Dau al Set tingué un precedent: Algol. Aquesta fou una revista d'un únic número, publicada l'any 1947 pel grup format per Joan Brossa, Josep Ponç, Enric Tormo, Jaume Mercadé, Francesc Boadella i Arnau Puig. La publicació tingué un cert aire demoníac i provocatiu, tant pel nom "Algol" (nom donat pels astròlegs àrabs al diable), com per un dels textos de Brossa, "La presència forta", que podríem considerar com el manifest de presentació del grup: denúncia de l'ambient encarcarat i incitació a la revolta.

Aquesta revista va servir per a connectar amb Antoni Tàpies i Modest Cuixart i produir així la revista Dau al Set, que començà a sortir a partir del setembre del 1948. El grup fundador el constituïren Joan Brossa, Arnau Puig, Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats, el qual tenia cura de la confecció i impressió de la revista. Segons Arnau Puig, s'hi poden distingir tres etapes: els primers quatre números del 1948; des del gener del 1949 fins al final del 1951, etapa en què predomina la il·lustració, abunden els números monogràfics i s'hi pot veure especialment la influència de Brossa; i des d'aquesta data fins el 1955, en què, un cop ja dissolt el grup, Joan Josep Tharrats continuà fent la revista tot sol i hi introduí complements de les activitats del "Club 49". Únicament les dues primeres etapes són considerades fonamentalment com la revista Dau al Set.

La voluntat general de la revista és de trencament total amb l'ambient i la presa d'una posició surrealista en el terreny literarioartístic i, secundàriament, d'una ideologia existencialista i, posteriorment, marxista, en el terreny ideològic. El primer número, monopolitzat per Brossa, presenta un text, a manera de manifest, en què es declara la voluntat d'anar endavant i de trencar amb la situació confusa.

En contrast amb Poesia i Ariel, Dau al Set és plenament avantguardista. No en va el Museu d'Art Modern de Nova York l'ha classificat entre les vint primeres revistes avantguardistes publicades durant aquest segle.

A diferència de les altres, és profusament il·lustrada i les il·lustracions tenen tanta o més importància que el text. En la primera etapa, alternen els articles científics i filosòfics amb la literatura màgica de Brossa. La segona és d'una compenetració total entre literatura i plàstica, com es pot veure en el número de gener-febrer del 1949. El magicisme n'és la constant en els dos terrenys. A més, hi ha una diversitat més gran: es comença a introduir la figura de Cabral de Melo, hi ha intervencions dels personatges cabdals de l'avantguarda de preguerra: Foix, Gasch, Miró, etc., entra a formar part del grup J.E. Cirlot, hi abunden els articles panoràmics sobre l'art d'avantguarda (realitzats en castellà) i Joan Brossa hi publica diferents exponents de la seva producció (teatre, proses, odes, romanços, etc.)

A causa d'una sèrie de divergències, els components del grup se'n desentenen i Tharrats continua sol al front de la revista. No obstant això, es fornirà de dibuixos i textos del nucli fundador de la revista, tot i que la línia dominant serà una altra: augmenta la presència del castellà i els números dedicats a la simbologia, hi ha més varietat d'artistes, es parla de folklore i de jazz, i es fan homenatges a les avantguardes històriques.


En conclusió, Dau al Set és essencialment diferent de la resta de publicacions de l'època, pel seu esperit de modernitat, el seu trencament amb el passat (únicament té en compte algunes de les figures de preguerra connectades a l'avantguarda), la seva concepció global de l'art i el seu lligam a un únic corrent estètic: el surrealisme.

Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA