L'argument podria resumir-se en forma de breu nota informativa de diari. El campaner de l'església de Santa Maria assassina una prostituta amb qui mantenia relacions des de feia mesos.

Estem davant d'una novel·la breu i estructurada en tres parts ordenades. A Josafat hi ha tres capítols d'introducció, tres de nus i tres de desenllaç. No hi ha gaire intriga ni grans incidents. Els elements premonitoris juguen un paper important dins del pensament del lector, que, des de la primera pàgina, més que sotmès a la sorpresa, se sent esperonat a la comprovació.

Trobem que el capítol primer ve a ser un resum esquemàtic dels elements bàsics de la novel·la. Se'ns descriu l'ambient que és un món, la torre de l'església de Santa Maria, on passarà tota l'acció. Se'ns presenta el protagonista (aspecte, biografia, problemes irresolts). I encara, el final del capítol connecta amb el final de la novel·la. És clar que el lector disciplinat no ho pot saber perquè li falten una seixantena de pàgines per llegir. Allò que en el capítol u és anhel recòndit per contradictori, el retorn a la percepció harmoniosa de la natura, es realitzarà al final, a un preu gens menyspreable. Podríem dir que ha tingut una solució metafòrica.
El capítol dos, en canvi, inclou un modest incident; sembla estar construït tan sols per fer avançar l'argument. Dues pàgines són ben poca extensió al costat de la desena passada de planes dels capítols sis i set. Quan arribem al tercer, dos personatges irrompen en l'acció, dins la torre tancada i tot de presagis fatals brollen.

La segona part comença, doncs, en el capítol quatre, on se'ns descriu amb més detall encara el domini de Josafat alhora que ens queda dibuixat com a personatge. Dins els espais de l'església es veu amb cor de defensar-se d'un atac de tots els lliurepensadors, republicans, heretges i se sent com un heroi. Canalitzaria l'agressivitat per un bon fi, segons la seva fidelitat als clergues. Notem que Prudenci Bertrana estaria en el grup de persones a qui Josafat desitja esclafar, com el personatge que camina indiferent davant l'eucaristia, i que dibuixa el protagonista amb una de les seves característiques bàsiques: la ira.

És en aquest capítol que la fam sexual del protagonista albira el menjar en la dualitat: sacramentable, Pepona, i pecaminosa, Fineta. El capítol cinquè constitueix l'esclat de la unió entre la parella protagonista. Ella, disfressada de penitent, tota de negre, i ell, desbordat pel desig.

En el capítol sisè el temps ha fet un salt: "Les relacions de Josafat i Fineta duraren mitja primavera."
L'actitud varia entre ambdós: en Josafat queda establerta pel binomi: plaer-penediment; en ella, per sexe i novetat. A l'inici del capítol, Josafat desitja confessar-se; al final del capítol ho fa. Enmig hi ha un conflicte: Fineta es queda tota la nit. I tres incidents: l'extremaunció, els clergues que porten els papers a Josafat i, per fi, Pepona busca Fineta i es barallen. La conclusió queda servida amb la confessió de Josafat. S'organitza també en tres capítols.

El capítol set avança amb el cop mortal. El vuit comença enllaçant amb el final del sis, la presència del jesuïta. Aquí la veu narrativa ens orienta; l'efecte és l'assassinat, les causes eren latents des que Fineta i Josafat es troben, però l'autor no es conforma amb la deducció del lector i li explica què ha encès el delicte. El protagonista col·loca la moribunda dins d'un banc d'església i menja pa i vi abans d'adormir-se. Hi ha una referència a la comunió que afegiria al crim la idea de sacrilegi. Ha pecat contra la vida i menja pa i beu vi, talment un treballador que ha acabat la seva feina i se'n rescabala. Com ho era l'escena de Josafat i Fineta fent hòsties després d'una nit d'orgia.

Capítol nou, el darrer. Dia normal, són pràcticament les úniques imatges lluminoses que Bertrana concedeix a l'espai de la novel·la. Dins l'església, ara sí, s'apressen persones amables i somrients, devotes. Queda encara per a Josafat el trasllat del cos. Terra, foc, aire (vent) i aigua. Finalment, la pluja s'alça com una solució al desvari del protagonista. L'endemà al matí, l'església resta inusualment tancada. Quan el manyà obre la porta se sent la tonada d'un flabiol "com un seny que divaga". Es clou l'acció i la novel·la en una mena de cercle d'atmosfera claustrofòbica que havia començat al primer capítol.

De personatges, n'hi ha quatre. Josafat, Pepona, Fineta i l'església i els noms pertanyen a un mateix patronímic: Josafat té una connotació bíblica, religiosa; Pepona fa pensar en una nina barata de galtes vermelles i Fineta ens suggereix una certa pretensió d'elegància i de vanitat. La descripció del protagonista apareix al primer capítol: Josafat, no sembla prometre grans alegries al lector; en canvi, aquell pot endevinar que algú que es confon amb el medi, que no mostra activitat, ni sembla desitjar relació, s'aproxima a una imatge més d'animal que de persona si no fos que potser rumia. Pepona i Fineta coincideixen en el fet que són dues prostitutes, però tant el físic com l'actitud difereixen de l'una a l'altra. La descripció de Bertrana és completíssima.

