El Tirant lo Blanc

Martí de Riquer

El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com "el mejor libro del mundo", és la millor novel·la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa d'Occident. Fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490.

Joanot Martorell, l'autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a Gandia, vers l'any 1414, en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i el 1433 ja era cavaller ("mossèn") i aviat intervenia en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seva família. El 1437 sostingué una aguda i incisiva correspondència cavalleresca amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seva germana, Damiata Martorell, escandalós afer en que intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, i que dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que havia de celebrar-se a Anglaterra. Els anys 1438 i 1439 els passà Martorell a la cort anglesa, esperant l'arribada del seu adversari, que no comparegué al repte i que, anys després, hagué d'indemnitzar econòmicament Damiata. De tornada a València Joanot Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos, fou desafiat per Felip Boyl, que era un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d'Europa i, amb motiu del pagament d'unes possessions, tingué greus desavinences amb don Gonçalbo d'Híxar, comanador de Muntalbà, amb qui sostingué una agra correspondència cavalleresca i a qui també desafià a mort. Per aquell temps (1450) és possible que fes un altre viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós, les seves lletres de batalla als seus diversos enemics ens el retraten agut i sorneguerament malintencionat, entusiasta d'una cavalleria aleshores ja en decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l'acció directa. Però aquestes lletres revelen que era un gran escriptor.

En una de les seves estades a Anglaterra Joanot Martorell conegué, a la biblioteca del rei Enric VI, una versió, sens dubte en prosa francesa, del vell romanç de Guy de Warwick, novel·la d'aventures cavalleresques, i prenent-ne un episodi, al qual afegí part de la doctrina exposada per Ramon Llull al Libre de l'orde de cavalleria, escriví una narració titulada Guillem de Varoic, que ha pervingut inacabada i que després el mateix novel·lista refondrà als primers capítols del Tirant lo Blanc.

El Tirant és precedit d'una molt poc original dedicatòria (ja que en gran part és còpia literal de la que don Enrique de Villena posà a l'encapçalament de Los dotze treballs d'Hèrcules), adreçada a l'infant don Ferrando de Portugal, fill del rei Duarte i d'Elionor d'Aragó, el qual residí a Barcelona el 1464 i el 1465. Martorell afirma que primerament traduí el seu llibre de l'anglès al portuguès i posteriorment del portuguès a llengua "vulgar valenciana", en la qual cosa evidentment només hi ha una ombra de veritat, que afecta els seus primers 97 capítols (la novel·la n'ateny 487), quan refon el Guillem de Varoic i conta fets esdevinguts a Anglaterra. S'hi narra que el jove bretó Tirant lo Blanc de Roca Salada, acompanyat d'alguns gentilshomes, marxa a Anglaterra a fi d'assistir a unes solemnes festes que han de celebrar-se amb motiu d'unes noces reials. A Londres és adobat a cavaller i esdevé famós per les seves constants victòries sobre d'altres cavallers, entre els quals Tomàs de Muntalbà, germà del fanfarró Kirieleison de Muntalbà (en els quals potser hi ha una burla d'aquell comanador de Muntalbà, enemic de Martorell), i és proclamat el millor dels cavallers que han intervingut a les festes. En aquests capítols l'ambient anglès és reproduït amb fidelitat i detallisme, fins en noms geogràfics i personals, i hi dóna, per primer cop, la coneguda llegenda de la fundació de l'orde de la Garter, o Jarretière. Cal advertir que, en franca contradicció amb les novel·les d'aventures cavalleresques normals, l'heroi del Tirant respon a una mesura humana: és fort i valent, però mai no lluita contra més d'un adversari, i, si sempre venç, això és degut, com vol remarcar Martorell, al fet que posseeix la virtut de retenir millor l'alè que no pas els altres, la qual cosa és una explicació fisiològica a fi de fugir de la inversemblança i l'exageració.

Tornant de Londres, Tirant, en tenir notícia que l'illa de Rodes es troba estretament assetjada pels turcs i a punt de caure en llur poder, arma una nau de socors, en què va l'infant Felip, fill del rei de França, i després d'una estada a Sicília (on són narrats els divertits amors entre la infanta siciliana Ricomana i Felip de França, home de poca volada, aturat i gasiu, defectes que Tirant encobreix), l'expedició va a Rodes, i gràcies a audaços i intel·ligents estratagemes militars, l'heroi de la novel·la salva els santjoanistes assetjats i foragita els turcs assetjants. Tirant ha passat d'ésser un cavaller errant, vencedor a justes sumptuoses i cortesanes, a ésser un autèntic estrateg de mar i de terra, que comanda gran contingents de tropes, la qual cosa correspon a la realitat, ja que hom té notícia de diversos generals del segle XV que començaren llur carrera militar en torneigs, justes i passos d'armes i acabaren manant exèrcits expedicionaris.

