot pels nous plantejaments en el camp de l'educació del racionalisme. L'esperit dels romàntics i la seva feina de recuperació del folklore popular seria la principal font de recursos per a les lectures inicials. Charles Perrault, Hans Christian Andersen i els germans Grimm, com tants d'altres, es dedicaren a recuperar i reescriure els textos de la tradició oral -rondalles, contes, cançons-. Aquest tipus de narració és molt estandaritzada, amb un component moral i didàctic ben evident. Una estructura senzilla facilitava la seva transmissió i popularitat, convertint-se ben aviat en una eina d'entreteniment i d'aprenentatge. Paral·lelament, determinades obres de la literatura europea, malgrat que no anessin dirigides a cap públic en concret, van obtenir un ressò molt destacat entre els lectors més joves: el relat d'aventures (Robert Louis Stevenson, Jules Verne, Alexandre Dumas) i el conte modern (Lewis Carroll, Carlo Collodi, J.M. Barrie) són els gèneres més recurrents, convertint-se alguns d'aquests textos (L'illa del tresor, Peter Pan i Wendy, Els tres mosqueters) en clàssics que seran reeditats, una i altra vegada, en col·leccions d'àmbit juvenil. En cap cas no són obres mancades d'un interès literari, però el gènere fantàstic i l'estructura del viatge iniciàtic -metàfora de les etapes que condueixen el jove cap a la maduresa-, esdevindrien elements suficients per convertir-les en lectures interessants pel públic més jove. D'altra banda, aquestes novel·les es basen en contextos històrics i coneixements científics o culturals que es divulguen amb l'excusa del plaer per la lectura.

Però la concepció d'una literatura específicament dirigida al públic infantil i juvenil esdevé un fenomen característic del segle XX. Les transformacions socials que van comportar la industrialització, un nou model social que propugnava l'escolarització com a dret comú i l'aparició de nous corrents ideològics i pedagògics, fonamentaren l'interès per crear uns textos específics a les necessitats i possibilitats dels seus lectors. Tot i que la fantasia i l'aventura continuaran essent gèneres recurrents i populars, a la vegada que no dirigits exclusivament al públic juvenil -Michael Ende, Roald Dahl, Antoine de Saint Exupéry, J.R.R. Tolkien-, els canvis històrics i socials -la Segona Guerra Mundial, la marginalitat urbana, els conflictes racials- provoquen el naixement d'un corrent de realisme crític. Els gèneres de la literatura "adulta" són readaptats i reinterpretats en clau infantil i juvenil. Així, els joves lectors aprenen a entendre el món per si mateixos, a la vegada que prenen com a referent literari uns textos que, per la seva codificació, els han de preparar per, quan arribi el moment, introduir-se en altres lectures més exigents.

Les primeres iniciatives a Catalunya
El 1899 es funda l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (APEC), una de les primeres mostres de l'interès pel sector pedagògic que prové dels corrents de renovació europeus. La rondalla popular, recuperada al segle XIX per la Renaixença, es converteix en el model literari infantil per excel·lència. Poc després, el 1904, Josep Maria Folch i Torres fundaria la revista En Patufet, degana a Catalunya d'una manera de concebre la literatura infantil molt específica.

Des del populisme literari i cultural, Folch i Torres va difondre un model moral basat en la tradició, a través de relats novel·lats que prenien el gènere d'aventures europeu -Les extraordinàries aventures d'en Massagran- i obres de teatre basades en el folklore català -sens dubte, la més rellevant seria Els pastorets. L'èxit va animar Folch i Torres a iniciar una "Biblioteca Patufet", editant tot de contes infantils, ja fossin catalans o europeus. Seguint la línia de Folch i Torres, el mercat es bastirà amb iniciatives com "La rondalla del dijous" o les populars Rondaies mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover.

