Segon llibre de poemes de Joan Maragall (1900). El llibre pot ser llegit com la seva aportació poètica a l'elaboració d'una ideologia nacionalista de base federal que simultàniament anirà defensant en articles al Diario de Barcelona. Compromès amb el programa federalista però sense acceptar mai un càrrec públic, Maragall estructura el seu poemari de manera molt coherent i didàctica en tres parts.

A la primera, Visions, el poeta sotmet a revisió uns valors ancestrals de la consciència col·lectiva (arrelament a la terra, individualisme, materialisme, instint, sentit pràctic), actualitzant les figures de cinc personatges llegendaris, amb la il·lusió –com explica en una carta a Felip Pedrell– "de que dentro de estas Visions en su conjunto, se podría encontrar algo de las madres del alma catalana i de su evolución".

I si el que el poeta cercava en les Visions també serà molt fàcil de trobar en els Cants, els poemes de la segona part no en podien quedar del tot al marge. Entre el passat de les Visions i el present i l’esperança de futur dels Cants, Maragall interromp, però no trenca, la unitat temàtica que sempre va voler per als seus llibres. Allunyats d'altres textos literaris amb el mateix títol (Heine, D’Annunzio), pròxims en el seu sentit als Intermezzi còmics de Pergolese, els poemes de l’Intermezzo li serveixen de còmode trampolí, sense crispacions ni neguits, entre els dos demps.

Dels vuit Cants que formen la tercera part, només n'hi ha un que pròpiament no ho és: “La sardana”, poema que Maragall ja tenia escrit en publicar el primer llibre. Si a Poesies no hi havia hagut lloc per a ell, en el nou llibre encaixa perfectament, i el fet que ocupi el primer lloc sembla obeir, més que a la cronologia, a un criteri antropològic que situaria la dansa com a activitat col·lectiva, en un nivell més ritual, i per tant, més bàsic, que no els cants, que impliquen l’ús de la paraula. Nacionalisme i vitalisme conflueixen en els Cants com en un progressiu recorregut que va dels símbols externs i concrets (la dansa, la bandera) a la realitat més abjecta i general (la guerra). De l'apologia al blasme.