La mort i la primavera (1986)

Maria Bohigas

“Tot el que m’han dit de La mort i la primavera m’ha intrigat força, de manera que estic amb moltes ganes de llegir-ho. Potser és una obra mestra (de l’autora de La plaça del Diamant se’n pot esperar tot), potser és una equivocació de cap a peus. El que vostè m’ha dit em fa témer que no s’hagi emprès un assumpte irreal, sense cap relació amb la gent de carn i ossos i els seus autèntics problemes, és a dir, tot al revés de La plaça del Diamant”, escriu a Rodoreda el seu editor Joan Sales el desembre de 1961. Irreal, irrealista, màgica, o encara novel·la del deliri, inspirada en pobles primitius, o prehistòrics, o exòtics, o potser en sectes ocultistes, La mort i la primavera sembla que no trobi lloc al banquet dels llibres catalans consagrats. [...]

No se sol insistir gaire en el fet que la Colometa coneix el que més s’assembla a la pau prop d’un home capat per una bala durant la guerra: som gaire lluny dels mutilats del poble de La mort..., on cada any seleccionen un home per tirar-lo al riu condemnant-lo, si no mor, a sobreviure esguerrat? L’objectiu del ritu és el manteniment de l’ordre al poble, un ordre donat d’una vegada per sempre i que no sofreix canvis. Fer-ho porta de dret a la gàbia del pres, d’on no se surt mentre no s’hagi perdut l’ús de la paraula. “El pres renilla!”, crida el poble, senyal que ha passat el perill; l’home per fi és bèstia mansa. Imposar un ordre que es vol immutable, enviar innocents a la mort per tal de mantenir-lo, castigar el dissident amb tractes que deshumanitzen: som gaire lluny dels autèntics problemes de la gent de carn i ossos? Rodoreda, escriptora catalana exiliada, no va arribar a Amèrica; va viure una segona guerra a França, i de de París estant el retorn dels deportats. Quins eren els problemes que ella devia considerar autèntics?

“Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts”, va escriure al pròleg de Quanta, quanta guerra... . Les creences i lleis del poble de La mort... giren entorn de la sang i la mort. El factor que hi introdueix desordre és la manera de morir, i la primera transgressió que hi comet el protagonista és contra la mort ritual: obre els armaris on els adults tanquen els nens abans de celebrar la bacanal que acompanya el ritu d’encimentar la boca d’un home quan és a punt de morir. El desig per la seva marastra el durà després a profanar amb ella el bosc dels morts, en una escena que retira a la profanació de tombes a Incerta glòria, i el lloc del seu festeig serà el cementiri dels enterrats sense ànima, o els fora de la llei. Aquests intents de desacatar l’ordre no li són exclusius, sinó que “ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s’havia de deixar morir la gent de la seva mort”, mentre que “els vells de l’escorxador deien que tot havia de ser com abans”. Hi ha, en La mort... , vents de guerra civil i aires de totalitarisme. Però sense coordenades històriques i geogràfiques, o sigui sense trets que els normalitzin, els actes humans apareixen com el que són.

  • Massa mare
  • Poesia dibuixada
  • argus, els millors continguts literaris a internet
  • >>
  • Viquilletra