La constitució de la Mancomunitat de Catalunya va suposar una empenta per a la pedagogia i per a la difusió de la lectura. Es creà una Xarxa de biblioteques i una escola de bibliotecàries, així com una col·lecció anomenada "Llibres per a servir de lectura a les escoles de Catalunya". Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat, aglutinaria sota la seva figura el col·lectiu intel·lectual dels noucentistes, amb Josep Carner i Eugeni d'Ors al capdavant, per impulsar un projecte de país a tots els nivells, prou documentat i fixat. El seu rastre es pot trobar en el mateix programa ideològic de la literatura noucentista, entesa com una branca més en la construcció d'una Catalunya moderna, realitzada a partir d'un model estètic, polític i social molt determinat. Tota la feina feta per la Mancomunitat, però, va esfondrar-se amb la dictadura de Primo de Rivera, a partir del 1923. Els seus efectes es poden evidenciar en la desaparició fulminant de determinats projectes editorials: els textos de Josep Carner o Carles Riba, publicats per l'Editorial Muntañola en edicions molt acurades, profusament il·lustrades per Lola Anglada, Xavier Nogués o Joan Junceda entre d'altres; la traducció de clàssics juvenils al català a l'Editorial Catalana; la revista La Mainada, una resposta a la línia populista de En Patufet, que comptava amb petits relats de Joan Salvat-Papasseit; la revista Virolet, editada per en Folch i Torres, a la recerca d'un nivell literari més exigent i que comptava amb les col·laboracions de Josep Carner, Carles Riba, Joaquim Ruyra o Carles Soldevila.

El 1931, amb la proclamació de la República, la Generalitat va prendre el relleu de govern català a la Mancomunitat. L'Estatut de Catalunya, aprovat el 1932, fou l'estructura jurídica per organitzar l'autonomia del país a tots els nivells. En el camp de l'ensenyament, el Consell de Cultura de la Generalitat s'encarregava d'editar textos didàctics en català. La producció editorial va dirigir-se més específicament al camp didàctic. L'Editorial Joventut, per la seva banda, va apostar decididament per la traducció de llibres juvenils que, en aquell moment, triomfaven arreu d'Europa: el Llibre de fades d'Arthur Rackham, Peter Pan i Wendy de J.M. Barrie o Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi.

Com en qualsevol altre camp de la cultura catalana, l'edició de textos literaris infantils i juvenils fou tallada de soca-rel per la Guerra Civil i la posterior dictadura del general Franco. A partir del 1946, el règim franquista iniciaria una tímida permissivitat a la publicació en català de textos acceptables per a la censura: la reedició de les novel·les de més èxit de Folch i Torres; la col·lecció "Rondalles", de l'Editorial Ariel -quatre volums de narracions populars il·lustrades per Elvira Elias i Montserrat Casanova; o la reedició dels clàssics juvenils editats per la desapareguda Editorial Catalana, aquest cop a càrrec de l'Editorial Selecta. A València, Enric Valor publicava les Rondalles valencianes.

La represa dels anys seixanta
Fins la segona meitat del segle XX, el règim franquista no matisa els seus plantejaments respecte a la supressió de la llengua i la cultura catalana. El món editorial aprofita les escletxes d'aquest moment per remprendre la feina de publicació regular en llengua catalana. El camp de la literatura infantil i juvenil es beneficia d'un replantejament i d'una modernització que prové d'Europa, però que s'inicia dins l'escola catalana. Els pares i els mestres organitzen un moviment de rebuig al model educatiu del règim, centralista i totalitari, proposant una renovació pedagògica a l'escola que es basi en els nous corrents pedagògics i socials europeus. A la pràctica, però, la normalització del català com a llengua escolar no arribaria fins la caiguda del model dictatorial i la instauració de la democràcia. Mentrestant, tots els esforços per editar llibres infantils i juvenils en català es van basar en tres iniciatives: la publicació, el 1961, de la revista Cavall Fort -aglutinadora dels futurs professionals del món editorial infantil i juvenil-; la fundació de l'editorial La Galera i la creació dels premis Josep M. Folch i Torres i Joaquim Ruyra de literatura infantil.

Les noves propostes literàries abandonen el model rondallístic de les anteriors dècades, iniciant una renovació temàtica i estilística basada en la reformulació de gèneres "adults" en clau infantil i juvenil: la novel·la negra, la novel·la històrica, el realisme crític? Tot això facilita l'aproximació a la literatura d'un públic potencial que, fins llavors, s'havia reduït dràsticament per l'escolarització en castellà i la prohibició del règim a la publicació en català.