Els episodis bèl·lics de Rodes són un reflex de l'històric setge de l'illa el 1444, del qual tenim la relació versificada de Francesc Ferrer. Els de la cort siciliana de Palerm ja són narrats amb la ironia i naturalitat característiques de Martorell, en oposició a la normal seriositat i hieratisme cortesà dels anteriors episodis anglesos.

Tirant ja és famós com a capità, i la seva figura recorda els condottieri italians i els nombrosos cavallers corsaris valencians, quan acut a les peticions d'auxili de l'emperador de Constantinoble, ciutat que és a punt de caure en poder dels turcs. Amb això s'obre la part central i més extensa de la novel·la, on Tirant lluitarà als Balcans i salvarà l'imperi grec, en la qual cosa evidentment pesa el record de la històrica expedició dels catalans a Orient i de la figura de Roger de Flor, que Martorell devia conèixer per mitjà de la crònica de Muntaner. Tirant i el seu exèrcit són rebuts a Constantinoble com a salvadors, i tan aviat com ell i Carmesina, la filla de l'emperador, es coneixen, neix entre els dos joves un profund amor que durarà fins a la mort d'ambdós. La novel·la segueix des d'ara dues trames perfectament enllaçades entre elles mateixes i exposades paral·lelament: les campanyes militars i les vicissituds amoroses. L'acció militar, amb els seus capgiraments, victòries, derrotes, traïcions i hàbils estratagemes, és narrada amb admirable precisió tècnica, amb reeixides descripcions i un conscient sentit que la guerra és un joc intel·ligent en el qual val més l'enginy que no pas la força. La història amorosa de Tirant i Carmesina, amb inoblidables escenes de festeig lliure, alegre i de jove i desbordada passió, es veu ennuvolada per les intrigues de la Viuda Reposada, també enamorada de Tirant. Simultàniament es desenvolupen els amors juvenils d'Estefania de Macedònia i Diafebus, i els senils de l'emperadriu i l'escuder Hipòlit. La cort de Constantinoble, on se celebren festes fastuoses de palau i cavalleresques, amb rica i elegant simbologia i solemne posa, també apareix humaníssimament sensual, vodevilesca, plena d'argúcies d'enamorats impacients, d'intrigues de donetes, de baixes passions i de notes que xoquen amb el nostre concepte de la severitat i el hieratisme de la cort imperial de Bizanci. Quan Tirant i Carmesina s'han casat amb la fórmula aleshores normal del matrimoni secret, la Viuda Reposada fa creure al cavaller que la princesa li és infidel amb un jardiner negre; i quan la calúmnia és a punt de desfer-se, la galera en què es troba Tirant és arravatada per una tempesta que el duu a les costes de Tunis, amb Plaerdemavida, la simpàtica i graciosa donzella de la princesa.

Ara s'inicia el llarg episodi africà del Tirant, que aporta a la novel·la un nou biaix i un ambient diferent. Tirant, primerament captiu, aviat aconsegueix d'imposar-se mercès a la seva gallardia, el seu enginy i el seu domini de l'art militar, i per aquest motiu és utilitzat per reis africans en llurs guerres. Acaba amb el destí d'aquests regnes nord-africans a les seves mans quan es crea una mena d'exèrcit personal i quan exerceix, simultàniament, una intensa activitat missionera que duu al baptisme milers d'infidels. Al mateix temps Plaerdemavida es converteix, per matrimoni, enreina de Fes i de Bogia.

Però Constantinoble continua sota l'amenaça del perill turc i Tirant desitja de tornar al costat de Carmesina, que ha passat aquests anys d'absència del cavaller reclosa en un convent. Amb els seus aliats els reis africans i amb un estol de Felip de França, que ja és rei de Sicília, acut en auxili de la capital grega, derrota totalment els turcs i emprèn una gran campanya per reconquerir les terres de l'imperi. En un ràpid viatge a onstantinoble consuma el seu matrimoni amb Carmesina, l'emperador l'accepta com a gendre i el nomena el seu hereu tot donant-li el títol de Cèsar de l'Imperi. Torna a la tasca de reconquesta, però una nit, a Andrinòpolis, es refreda en passejar-se prop del riu i contreu una pulmonia, de què mor poc després, en havent fet testament i dictat una lletra de comiat per a Carmesina. Poc temps després arriba la nova a Constantinoble, on l'emperador fa un llarg i dolorós plany damunt el cadàver de Tirant; i tot seguit Carmesina, transida de pena, profereix un altre estremidor plany, durant el qual el seu pare, l'emperador, mor. La princesa fa confessió pública dels seus pecats, dicta el seu testament, es fa col·locar en un jaç entre els cadàvers de Tirant i de l'emperador, i poc després expira. L'emperadriu, que en el temps en què s'han esdevingut aquestes doloroses escenes s'ha lliurat un cop més al jove Hipòlit, resta l'hereva de l'imperi i immediatament es casa amb el seu amant. L'emperador Hipòlit fa portar a Bretanya els cadàvers de Tirant i Carmesina, que són enterrats en riques tombes amb epitafis en vers. Anys més tard, morta l'emperadriu, l'emperador Hipòlit es casa amb la filla del rei d' Anglaterra. Ambdós finiren el mateix dia i heretà l'imperi llur fill, anomenat també Hipòlit. Quan el continuador Martí Joan de Galba escriví aquestes darreres planes del Tirant, en què presenta un imperi d'Orient pacífic, pròsper i regit per emperadors cristians, tota Europa encara es plany de la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs, han fracassat els intents de croada adreçats a alliberar l'imperi i diversos poetes catalans han escrit sentides poesies sobre aquest trist tema.

Recordem l'essència del judici de Cervantes sobre el Tirant lo Blanc: "Es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen". Cervantes s'ha adonat que Joanot Martorell humanitzà la literatura cavalleresca que, des dels seus inicis, convertia els seus protagonistes en paradigmes de virtuts morals i de vigor físic, els feia viure en tensió constant i morir heroicament.

Tirant és, simplement, un home fort i valent, però que molts cops rep greus ferides, que necessita molt sovint l'ajut dels metges i a qui són imposades llargues convalescències; i finalment, quan ha aconseguit el seu triomf militar i amorós i no hi ha res que li pugui impedir l'heretatge de l'imperi de Constantinoble, mor "al llit" d'una pulmonia corrent contreta ben vulgarment, i abans de morir redacta el seu testament. Més enllà d'aquesta normalitat hi ha alguna cosa que també endevina i admira Cervantes: la ironia i l'humorisme. Martorell escriu molt seriosament, amb perfecta consciència del que està fent i, com a cavaller que era, creu en la dignitat de la cavalleria i en uns principis que al seu temps ja s'estan esfondrant; però això no el priva d'acusar de tant en tant detalls grotescos o divertits, de ridiculitzar d'un cop ràpid o de construir diàlegs amb desimbolt enginy. Tirant és un enamorat lleial i fidel i Carmesina una enamorada apassionada i ferma, i molt sovint ambós expressen llurs sentiments en un llenguatge engolat i retòric, amb citacions sàvies i metàfores intel·lectuals, la qual cosa potser no és tan lluny de la realitat del segle xv com ens podríem imaginar. Però per sota d'aquest engolament hom troba una desbordada passió juvenil -advertim com, en començar els amors, Carmesina només té catorze anys- i la pugna entre Tirant, que, ajudat per Plaerdemavida, cerca la possessió completa, i la princesa, que tem un deshonor ostensible, i tot plegat mena a una ben matisada sensualitat que Martorell, com a cavaller professional, de vegades expressa amb metàfores militars, com hom devia parlar d'amors a les tendes de campanya.

Una altra de les moltes peculiaritats del Tirant lo Blanc, comuna també al Curial e Güelfa, és l'esquivament d'allò que és inversemblant i meravellós, tan general als llibres d'aventures cavalleresques, i només cal recordar l'Amadís de Gaula i d'altres novel·les de cavalleries castellanes. La casualitat no opera damunt la trama del Tirant, on en realitat no existeixen la intriga ni la suspensió exagerada i on tan sols hi ha dos episodis que aparentment trenquen la normalitat: la visita del rei Artús i la fada Morgana a la cort de Constantinoble, que sembla una ficció de caire dramàtic, i l'aventura del cavaller Espèrcius i el drac, sens dubte imputable a Galba. L'exageració de la realitat, sobretot en les escenes tràgiques, respon a l'espectacular sensibilitat de l'època. Tot i que sens dubte són deguts a Galba, els planys de Carmesina sobre el cadàver de Tirant constitueixen un episodi d'un dramatisme extraordinari, truculent i esquinçador; i entre tants parlaments retòrics, de vegades fins i tot en prosa rimada, impressiona el lector que la princesa es deixi caure damunt el cos embalsamat de Tirant i el besi amb tant d'ímpetu que se li trenqui el nas i se li omplin els ulls i la cara de sang, que besi la boca freda del cadàver, li obri els ulls per besar-los i es barregin la sang i les llàgrimes. Tot i que en aquesta escena Galba segueixi de molt a la vora la faula d'Hero i Leandre de Rois de Corella, constitueix el lúgubre i sangonentment tràgic final dels amors de Tirant i Carmesina, abans juvenils i enjogassats.