Puc afegir que, malgrat conèixer-lo, Pepona s'espanta del campaner. I del lloc on viu. No veu l'hora d'allunyar-se'n. Ell tan sols se sent atret per Pepona en tant que és la dona que podria convertir els actes del seu instint sexual en un assumpte beneït. Doncs, ¿per què no és ella qui tempta Josafat? Ja ho havia fet al poble, quan aviava porcs, però llavors el capellà havia fet veure al campaner com un pecat la relació amb ella.

Podem veure el lligam de Josafat amb l'argument de El geperut de Notre Dâme de Victor Hugo, però a més, són constants les comparacions que l'autor fa del protagonista amb el simi i amb d'altres animals. Molt probablement coneixia les teories de Darwin i, potser en algun moment, havia imaginat un protagonista no racional. Hi ha a la novel·la expressions com: salvatge, simi, fera engabiada, orangutan, lleó, ferotge, la grapa horripilant de Josafat...

Cal no deixar passar la referència literària al mite de la Bella i la Bèstia. No és pas el tema central de la novel·la, però sí que es pot considerar una peça de la relació eròtica, l'aspecte que excita Fineta, cansada de mascles més convencionals. A la novel·la que ens ocupa, la Bèstia no s'enamora de la Bella, sinó que la prostituta tempta i obté el campaner; ho fa vestida de beata, amb la qual acció, l'autor brodava la descripció de les sensacions contradictòries del protagonista. La catedral és un altre gran personatge, en especial els espais que Josafat recorre; el campanar, la bòveda, l'escala, la cambra...

Podem deduir que l'impuls creador de la novel·la prové de la lectura de les cròniques dels Jutjats i, també, del coneixement per part de l'autor de l'ambient de la catedral de Girona, dels carrers del voltant, de les característiques de la societat que, a l'època, devien oferir-li suggeriments plens d'interès.

Hi ha també, potser, el desig de provocar aquestes classes benpensants i practicants del catolicisme. La relació sexual de característiques sadomasoquistes dins l'espai de l'església, oferta sense inhibicions, les referències sacrílegues en relació als sacraments i als seus ministres, s'afegeixen a tota una sèrie d'elements que el text ofereix a l'interès del lector. Podríem deduir que Prudenci Bertrana, en criticar els homes, demostra que els humans som pitjor que la Natura?

Sobre l'estil de l'autor de Josafat és notable el detallisme descriptiu, l'adjectivació precisa i plàstica, en relació amb la coneguda habilitat de Bertrana com a pintor. Usa sovint els adjectius, entre els quals dominen els referits a color i a textura. L'ús d'augmentatius i de despectius afegeix connotacions grosseres als respectius substantius. Hi ha abundants personificacions i comparances en el seu llenguatge. El to és agressiu, dur i feréstec. Vull fer notar que el detallisme descriptiu contrasta sovint amb la sobrietat de la narració.

En la novel·la tenen gran importància els símbols, la majoria premonitoris, una manera que té l'escriptura de l'autor per posar en marxa la facultat de comprovació dels lectors. L'esparver, el flabiol i l'aigua són tres dels símbols bàsics. Mal averany, Natura o llibertat, purificació o neteja. En podem assenyalar més: el gat negre, les campanes...

La veu narrativa no personalitza, però pretén dirigir la mirada de qui llegeix; en cap cas és neutra, doncs. Al contrari, sovint subratlla la realitat dotant-la d'un signe determinat i, de vegades, no és gens objectiva. La ironia, un tret habitual en la producció de Prudenci Bertrana, és gairebé absent de la novel·la que comentem.

Escriu Jordi Castellanos, i jo resumeixo les seves paraules, que tota la literatura modernista, i la novel·la especialment, està impregnada per l'"ètica de l'autorealització"z, per l'estructura d'itinerari biogràfic: l'home és diferent de la Natura pel sentiment que genera consciència i desvetlla la voluntat; així la transforma i la humanitza. A Solitud, l'Ànima és destructor, el Pastor, creador. La feblesa de Josafat prové de la religió; ni la recança de la Natura perduda, ni la descoberta del sexe, no li serveixen per redreçar la seva personalitat.

La civilització imposa que la bondat natural sigui mediatitzada per la religió, que els impulsos naturals de l'home ho siguin pel vici i que aquest sigui tolerat. La Natura li queda inaccessible; en canvi l'aliança església-prostitució funciona: el sagrat és per a Fineta un incentiu per al vici, contamina els espais de l'església amb la seva presència. Josafat queda indefens i mostra la falsedat del refugi que ha triat, la seva manca de personalitat individual.

Copyright © Maria Barbal. Conferència inèdita llegida dins el cicle "1906 lletres"