El zoo d'en Pitus (1966), de Sebastià Sorribas, guanyadora del premi Folch i Torres, es convertiria en un autèntic fenomen de públic en aquests primers anys de la represa. La novel·la pren el model del "llibre de colles" característic d'Enid Blyton per narrar com un grup d'infants organitzen un petit zoo al barri. El seu objectiu és recollir prou diners per ajudar el petit Pitus a pagar una costosa operació que li salvarà la vida. Així, l'obra de Sorribas converteix el joc infantil en un motiu de solidaritat i de presa de consciència, un model que popularitzaria en gran mesura l'èxit de la seva obra.

La novel·la d'aventures també obté un important ressò amb les aportacions de Joaquim Carbó. Escriptors actuals com Pau Joan Hernàndez o Rafael Vallbona consideren La casa sota la sorra (1966) una de les millors novel·les juvenils catalanes i un impuls personal per a dedicar-se a l'escriptura de literatura juvenil. Els arguments que empra Carbó són coloristes i trepidants, amb un gust per l'exotisme i l'ecologisme, que ha donat peu a adaptacions en còmic del seguit de novel·les que continuaren la trama de La casa sota la sorra: El país d'en Fullaraca (1979), Els bruixots de Kibor (1981) i La casa sobre el gel (1982).

Tampoc cal oblidar un altre dels pioners del gènere, Josep Vallverdú, guanyador el 1963 del premi Joaquim Ruyra amb Trampa sota les aigües. La seva novel·la Un cavall contra Roma (1975), fou de les primeres iniciatives en introduir un context històric dins el gènere d'aventures, amb un èxit evident que va animar altres autors: l'alta edat mitjana catalana a L'ocell de foc (1971), d'Emili Teixidor, o la guerra de la independència a La història que en Roc Pons no coneixia (1980), de Jaume Cabré.

No obstant això, ben aviat s'utilitzarien gèneres més moderns que, des de la ficció, introdueixen elements de reflexió sobre la realitat. Un dels èxits més absoluts de la literatura catalana juvenil és, sens dubte, Mecanoscrit del segon origen (1974), de Manuel de Pedrolo, del qual s'han venut centenars de milers d'exemplars. Inscrit en l'univers de la ciència ficció, Pedrolo hi narra les peripècies d'un noi i una noia, únics supervivents de l'espècie humana. Les seves experiències i reflexions introdueixen un punt de vista crític sobre ecologia o relacions socials.

La novel·la negra, a banda de ser una vessant més modernitzada i urbana del gènere d'aventures, també permet introduir la crítica social. Un dels precursors és la paròdia sobre el prototipus del detectiu privat a Felip Marlot (1979), de Joaquim Carbó. Però l'esclat de la novel·la negra com a gènere de consum juvenil s'esdevindria amb No demanis llobarro fora de temporada (1987), d'Andreu Martín i Jaume Ribera. La seva narració àgil i directa es nodreix d'un retrat dels ambients humils de la ciutat per on es mouen els seus protagonistes. La investigació d'un jove aficionat a les pel·lícules de detectius privats, a qui tothom anomena Flanagan, l'introduirà per casualitat en una perillosa espiral de problemes familiars, crim organitzat a petita escala i, al capdavall, xantatge i pederàstia. El seu èxit va provocar que els seus autors publiquessin un seguit d'entregues que reprenien els embolics del protagonista.

El realisme, doncs, s'introdueix amb força aquests darrers anys. Els problemes juvenils són abordats des d'òptiques properes als lectors, amb un ús de tècniques innovadores -la fragmentació del discurs narratiu, el dietari, el psicologisme. Gemma Lienas, amb Cul de sac (1986), que introdueix el problema de les drogues, i Així és la vida, Carlota (1989), o Mercè Company, amb La imbècil (1986), assenten les bases d'aquesta novel·la social i juvenil que, al llarg dels anys, ha anat sumant un gran nombre de títols. Les seves característiques han fet que rebi el nom de "novel·la d'institut" i que sigui, no només a Catalunya, a tot Europa, un dels corrents dins la literatura juvenil més populars. Un dels més prolífics conreadors de la novel·la realista catalana actual és en Jordi Sierra i Fabra.

La fantasia, però, no ha deixat d'interessar els autors de literatura infantil i juvenil, encara que proposant reformulacions que passen per un realisme fantàstic, en la línia de la narrativa de Pere Calders. Mercè Canela recuperaria les formes del conte popular amb Els set enigmes de l'iris (1984) i, basant-se en la fantasy anglosaxona, escriuria El cercle d'Ouroboros (1992). L'obra de Miquel Obiols es caracteritza per l'ús de l'absurd: Ai Filomena, Filomena! (1977). També Pep Albanell -de vegades amb el pseudònim Joles Sennell- incideix en el realisme fantàstic i l'experimentalisme a La guia fantàstica (1977), mentre que matisa la seva proposta amb un aprofundiment psicològic i sentimental dels personatges a El barcelonauta (1976) i Dolor de rosa (1984). En tot cas, aquests i d'altres autors presenten la realitat sota nous prismes narratius, amb un gust pel joc literari i la ironia que ha tingut una bona acceptació.

Malgrat les dificultats, doncs, la producció de literatura infantil i juvenil s'ha anat assentant per, posteriorment, créixer amb l'arribada de noves iniciatives editorials. Cal destacar Cruïlla -amb la seva col·lecció "El Vaixell de Vapor"-, Edicions de la Magrana -amb la col·lecció juvenil "L'Esparver"-, o Empúries. També, des del món de la crítica, Teresa Colomer, Caterina Valriu o Andreu Sotorra des de les pàgines del diari Avui, han realitzat tot d'estudis necessaris, encara que la premsa no se n'ha fet gaire ressò: només podem destacar la revista especialitzada en literatura infantil i juvenil Faristol.

Després de la represa dels anys seixanta i la recuperació d'un públic lector, la literatura infantil i juvenil catalana s'enfronta al repte del creixement sostingut i l'interès per destriar la qualitat per damunt de la quantitat. En aquest sentit, el Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana que s'organitza des del 1997 ha anat recollint les opinions de diversos professionals.

Teatre i poesia
La novel·la ha estat el gènere per excel·lència de les lectures dels més joves. Caldria, però, fer una ullada a les propostes en el camp del teatre i la poesia.

Malgrat les iniciatives del Noucentisme, la poesia no ha disposat de prou recorregut per madurar les seves propostes i formar els lectors més joves en l'hàbit poètic. Cal destacar, però, Museu zoològic (1963) i Bestiari (1964)de Josep Carner; Espígol blau (1980), un recull de poemes tradicionals anglesos, traduïts per Marià Manent; Marina (1986), d'Olga Xirinacs, Bon profit! (1986) de Miquel Martí i Pol i Música, mestre! (1987), de Miquel Desclot, tots tres poemaris editats a l'efímera col·lecció "La Poma Verda" de l'Editorial Empúries. Seguint aquesta darrera iniciativa, l'Editorial Cruïlla es va proposar el passat 2003 iniciar una col·lecció poètica, anomenada "Vull llegir poesia", que recupera obres d'autors clàssics adreçats als primers lectors -El cargol, de Josep Carner; Barques de paper, de Salvador Espriu; o El sol es pon, de Narcís Comadira.

El teatre ha obtingut un arrelament més estès entre el públic més jove. És evident que, ja sigui amb actors adults o representat pels propis infants, és una eïna lúdica molt interessant. La cultura catalana té una gran projecció a través del teatre, sorgit de les capes més populars i promocionat a través de l'amateurisme. Josep Maria Folch i Torres fou l'autor més prolífic de peces teatrals per a joves, amb una obra tan assenyalada com Els pastorets. També cal destacar l'èxit d'El retaule del flautista (1970) de Jordi Teixidor. Les iniciatives més actuals, però, són diverses: les col·leccions de teatre (Teatre Edebé o Taller de teatre de La Galera); les adaptacions d'obres clàssiques, per exemple El cavaller Tirant (1971) de Maria Aurèlia Capmany, El màgic d'Oz (1981) de Francesc Alborch; els grups teatrals, com ara Claca, Ara va de bo, Cucorba, Comediants; els espectacles de titelles o de pantomima; els grups de teatre amateurs; i, finalment, entre d'altres, els Cicles de Teatre Cavall Fort.

  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • Viquilletra