Ariel

Glòria Bordons (Universitat de Barcelona)

Iniciada per Josep Palau i Fabre, juntament amb Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié, Ariel fou una revista de durada més llarga. Fins i tot s'hi poden destacar tres etapes: entre el maig del 1946 i l'abril del 1947, considerada per M.C. Ribé com a etapa de cohesió; entre el juny del 1947 i juliol del 1948, època en què s'incorporen escriptors més joves com Alexandre Cirici, Joan Perucho o Jordi Sarsanedas; i, després d'un període d'interrupció (d'agost del 1948 a juny del 1950), sortiria encara durant una darrera etapa fins l'any 1951 amb plomes encara més joves, com Albert Manent i Joaquim Molas.

La revista pretenia fer una revisió del passat amb tot el rigor que calgués, per tal de mostrar allò que fos digne d'ésser revalorat de cara als més joves. Començà amb l'orientació vers el mite Rosselló-Pòrcel i la seva voluntat, com la de Poesia, fou totalment eclèctica. Per això, Joan Triadú ha parlat de la revista dient que estava entre l'avantguarda i la normalització, entre Foix i Riba. Així, tot i que la seva línia dominant pugui ser la classicista, també s'hi pot trobar una empremta avantguardista, donada bàsicament per les figures de Josep Palau i Fabre, Joan Perucho i Jordi Sarsanedas. L'eclecticisme és absolut, com es demostra en alguns números de la revista. Per exemple, al número 6 Jaume Bofill i Ferro comenta el llibre L'aprenent del poeta de Palau i Fabre, al costat d'un article sobre Torras i Bages. El pòrtic del número 7-8 dedicat a Prat de la Riba contrasta amb dos articles sobre Baudelaire i Picasso, respectivament. I al número 9, dedicat a Montserrat, hi podem trobar també un article de Palau i Fabre sobre Van Gogh.

Podem considerar el número 13, i especialment el text «Arbre de flames» de Josep Romeu, com un moment d'inflexió en la revista, en què els seus components reflexionen sobre les seves intencions, història i futur. L'enllaç amb el passat i la tradició poètica n'és el propòsit central, idea que el mateix Romeu reitera a l'article «Vitalitat d'una generació» del número 14, en què parla d'acceptar els valors essencials i perennes, de joventut sana i segura. Tota una proposta de serenitat, en un to totalment d'antirebel·lia.

El número 16 (abril del 1948) representa un dels pocs punts de contacte entre aquesta revista i Dau al Set, l'altra gran revista del moment, ja que s'hi publica un sonet de Joan Brossa, un dibuix de Josep Ponç, un article de Joan Perucho sobre la pintura de Ponç i també es parla de Jo?ao Cabral de Melo. Així mateix, en el darrer número, el 21, es dóna notícia de Dau al Set, tot dient que és una revista constructiva i conservadora, atreta pel misteri i que parla sobretot de coses antigues i mai vistes, la qual cosa ens aclareix la visió que un grup tenia de l'altre.

En un altre ordre de coses, el número 18 és també important perquè clou una etapa, amb un text en què es manifesta una vegada més la intencionalitat de la revista: la d'enllaçar amb el passat. Després d'un silenci, la represa de la revista va seguir la mateixa línia: acollir totes les tendències, amb l'obsessió que el que fos digne d'ésser revalorat pervisqués i es conservés.

Copyright text © 1999 Ediuoc/ECSA

N'han dit...

Els que foren redactors d'Ariel, tothom els coneix ara, car ha estat rellevant el fet que es considerés, aquesta publicació, com la primera revista clandestina (o la segona? si hom pensa en Poesia) que s'organitzava després de la Guerra Civil. Però, sí, efectivament, no era monogràfica, car no sols parlava de poesia. Ens reuníem en diversos llocs: en els domicilis particulars o en els bars discrets del centre i les barriades. De tots els meus companys, els més íntims eren Enric Jardí i Manuel Valls. A aquest darrer, l'anava a cercar al seu domicili del passeig de Gràcia i feia tertúlia amb els seus germans, sobretot amb la Glòria (ja difunta) i la Núria. Després, abans d'anar a la Universitat, l'acompanyava al convent de Pompeia, on rebia classes de música del pare Donostia (el p. José Antonio de San Sebastián). El Nani morí el setembre de 1984. Tinc una esplèndida foto d'ell amb un ampli somriure.

Recordo que per a Ariel vaig escriure, entre altres, articles sobre Joan Miró (que era un home que parlava molt poc i que em dedicà un guaix), sobre Luis Cernuda, Josep Palau i Fabre i sobre Joan Ponç, que acabava d'exposar als Blaus de Sarrià, i que vivia en uns baixos del carrer de Balmes on, des dels ombrívols passadissos, es sentien llargs i lúgubres udols espantadors. Ens miràvem fixament. Vaig fugir amb gran precipitació sense pensar-m'ho gens. En el primer número d'Ariel s'hi posaren uns fragments de l'Odissea d'Homer en la traducció de Carles Riba.

Joan Perucho, "Ariel, una revista històrica" (Avui, 22/04/98)