Poesia és l'aventura personal de Josep Palau i Fabre. La revista nasqué el 1944, amb la voluntat de dreçar la línia de conducta poètica, de mantenir un cert rigor intel·lectual i, sobretot, entroncar amb una certa filiació interrompuda. Com digué el mateix Palau i Fabre a la contraportada de la reproducció facsímil de la revista (Proa, 1976):

"El títol Poesia em semblava representatiu del que, en aquell moment, jo considerava el nostre motiu de lluita essencial. Potser també hi havia, sota aquell títol aparentment innocu, un cert aire de repte al país que havia assassinat Lorca, que tenia empresonat Hernández i que havia obligat a exiliar-se tants i tants poetes. Ara se li dreçava la poesia, com un espectre venjador."

La qualitat formal fou una de les característiques de la revista. Pel que fa als textos, la tria vingué una mica condicionada pels contactes de Palau i Fabre. Així, és una revista força diversa, però amb una certa voluntat de mantenir la modernitat, com es pot comprovar especialment al número 3 amb un text de J.V. Foix, on defensa la poesia-experimentació, basada en el simbolisme i el surrealisme. En general, la llista d'autors estrangers citats o traduïts és bàsicament francesa: Apollinaire, Aragon, Lautréamont, Éluard, etc. Per això es reivindica el surrealisme, present al número 13, amb una simptomàtica portada, on es reprodueix la mà de Miró sobre els Textos del vident de Rimbaud i es transcriuen fragments del primer i segon manifest surrealista.

Pel que fa a la literatura catalana, hi abunden els textos del promotor de la revista, Palau i Fabre . En aquest sentit, cal recordar que aquí es publicà per primera vegada el seu sonet "Paradís atroç", que no va agradar gens a la gent del país, i que va fer que l'amenacessin, en certa manera, de renunciar a l'adquisició de la revista. Al costat, però, de Palau i altres nois que aleshores començaven en aquesta mateixa vaia "provocativa", com Joan Perucho o Jordi Sarsanedas, també podem trobar-hi d'altres autors, com Clementina Arderiu, Carles Riba, Joan Triadú, Joan Barat, Salvador Espriu, etc., de caràcter totalment diferent. A més, cal destacar la reivindicació que Palau inicia de la figura de Rosselló-Pòrcel .

El 1945 Palau marxa a França amb una beca. Com que la feina realitzada era excessivament personal, Poesia morí després de vint números de quatre pàgines cadascun i fou substituïda, en part, per una altra empresa, en la qual també col·laborà Palau i Fabre amb un grup d'universitaris: Ariel.

Copyright © 1999 Ediuoc/ECSA