Com també s'esdevé al Curial, molts dels personatges que apareixen al Tirant duen noms iguals o semblants als de persones reals de l'època, en la qual cosa fins i tot hi ha de vegades intenció política (els "dolents" cristians que hi ha a Orient duen noms i títols dels nobles napolitans i sicilians que entre els anys 1459 i 1462 foren partidaris dels Anjou; els "bons" duen els noms i els títols dels qui foren fidels a Ferran, el fill del Magnànim). A la figura de Tirant intervenen trets, característiques i actituds d'alguns personatges històrics: en alguns aspectes és una modernització de Roger de Flor, i té notes que semblen preses de la personalitat de Joan Hunyadi, "le chevalier Blanc", el pare de Matias Corbí, de les del borgonyó Geoffroy de Thoisy i del castellà Pedro Vázquez de Saavedra. No es tracta, doncs, d'un "model viu" únic, ni de la transfiguració literària d'un cavaller històric, ans de la veracitat de l'heroi creat per Joanot Martorell.

Copyright © 1972 Martí de Riquer

N'han dit...

"Es éste el mejor libro del mundo", va escriure Cervantes de Tirant lo Blanc, i la sentència sembla una broma, ara. Però resulta ésser cert que es tracta d'una de les novel·les més ambicioses i, del punt de vista de la construcció, potser la més actual entre les clàssiques. No ho sap ningú perquè molt pocs la van llegir i perquè ara ja ningú no la llegeix, tret d'alguns professors, els treballs d'anàlisi històrica, vivisecció estilística i sondeig de fonts dels quals, solen contribuir involuntàriament a accentuar la condició funeral d'aquest llibre sense lectors, ja que només s'autopsia i embalsama els morts. Aquests assaigs erudits, i a vegades admirables per la seva rigor i informació, com el pròleg de Martí de Riquer a l'edició de 1947, no demostren mai l'essencial: la vitalitat d'aquest cadàver. [...]

Mario Vargas Llosa: Lletra de batalla per Tirant lo Blanc (Barcelona, Edicions 62, 1969)

[...] La storia dell'interpretazione del Tirant lo Blanch ha visto come centrale la stessa questione: definito di volta in volta, tra l'altro, come "novela moderna" (Dámaso Alonso), come "novela caballeresca" contrapposta alla "novela de caballería" (Riquer), o in ultimo come "novela total" (Vargas Llosa), il romanzo si caratterizza forse proprio per la caoticità e la magmaticità degli elementi che lo compongono, all'interno dei quali solo sulla base di un partito preso è possibile privilegiare alcuni e subordinare altri. Uno studio sistematico, o quanto meno approfondito, di queste componenti dovrebbe evidenziare la loro provenienza, le modalità delle loro combinazioni, i gradi della deformazione parodica e mirare a cogliere appunto in tale caoticità e magmaticità uno degli aspetti dominanti
dell'opera, se non proprio il suo aspetto dominante. Ciò non significa affatto che il Tirant sia un bizzarro e sterminato zibaldone di modalità letterarie capricciosamente accostate e mescolate: chiunque abbia avuto il fiato di percorrere con attenzione le sue 927 pagine di piccola stampa (nel formato della sua più recente edizione) può testimoniare che l'autore non perde mai il controllo della sua variata materia, e che lavora con pari abilità su ampie architetture narrative come su piccole cesellature e incastri, a differenza di molti romanzieri del tardo Medioevo, spesso ispirati a criteri di pura accumulazione di materiale narrativo grezzo.[...]

Donatella Siviero: "Tirant lo Blanch" e la tradizione medievale. Echi testuali e modelli generici (Messina, Rubbettino Editore, 1997).